POSTALS DELS EUA 2010 (4) Hi ha motels que semblen un port: els cotxes embarquen davant de l’habitació, que és, en realitat, una prolongació convenient del cotxe, la concessió que obligadament ha de fer el conductor si vol descansar unes hores. En una nit inquieta, l’hoste només cal que aparti una mica la cortineta (a voltes ni això) i veure que el cotxe és allà; barqueta quieta, cavall immòbil. A prop, el brogit d’una ‘interstate’ pròxima i un cel que el neó que a aquestes hores encara indica ‘vacancy’ ha deixat sense estrelles. Podria ser Georgia, Tennessee, Dakota o Oregon. Només cal saltar del llit, agafar la bossa d’una revolada i girar les claus. El motel representa l’essència del viatge en la mística dels EUA de Keruak, però avui és el paisatge produït en cadena (també una forma de paisatge); un decorat segur i confiadament avorrit. Més que un ‘no-lloc’, una ‘comodity’ més en la línia inacabable del gran supermercat nacional. No és la persona que va als llocs (la descoberta és, per definició, imprevisible), sinó que aquí és el lloc que va a les persones amb la promesa d’una experiència manufacturada, sense sorpreses.
Tag Archives: memòria
Els fantasmes del passat (“Repesca” 2)

Comença La repesca:
Com la vida canviarà per sempre després d’aquest accident… i, sense possibilitat de fer marxa enrera, hom haurà d’aprendre a conviure amb aquest dolor que no marxarà mai, però que podrà ser disfressat de desenes de maneres sense gaire dificultat. Enterrat i oblidat al costat d’un ipod caducat; negat amb furtivitat rera una corbata massa cara; sublimat i aixecat com a bella bandera en una samarreta punk; o convertit en caòtica simfonia, com la que Gus Van Saint ens proposa amb Paranoid Park. El director aconsegueix fer-nos mal amb aquest film petit, una història d’adolescents en l’Amèrica dels suburbis. Ben treballat visualment, no cau en l’amanerament esteticista (i no era fàcil, perquè el film aposta per un plantejament de fotografia sofisticadíssim). La culpa, l’àutèntic protagonista d’aquesta producció, és filmada amb una distant càmera lenta, aquí; distància torbadora, per cert, mitjançant la qual veiem una vida feta a miques, que podria ser la del nano que veiem cada tarda assajant piruetes amb l’skate a la placeta de Sant Josep. És, aquest, un altre assaig reeixit (després d’Elephant) sobre la joventut perduda en els EUA del tombant de segle. La mirada ja espatllada per sempre d’un jove skater. El somni americà en la secció de saldos del WalMart. [Paranoid Park (2007) de Gus Van Saint. Vista en un dels Verdis el juliol passat… no, no… el del 2009.]
La brutalitat conforma el caràcter de Malik El Djebena, el Prophête del film de Jaques Audiard, un jove delinqüent que fa carrera en una presó de ‘banlieu’. Matar sense sentir, trair sense pensar, viure sense viure, estimar la vida que ja no podràs tenir. El protagonista, fabulosament interpretat per Tahar Rahim, apren el joc de la submissió al més fort; el poder de la mort tallant per finalment, administrar amb una fúria latent, quasi mística, l’engany i la promesa. Fora de la presó, el profeta comprèn finalment que porta els barrots dins seu. Des del dia que va matar per primera vegada. [Un Prohpète (2009) de Jacques Audiard. Vista als Icaria, pels volts de Setmana Santa.]
Hi ha moments que allarguen l’ombra tota la vida. L’accident de Paranoid Park entel·larà per sempre la mirada del jove skater; el primer assassinat que comet d’El Djebena assecarà l’ànima del presidari però li donarà una visió (i una missió)… Així mateix, el ‘marshall’ Teddy Daniels s’enfronta a Shutter Island al seu passat, un pecat inútilment soterrat en el temps. Vet aquí una pel·lícula accelerada i lisèrgica, potser també un pèl excessiva, dirigida amb la cerebral bogeria marca Scorsesse. Un thriller metafísic, una altra reflexió sobre les gàbies de la ment i de com els barrots que construeix la culpa són, un cop més, els més poderosos. [Shutter Island (2010), de Martin Scorsesse. En una golfa als Icaria.]
