Els reis vénen

Un grec, un grec,
un groc, un groc,
un grec, un groc i un negre,
observen una fina lluïssor de cabellera,

Molt més que el sol,
molt més que el sol
m’agrada aquest estel.

Adéu, jo vaig a fer-me amic del noi que el fa volar!

Un grec,
un groc,
un bru.

Veig la nit color blau tinta com navega,
la fragata del desembre,
Mar enfora l’avaraven,
terra endins avançarà.

Viatgers que habiteu a la popa,
d’una estrella seguiu la derrota:
adéu-siau, adéu-siau, adéu-siau!

Un grec, un grec,
un groc, un groc,
un grec, un groc i un negre,
Un grec, un grec,
un groc, un groc,
un grec, un groc i un negre,
observen una fina lluïssor de cabellera,
observen una fina lluïssor de cabellera.

Molt més que el sol,
molt més que el sol
m’agrada aquest estel.

Adéu, jo vaig a fer-me amic del noi que el fa volar!

Un grec,
un groc,
un bru.

L’autor d’un dels poemes més bonics de nadal és de la meva ciutat. Es diu Joan Argenté i aquí en pots obtenir més informació. La foto és de tres de les cerveses Dimoni, de Badalona.

 

Petit, sí; modest, no

Una cosa és ser un restaurant petit i l’altra és ser un restaurant modest. Le Cucine Mandarosso és un restaurant petit, però no és pas modest. Hi ha molta ambició, en el petit local del carrer Verdager i Callís. En l’ambició batega la intel·ligència, l’instint i l’ofici; no pas la pressa pel compte de resultats. Al costat de la impersonalitat creixent de bona part de l’oferta gastronòmica de ciutat vella –près per la plaga de les 15 nits i la franquícia del fals bon restaurant, per no parlar de les ‘Tagliatellas’ i altres hibridacions– sorgeix aquest petit establiment, la carta de presentació d’un grup de joves italians: un petit restaurant, una botiga, un modest però ben selectiu actor cultural que amplifica un determinat univers –en aquest cas el de l’expat italià– És una altra de les diverses propostes de cuines no locals vinculades a l’univers de l’slow food que reclamen atenció al país. El luxe del que és genuí no es compra amb diners. Per això és el més car de tots.

Dedicat a l’Àlex Gutiérrez, autor del blog de cuina de refència, Per la boca.

El dolç sadisme de l’espera

Et protegeixes rera un silenci amable i prudent. Series el perfecte jugador de pòquer, si no fos perquè has canviat les cartes per les llepolies. S’ha de ser molt fort per saber convertir la salivera punxant en el pessigolleig de l’anticipació. Surts de la pastisseria un dissabte al vespre amb la festa del sucre palpitant damunt una safata de paper. Has començat a entendre el dolç sadisme de l’espera, indicador inequívoc: et fas gran. I així deixaràs reposar les delicadeses guanyadores al marbre de la cuina, per degustar-les l’endemà, amb la dedicació de les hores tranquil·les: el diari desplegat damunt la taula, el pijama i les lleganyes.

Ja es veu: a la Pastisseria Hofmann, del carrer Flassaders, fan màgia de la bona amb un croisant de gerds, una roda, una napolitana de xocolata i aquell petit pastisset que quasi no surt a la foto.

Taula parada

M’agraden els restaurants en aquella estona del vespre, entre les set i les vuit: les taules parades, la sala en la penombra, les copes prometen somriures i un silenci lleuger recórre la sala. És com com caminar per un escenari uns minuts abans d’aixecar-se el teló. Els teves passes ressonen exagerades omplint un espai orfe de persones. Al Bestiari del carrer Comerç.