Més enllà del pentagrama

Resutla que Wilco i Bonnie Prince Billy venen cafè (a més de bons discos). No és només una notícia simpàtica, aquesta (que també, al tanto). Més enllà de l’anècdota i de la modèstia evident de les dues puntuals ‘marques cafeteres’, aquí trobem un senyal més d’una indústria en transformació, que es va orientant correctament, absent a l’apocalisme invocat per tants tertulians de pega.

A l’FNAC, els gadgets i les figuretes d’artistes van prenent espai als cedés i a vegades sembla que hagi de ser més fàcil trobar un mug de Kiss o una figureta de Mick Jagger que la nova delicadesa de Bella Union o la darrera recopil.lació dels Warners Archives. Ni bé ni malament, això. (O més malament, que bé, tot i que això ja seria objecte d’un altre apunt). És, en tot cas, la constatació que hi ha un grup sociològic amb temps i diners (encara) per ampliar la cistella de la compra musical. Els darrers soldats del peterpanisme? Els exiliats obligats d’un Neverland que amb aquests objectes ensumen la pàtria perduda?

Més encara: als concerts, les parades de mertxandatge han duplicat la dimensió i ofereixen una gama de productes molt completa que, davant la mirada de perplexitat del rockero de tota la vida, va dels vestidets per a nadó a les bosses d’anar a la platja. Als concerts de l’escena ‘americana’ dels EUA, fa temps que bandes com Iron & wine, New Pornographers o els mateixos Wilco venen làmines d’artistes locals amb el seu nom, la sala i la data: un record per a sempre, capturar el temps que s’escapa; l’il.lustrador signa amb llapis, garantia de singularitat, la peça única. Ens fem grans, la dona, el crio, qui sap quan podrem tornar a un concert… jo hi vaig ser.

L’artista és una marca? Molt més que això: l’artista és –sempre ha estat, de fet– el vincle necessari per fer brillar un objecte en l’infinit prestatge del supermercat global; la pròrroga salvada en l’últim minut (mirar-se al mirall i fer veure que no has canviat tant!); una declaració d’intencions; un secret molt ben guardat, el consol quan s’apaga l’última nit de casa.

No es tracta de deixar la guitarra pel molinet de cafè (ejem!) sinó d’entendre que avui cal diversificar el negoci, i sobretot ser a molts llocs a l’hora. La feina de l’artista -diguem-ne- independent està també, entre moltes altres coses, a exercir un nou paper, el de facilitadors: el cantant o la banda esdevé la peça que fa encaixar equips cada vegada més multidisciplinars i flexibles. L’artista afina i dóna joc: ven cafè, litografies o bufandes. I fa discos i concerts. I explica històries, sobretot (per sort, això continua sent el més important)

Mals temps per al rock’n’roll? Mals temps per als intèrprets que no entenguin que la seva feina és connectar els punts en un ecosistema cultural més complex que mai, que tan important és que la gent vibri amb les teves cançons, com identificar les complicitats (potencialitats?) més enllà del pentagrama. Res nou, potser; només que ara ja comença a ser inexcusable.

Resulta que entre tants downloads, encara necessitem tocar, mira. Resulta que entre tanta globalització, encara necessitem ser d’algun lloc (la nació rock?) i aixecar les banderes que calgui (substitueixi ‘bandera’ per samarreta o pòster).

El barbes del Bonnie Prince Billy venent cafè? Una frivolitat? Segur? Diria que aquest és l’artista a qui li sortiran els números en un futur. He dit en un futur?

* Apunt també publicat a Vinil Connection

Breu passeig per les Tres Torres

trestorresblog

Tres senyors de Sants van ser els primers a urbanitzar aquests terrenys, entre el 1901 i el 1903. Els germans Romaní i un tal Mas, de nom Climent, van constuir-hi tres torres, una per a cadascú. Les finques van aixecar-se en un espai de l’heretat Nena Cases, que avui dóna nom a un carrer i que abans, fins el segle XIX, era el topònim del lloc. Les Tres Torres, el barri, va créixer ràpid: envejablement situat en el cor de la Barcelona fina, mirant per sobre l’espatlla, des del damunt de la Diagonal. De les tres, llegeixo, només en queda una, de torre. Avui aquest barri senyorial és imprecís, com tots els barris de la ciutat que han anat diluint les seves singularitats en l’apressada Barcelona del tombant de segle. Però hom sempre troba la màgia, si la busca bé. En aquest cas, una càmera Lomo, model MiniDiana, hi ha ajudat amb una interpretació quasi onírica d’aquests carrers ombrívols.

‘Armas de mujer’

imagesEls bons caminadors del Raval hauran observat la presència silenciosa d’aquest exèrcit de dones guerreres: sempre amb l’espasa a punt, elles; tot sensualitat, desafiant els distrets espectadors humans des del paper. Delicades i temibles, no et desarmen amb l’espasa sinó amb aquests ullets mig clucs i la promesa corba de la seva feminitat. Aquelles ‘armas de mujer’ dels boleros del segle passat han perdut l’olor de naftalina i s’han posat al dia en una lectura irònica i suggerent. Per cert, són obra del graffiter i cantant de rap anglès Kid Acne, que les descriu com a ‘perras de la calle’.

Xoc de pentagrames

Vet aquí un intencionat homenatge a tots els badocs, distrets caminadors en llargs carrers de finals –per sort!– incerts; homes i dones que amb les mans a la butxaca o, millor, creuades rera l’esquena, alenteixen la marxa per mirar enlaire, aventurar la vida en la llum d’una finestra, parar l’orella, cordar-se la sabata i dedicar un somriure als que fan via amb els ulls clucs. Un present per als que en un joc de cables veuen un pentagrama (com els de la foto); un regal per als que en aquell barret, descobreixen la boa i dins la boa, l’elefant.

La foto? El cel de l’Alt Empordà. Mirant amunt en un passeig de capvespre a Vilaür;, aquest mes d’agost.