El poder dels globus de colors

M’impressiona, aquesta foto. Ja sé que no pot ser, però és una mica com si un guionista (i concretament un guionista de Pixar) hagués fet una curta estada a la nostra ciutat. El temps just per fer desaparèixer una casa de lloc (i tot això passava al carrer Santa Madrona, al cor de la Rambla de Badalona). Pim, pam. Arrencada d’arrel (qui sap si ajudada de milers de globus de colors, com passava al principi de la pel·lícula UP, una de les més celebrades produccions de l’estudi d’animació nordamericà).

En Pere Calders; n’hagués escrit un conte. Tic, tac. Mentre la sorra del rellotge del temps s’escola entre els nostres dits… aquella façana impertèrrita, tan carregada d’anys, esdevé en pocs dies aire, cel, l’interrogant que ens assalta i ens fa veure que no podem donar res per descomptat. Una nova façana ocuparà el lloc de la vella. I complirà la seva tasca amb disciplina i discreció: la de fer-nos pensar que ella, la nova casa, és la que restarà allà per sempre més. Tothom menysté el poder dels globus de colors. Ja sé que no pot ser, però és una mica com si un guionista…

El vell Clint canta a la vida

Clint Eastwood torna a sorprendre. Diuen que el seu darrer film és una reflexió sobre la mort, que el director es fa gran i que és normal que centri el seu interès en el final del recorregut… del de tots, del seu. Potser sí… vaja, segur que si, però no només això. El títol de la versió espanyola és especialment desafortunat, en aquest sentit. ‘Más allá de la vida’ substitueix l’inexplicable, i en canvi tan oportú, ‘Hereafter’. De fet, és una pel·lícula sobre el que hi ha després? O és una pel·lícula sobre els que queden? És una pel·lícula sobre la mort? O és una pel·lícula sobre la vida? No són preguntes retòriques, són qüestions animades per un film atent que dóna molt més del que sembla. S’hi nota l’ull expert del vell cineasta, sempre tan interessat en la soledat i el dolor; però no hi trobem la mirada del que va dient adéu. En tot el metratge, i en especial en l’esplèndida seqüència final, trobem el compromís amb allò que batega. El vell Clint canta a la vida! Els tres personatges protagonistes tenen trajectories primer paral·leles i finalment coincidents. Cerquen com viure aquí, avui. Més enllà de la mort, la vida.

Especulació arbitrària

País de Neu (El Cercle de Viena)“D’aquesta manera, aquella dansa que no havia vist mai representada en viu es va convertir en una cosa d’un altre món. Per a ell no era una entelèquia, sinó poesia celestial. Per més que ho qualifiqués de recerca, però, no es dedicava a res més que no fossin especulacions arbitràries. El que feia no era analitzar la dansa com un art representat per ballarins de carn i ossos, sinó estudiar-la com el resultat de les imatges que bullien en la seva imaginació a partir de les paraules que llegia i de les fotografies que veia. Era com si adorés una amant a qui no havia vist mai.”

És un fragment de “País de neu”, de Yasunari Kawabata, publicada l’any 1947 i ara editada per El Cercle de Viena, amb traducció d’Albert Nolla. Una d’aquelles novel·les japoneses on sembla que no es mogui res; però en les quals la senzillesa –com passa en un haikú– ens remou per dins, i ens convida a un joc de pistes que ens supera. Descobrim així els símbols i els sentiments que trascendeixen, per bé que són expressats en veu fluixeta i el cap baix, amb aquella delicadesa oriental que, sovint, ens és incomprensible. En el paisatge blanc d’un Japó agrari i desplaçat, descobrim el diàleg frustrat entre Shimamura i la geisha Komako. L’amor com a contemplació, l’amor com a promesa… es pot adorar una ‘amant’ a qui no has vist mai? Sí, d’això va la novel·la, d’alguna forma. Però Kawabata és dur amb la sublimació, perquè “País de neu” és, crec, la història d’un fracàs. Shimamura, el mateix que disfruta amb la bellesa d’una dansa que no ha vist mai, és el trist exemple d’un home que no sap estimar, amb un cor tan glaçat com el paisatge que contempla: bell, bellíssim; però finalment una ‘especulació arbitrària’ d’una vida viscuda a mitges.

