“D’aquesta manera, aquella dansa que no havia vist mai representada en viu es va convertir en una cosa d’un altre món. Per a ell no era una entelèquia, sinó poesia celestial. Per més que ho qualifiqués de recerca, però, no es dedicava a res més que no fossin especulacions arbitràries. El que feia no era analitzar la dansa com un art representat per ballarins de carn i ossos, sinó estudiar-la com el resultat de les imatges que bullien en la seva imaginació a partir de les paraules que llegia i de les fotografies que veia. Era com si adorés una amant a qui no havia vist mai.”
És un fragment de “País de neu”, de Yasunari Kawabata, publicada l’any 1947 i ara editada per El Cercle de Viena, amb traducció d’Albert Nolla. Una d’aquelles novel·les japoneses on sembla que no es mogui res; però en les quals la senzillesa –com passa en un haikú– ens remou per dins, i ens convida a un joc de pistes que ens supera. Descobrim així els símbols i els sentiments que trascendeixen, per bé que són expressats en veu fluixeta i el cap baix, amb aquella delicadesa oriental que, sovint, ens és incomprensible. En el paisatge blanc d’un Japó agrari i desplaçat, descobrim el diàleg frustrat entre Shimamura i la geisha Komako. L’amor com a contemplació, l’amor com a promesa… es pot adorar una ‘amant’ a qui no has vist mai? Sí, d’això va la novel·la, d’alguna forma. Però Kawabata és dur amb la sublimació, perquè “País de neu” és, crec, la història d’un fracàs. Shimamura, el mateix que disfruta amb la bellesa d’una dansa que no ha vist mai, és el trist exemple d’un home que no sap estimar, amb un cor tan glaçat com el paisatge que contempla: bell, bellíssim; però finalment una ‘especulació arbitrària’ d’una vida viscuda a mitges.
Els editors de 
“Cada setmana aprenia el que un filòsof creia sobre el món, i la setmana següent perquè aquestes creences eren falses. Això, si més no, era l’efecte que em produïa, i jo volia anar al gra: què és veritat, doncs? Però la filosofia semblava interessar-se més pel procés de filosofar que no pas pel propòsit que jo perseguia: dir-nos en què consisteix el món, i com viure millor en aquest món. Sens dubte, es tractava d’expectatives ingènues, i no m’hauria d’haver decebut tant quan la filosofia moral, lluny de tenir una aplicabilitat immediata, començava amb un debat sobre si ‘bondat’ era com ‘grogor’. I per tant, sàviament sens dubte, vaig deixar la filosofia per al meu germà i vaig tornar a la literatura, que sí que ens diu, i encara ho fa, en què consisteix realment el món.” 