La proposta d’Scorsesse fa un díptic molt suggerent, amb la de Cristhopher Nolan. La magestuosa Inception (maltraduïda com a Origen) és, com Shutter Island, molt més que una pel·lícula fantàstica. És en realitat la història d’un dol. Un altre trencaclosques volgudament incomprensible, que emiralla el cervell (en realitat el cor) d’un ‘capturador’ de somnis, una altra vegada, esplèndid Di Caprio. És, més que un entreteniment, una proposta incòmoda per a l’espectador que, en uns pocs minuts ja ha entès que no es troba davant l’enèssim blockbuster de l’estiu. Sosté la pel·lícula que el somni, –allà on la ment estripa les normes; allà on l’engany i la realitat conformen un ying i un yang insuportable–; és el desafiant laberint on els experts jugaran a ser Faust i miraran de trobar les claus per interpretar el mapa que els durà al poder (o allò que els sembla que és el ‘poder’). Un cop més, com a Paranoid Park, com a Un propête, com a Shutter Island… de com constuim móns sencers per amagar-nos del fantasma del passat. [Inception (2010), de Christopher Nolan. Fa quatre dies als Icaria.]
Copiar és crear (a vegades)

L’exposició Tuner y los Maestros és un recorregut molt singular a l’obra d’un artista; una reflexió molt suggerent sobre allò que inspira els creadors quan es planten davant la tela o el full en blanc. Aquí trobem un itinerari privilegiat (molts dels quadres és la primera vegada que es poden veure a l’estat espanyol) per aquelles obres que van inspirar el pintor: les còpies que en va fer en el seu procés de formació, i que van prendre la forma de provocacions, estudis i homenatges (ben sovint, tot a la vegada). L’exposició, que es pot veure al Museu del Prado, a Madrid, després de passar amb molt d’èxit per Londres i París, aplega els quadres de Turner i els situa al costat dels de Rembrandt, Watteau o Lorena. Per alguns d’aquests quadres, em feia notar Natàlia Touzon, “Turner va emprendre llargs viatges; alguns pocs els va haver de conèixer només a través de gravats, o dels apunts d’altres. Avui els tenim tots ben exposats en una exposició, aquí, en aquesta mateixa sala, donant-ho tot per descomptat… i també els tenim, si volem, amb tota la comoditat, a un sol click de distància.” La cara que faria Turner en descobrir això del ‘copy&paste’…
Altars fora de les esglésies
M’agraden els sants. O potser més exactament: m’agraden les estampes de sants. És a dir, quan una persona (o persones) decideix (decideixen) compartir els seus referents artístics, socials, políitics (i finalment vitals) de forma pública. Una orgullosa voluntat de reivindicar, potser fins i tot una certa superstició; però també la generositat que convida a la curiositat. Quants altars hi ha fora de les esglésies? En una lleixa del menjador, dins la cartera, en la solapa de l’agenda, en la pantalla d’inici d’un iphone, en una botiga de discos, en el hall d’un cinema o d’un teatre…
A la Sala Beckett, el tal Beckett escruta els espectadors amb una mirada que un no sabria si és ens salva o ens condemna (poden ser les dues coses? En tot cas, el tal Beckett és prou gran com per aterroritzar-nos i a la vegada interpel·lar-nos per al moviment). Al Hall dels Meliès… una desena de fotografies de grans directors donen la benvinguda (beneeixen?) al cinèfil; al Verdi, un barbut Alan Alda reconeix la feina del local de Gràcia amb una caligrafia deliciosa; al Revòlver de carrer Tallers hi ha un petit museu del retall i que et distreu pedagògicament mentre esperes per pagar els discos. I a casa… (* això, gent, serà cosa d’un altre post)
Habitació amb vistes
Un pèl destartalat, l’Hotel Romàntic, al cor de Sitges. Conserva un precari encant, amenaçat per una certa industrialització: aquest establiment es va extenent tot incorporant les finques del voltant a l’oferta, la qual cosa aboca l’hotel a una contradicció ben visible entre l’atenció al detall (habitacions úniques, no intercanviables) i el producte en serie (un esmorzar justet, mala selecció dels flyers a la vista, multitud d’ostes i algunes flors de plàstic). Això sí, des de moltes habitacions la vista és, ja ho veieu, francament fantàstica; un luxe. També el jardí, espès i descontrolat; i les parets de l’interior, on ja no hi cap un quadre més (n’hi ha alguns de ben interessants, però). No apte per a minimalistes i maniàtics del disseny d’interiors. Si t’ho mires amb mirada urbanita… la cosa acaba sent més aviat refrescant.
