Hi ha dones que miren rera una finestra perquè mirar la ciutat, protegides rera el vel d’una cortina, és millor que mirar un riu, o fins i tot que mirar el mar. En tot cas, és millor que mirar els ocells saltant de branca en branca, millor que mirar el gat que s’apropa amb silent tensió a la seva presa, amb la panxa tocant a terra. És millor que la tele (segur!) i és millor que mirar les taques inextrincables d’una vall quan la nit comença a arribar. És millor que mirar la barca quan arriba el port, és millor que mirar l’avió quan aixeca el vol i la gran màquina alada sembla la millor promesa. És millor que tot això perquè és tot això a la vegada. Hi ha dones que miren rera una finestra, perquè ja són grans, i els costa sortir de casa. La noia que les cuida les apropa al finestral amb la cadira de rodes i aparta una miqueta la tela de les cortines. Els deixa un got amb aigua fresca damunt la tauleta, al costat de les pastilles. I elles miren i miren. Miren sense mirar, que a vegades és la millor manera de mirar. I descobreixen, aquestes àvies immòbils rera el vidre de la finestra, que la ciutat és un riu imparable, i que és com el mar, que mai s’acaba. Descobreixen, sense dir res, guardant el secret per a elles i la gent com elles, l’ocell que no es decideix, i les urpes del gat depredador, tot persuassió, tot perill. Descobreixen, igualment, que, de lluny estant, la ciutat és com la vall, plena d’ombres i intrigues, i que les persones hi arriben com la barqueta que busca refugi rera l’espigó del port, i que les persones en marxen en grans avions, les enormes masses de ferro que, contra tot pronòstic, i amb molt d’esforç, els homes i les dones d’aquest món hem aconseguit fer volar.