10 coses que he après aquesta dècada

me you us them

1. Que no cal un bitllet d’avió per viatjar lluny de casa.
2. Que la virtualitat és una forma de ser i d’estar, una manera de ser present.
3. Que amb 140 caràcters n’hi ha prou, si vols.
4. Que un ha de dur sempre una càmera a la butxaca perquè està comprovat que a tots ens sorprèn almenys un cop al dia la conspiració de les coses boniques.
5. Que la política és tot allò que aconsegueixi enllaçar amb un somriure un “Jo”, un “tu”, un  “nosaltres” i un “ells”; i que un optimista és en realitat un pessimista sense por.
6. Que la manera com fem les coses explica les coses que volem (vaja que els ‘mitjans’ són la ‘fi’, i no a l’inrevés).
7. Que quan em miro els meus discos i els meus llibres em sento patriota de mil-i-una terres.
8. Que el meu país decidirà per si mateix què vol ser (i que jo ho veuré).
9. Que per començar bé una cosa, cal acabar-ne bé una altra.
10. Que Martorelles està només a 15 quilòmetres de Badalona (i que això és fantàstic!).

* Foto capturada amb l’Iphone i tractada amb el program instagram d’un graffitti a la Piazza Maggiore de Bolonya.

Les maletes (i els homes justos)

20101124-Coberta DovlatovEls editors de La Maleta, obra inclosa dins la col·lecció La intrusa de Labreu, arrodoneixen l’esplèndida edició de l’obra de Serguei Dovlàtov amb una frase de Blai Bonet; un murri afegitó en forma d’epíleg, situat, com aquell que no vol la cosa, a l’última pàgina del petit volum que ens ocupa: “A la pràctica, la realitat és que un home just és lliure si tot quant té li cap dintre d’una maleta”.

El meu besavi Jaume acostumava a dir que els bons viatgers s’havien de servir de maletes petites i de moneders ben peixats. Tot un hedonista, el senyor Oliveras.

L’home estava ben lluny de la cívica austeritat que denoten les paraules de Bonet, i lluny del pessimisme maquillat d’ironia en la que s’ha de refugiar l’escriptor rus. Amb una prosa econòmica i tallant, Dovlàtov explica al lector els vuit objectes que duia en la maleta amb la qual va arribar a Nova York, fugint de la Unió Soviètica. Tot el que té l’escriptor cap en una maleta, sí. Però és un home just? És un home lliure? A partir d’unes poques peces de roba, Dovlàtov ofereix un calidoscopi pessimista de la Rússia de la guerra freda. Un tel d’humida desesperança s’arrapa a la vida del protagonista, el mateix autor, víctima i culpable d’una ensulsiada moral sense precedents. La gran conspiració dels homes grisos. Rússia, vista a través de l’ampolla de vodka (mig buida, clar).

Àlbum de paraules

la lluvia antes de caer“Una foto sólo puede captar un momento entre millones de momentos de la vida de una persona”, es llegeix al principi de l’última obra de Jonathan Coe, La lluvia antes de caer. … Un moment entre milions? I tanmateix, les vint fotos que articulen l’excepcional (per senzilla, per clara) estructura narrativa proposada per l’escriptor britànic desvelen aquí tota una vida. No és allò de que una imatge val més que mil paraules. Més aviat això: aquí 248 pàgines valen per tota una vida. Aquesta novel·la juga a ser un àlbum de fotos, però és molt més, en realitat. Al capdavall, nosaltres com a lectors no les veiem, les fotografies, i tampoc la persona a qui s’adreça la veu de la narradora, que és cega. Comprenem a través de les paraules. Això és el que fa la literatura. La bona literatura.

“… Intentaré describirte lo que se ve en las fotos en la medida de lo posible. Quiero que sepas la pinta que tenía la gente que vivió antes que tú, las casas en las que vivían, los sitios a los que fueron. Si puedes hacerte una idea de todo eso, si puedes imaginártelas de alguna forma dentro de tu cabeza, eso te dará…, bueno, ‘algo’ te dará, espero. Te dará un contexto para entender las cosas difíciles, las cosas dolorosas que oirás al final. … Porque hay una historia que no conoces, Imogen.”

Una anciana britànica desvela a viva veu (tot i que ho fa en diferit, utilitzant un vell magnetòfon) els camins secrets que, amb tan de dolor, van prendre quatre dones, mares i filles d’una mateixa família. La narradora principal del llibre, l’única que no té vincles directes de sang amb la resta, s’adreça a Imogen, la jove cega, la més petita del grup, i amb la qual ha perdut el contacte. A partir de les fotos, Rosamond, ja al final de la seva vida, intenta construir la resposta a una pregunta que sempre l’ha perseguida: qui ens fa de la manera que som? Les fotografies, finalment, no són les evidències en un judici, sinó l’excusa a partir de la qual mirem la nostra vida. Els àlbums familiars són una invitació a descobrir, a descobrir-nos.