Memòria 2.0
Trobo una expressió divertida, en el canal de Twitter d’una cantant que m’agrada, la Rosanne Cash (sí, la filla): diu, la dona, “since I crowd-sourced my own memory yesterday with good results: does anyone remember which canadian city I openeed for wilco 3 years ago?”. Que vindria a dir: “ja que ahir vaig provar d’alimentar la meva memòria connectant amb la multitud i la cosa va funcionar: algú recorda en quina ciutat canadenca vaig obrir per Wilco fa 3 anys?”. És una anècdota, bé. Però com com passa en totes les (bones) anècdotes aquí trobem un fil per a poder estirar i arribar a llocs interessants. La memòria és selectiva, la memòria és traidora, la memòria és interessada… proclama com un cor grec el sentit comú, sempre temerós de la memòria, el degà dels fantasmes. Hi ha, de sempre, una memòria íntima, i una de col·lectiva (per no parlar de la desmemòria, la forma més capritxosa de la memòria). Les xarxes socials no inventen res, però sí que presenten una nova manera els vells temes. La xarxa –Twitter, en aquest cas– ens permet amb més facilitat connectar moltes memòries en un instant precís. El resultat és espectacular quan busquem informació concreta i objectiva (la pregunta que va fer la Rosanne), però i quan cerquem informació més imprecisa? En aquests casos, la memòria compartida; aquesta crowd-sourced memory de la Cash; mostra una fotografia necessàriament borrosa, no per això menys potent. La memòria és la forma que el passat pren en el nostre present. Habita dins nostre, ombra canviant, siguem una persona, una família, un país… Diga’m el que ets avui i et diré que recordes. O més rigorosament: diguem com et penses que ets avui i et diré el que et penses que recordes.
Per cert, que la Cash té a punt d’arribar a les llibreries Composed… unes memòries!
Austeriltz a la Biblioteca Nacional de França
Aquesta és la història de Jacques Austerlitz i la seva prodigiosa aventura a la cerca dels fonaments d’una identitat robada, al seva. El personatge d’Austerlitz de W.G. Sebald es mira davant del gran mirall trencat que és l’Europa del segle XX i cerca en els detalls dels espais urbans (estacions, balnearis, cementiris, biblioteques) les veus d’un passat robat. L’Austerlitz va ser salvat d’una mort prematura en ser arrabassat dels braços dels seus pares, jueus enmig de l’ebullició nazi. Austerlitz inicia a Gales, on és adoptat per un pastor protestant, la cerca de l’escàpol fil que cosirà la terrible ferida que infecta el seu dolor inabordable. El llibre comença a l’estació d’Anvers, a la sala dels passos perduts, sota la cúpula immensa d’una edificació fosca i fantasmagòrica, que és com un gran esquelet enmig d’un paratge brumós. L’autor marca el to de la novel·la, allà: personatges que miren enlaire, perseguint pistes en la pedra de les grans edificacions públiques i que miren d’escoltar-ne les veus. Perquè Europa, la vella Europa, és plena d’aquestes veus: que la pedra no és mai muda, i menys en aquest continent. Un dels últims passatges de la novel·la té lloc a l’espectacular seu de la Biblioteca Nacional de França (BNF) François Mitterrand, a París. “El nou edifici de la biblioteca, que, pel traçat i per la regulacio interna, que raneja en l’absurd, prova d’excloure el lector en tant que enemic potencial, podia descriure’s (…) com la manifestació oficial de la necessitat cada cop més urgent de desfer tot allò que manté un lligam viu amb el passat.” Austerlitz confecciona un àlbum de retalls (el llibre conté imatges, apunts manuscrits, imitant una llibreta de viatges) i així, en realitat, va constuint la seva memòria (la nostra memòria, també). Sebald és pessimista. Europa es tapa les orelles, tota orgullosa, en l’assèpsia mentidera de la gran edificació de la BNF de Dominique Perrault.