Jonathan Coe es presenta ben lluny de la mordacitat d’altres obres seves. Amb un estil serè i clar, ens presenta; ens descobreix, per tant; una reflexió serena i original sobre les maternitats, els instints i les seves víctimes.

Vet aquí un discurs…

cftv4853“Bicicleta, cullera, poma” és moltes coses (documental sobre l’Alzheimer, homenatge a Pasqual Maragall, pel·lícula ben realitzada) i també aquesta: el retrat d’un vell ‘progre’ davant del mirall.

El personatge s’imposa en el documental (previsible), el qual esdevé, a estones, un assaig de biografia, incomplet però excitant, com un d’aquells ‘homenots’ del Pla. Maragall és molt Maragall, per caràcter, i per llegat. El president despulla davant la càmera dubtes i anhels, al voltant d’una malaltia terrible, l’Alzheimer, que veiem (patim), amb cruesa. Un home mor amb la seva memòria?, es pregunta un dels experts entrevistats, potser un pèl temeràriament. Maragall interpel·la l’espectador i a la seva pròpia família.

Els ulls del president regalen a l’espectador un relat emotiu i també corprenedor: por, eufòria, tendresa, mal humor, desorientació, egoisme, amor, tossuderia, genialitat, foscor… En la lluita d’aquest home reconeixem la petjada d’un humanisme prodund i ple d’una compassió que és tota una lliçó avui, entre tants falsos superhomes.

Potser és una guspira perduda d’aquell idealisme lluminós nascut en el cor d’aquells ‘progres’ –avui tan ridiculitzats– però que als anys seixanta es van rebelar contra la resignació i el ‘món donat per descomptat’. Maragall i la seva família es mostren sense doble moral, sense covard pudor, sense hipòcrita seguretat… I cal ser molt valent per fer això. Vet aquí el discurs d’un home d’esquerres, que ens arriba potent i ple de sentit… fins i tot quan ja no pot fer discursos.

Qui se n’enrecorda avui…

… de Transportes Rodovías? Vet aquí la senyalètica testimonial d’un món que era i cada cop és menys. L’economia de les coses tangibles va desvelant-se com el que és (i segurament sempre ha estat) un complicat joc de miralls. Rera aquestes lletres s’endevina, al fons, la pell oportunament reflectant de l’edifici de Media Tic, sofisticat decorat futurista (i tanmateix, ben real) plantificat al Poblenou per l’arquitecte Enric Ruiz Geli.

Literatura 1, Filosofia 0

Res a témer, Julian Barnes“Cada setmana aprenia el que un filòsof creia sobre el món, i la setmana següent perquè aquestes creences eren falses. Això, si més no, era l’efecte que em produïa, i jo volia anar al gra: què és veritat, doncs? Però la filosofia semblava interessar-se més pel procés de filosofar que no pas pel propòsit que jo perseguia: dir-nos en què consisteix el món, i com viure millor en aquest món. Sens dubte, es tractava d’expectatives ingènues, i no m’hauria d’haver decebut tant quan la filosofia moral, lluny de tenir una aplicabilitat immediata, començava amb un debat sobre si ‘bondat’ era com ‘grogor’. I per tant, sàviament sens dubte, vaig deixar la filosofia per al meu germà i vaig tornar a la literatura, que sí que ens diu, i encara ho fa, en què consisteix realment el món.”

Res a témer, l’última obra de Julian Barnes, fa de mal classificar: a estones, sembla que amb aquesta ‘novel·la’ el britànic jugui a presentar-nos el seu particular ‘món de Sofia’, per bé que carregant el fals manual amb la negra tinta d’un existencialisme mig tètric, mig irònic. També trobem, aquí, moltes marrades metaliteràries i un persistent elogi de la ficció, l’antídot més realista per un món que, finalment, –sembla dir-nos tot flegmàtic l’escriptor–, no té ni solta ni volta. Però entre les cites de filòsofs i escriptors sobre la mort i la memòria que caracteritzen l’obra, Barnes amaga hàbilment els ingredients d’una bona novel·la: excel·lents personatges –ell, el seu germà, els seus pares, els seus avis–, que desfilen per una història dispersa i plena d’interrogants. Més que frustrar el lector, els buits en la narració interpel·len amb èxit el nostre cor de lector. Paga la pena sobreposar-se a l’espessor d’aquest petit volum –i si cal, llegiu en diagonal alguna pàgina (jo ho he fet!). Em dóna la sensació que aquest és un llibre al qual tornaré… no tant per les respostes volgudament desordenades que conté, sinó per les preguntes pertinents i perdurables que Barnes hi ha abocat.