Les batalles inconluses
Vet aquí la tropa: amb el nervi a les puntes dels dits, tot llest per a prémer el gallet, que rera la bardissa avança l’enemic. El pati sembla tranquil, però no. Hi ha una guerra, o dues, mentre a dins a casa sona somorta la veu d’un locutor de notícies. Dos exèrcits lluiten a totes entre testos i cadires de teka. Ho fan al costat d’un monstre, d’un enorme òs de felpa i d’un super heroi, que cerca, presumit, el millor moment d’entrar en acció. La mare crida… a dinar!, i el nen fa que sí, que és clar, que ‘ara viiiiiiiiinc!’ Té gana: el món i la princesa seran salvats a la tarda, o demà, o potser mai. El petit –que no serveixi de precedent!– guarda d’una revolada el seu exèrcit d’homenets verds dins la galleda de plàstic i camí del menjador ja ha oblidat el ‘casus belli’. Fets un garbuix, els soldadets miren de dissimular la por a l’oblit amb un posat ferm i sol·lícit.
Aquests dies s’ha estrenat als EUA, la tercera part de Toy Story, un dels projectes cinematogràfics més notables dels últims 15 anys. Fer-se gran és això mateix, no? Què se n’ha fet de l’eufòrica alegria amb la que oblidàvem totes aquelles guerres i conquestes? Com pesen, avui!, les batalles inconcluses. I que bé que ens aniria poder tirar, en un moment donat, de l’expert i discret exèrcit de Toy Story.
Alícia, perduda (encara)

Fa dies que em ronda, aquesta idea. És vaga i segurament massa tendra (per no dir que potser ja ha estat formulada en algun altre racó del ciberespai). Surt, la cosa, a partir del visionat desordenat i dispers de dues sèries de referència en la televisió d’avui, True Blood (HBO) i Lost (ABC). La primera juga amb un grotesc i excitant horror per fer, servint-se de flashos sincopats, el torbador retrat d’un ‘Deep South’ mític i oblidat. La segona converteix els personatges en petites peces (són engranatges, més que no pas titelles), perdudes en un espectacular tauler, artifici que trenca convencions i que meravella en un absurd, però addictiu, ‘más difícil todavía’. No són, tanmateix, dues sèries incomparables. Comparteixen, de fet, una desconcertant aproximació al que és sobrenatural, mirall deformat de pors i fòbies d’un segle que comença sense referents clars. El complot projectat en un gran joc de màscares, ningú és el que sembla, aquí; els remeis curen (i a la vegada maten); pares i fills es deceben brutalment els uns als altres, metàfora (quasi) perfecte d’un salt cultural fet damunt d’una xarxa de valors primeta (i, sembla, insuficient). Tocar de peus a terra no és garantia de gaire res, avui; que això de la ‘societat líquida’ ha deformat el nostre planeta en un gran paisatge pantanós. No és estrany que Tim Burton s’hagi decidit a remirar-se les marevelles monstruoses que fa tants anys va empescar-se Lewis Carroll. I tampoc és estrany que hagi convençut la ‘major’ de torn per tornar a fer perdre la petita Alícia de nou en aquell laberint. Alícia, més actual que mai. El laberint és avui, també, una illa sense mapa ni calendari, o un lloc anomenat ‘Bon Temps’.
D’una esgarrapada, la màquina esventra l’edifici
“D’una esgarrapada, la màquina de demolició esventra l’edifici per deixar veure, darrera un núvol de pols i soroll, la intimitat d’una casa, ara ja deshabitada. Uns minuts després, el vianant es podrà entretenir resseguint sense gaire dificultat les pistes d’una vida –ara transplantada en un altre lloc– a través del que ara il·lumina de forma excepcional la llum natural. Les rajoles de la cuina, el paper pintat del mejandor i els pòsters de l’habitació del jove de la casa restaran a la vista de tothom, com si fossin un exposició retrospectiva, només a l’abast dels badocs.” Publicat en la columna setmanal que feia a El Punt, el gener de 1998. El text (no la foto!), del qual he seleccionat un primer paràgraf, era una crònica de l’enderroc de part de la Via Trajana, a Sant Adrià de Besòs.




