Són les vuit passades. És l’hora H del dia D. Els representants de la comissió organitzadora de la Consulta del 13-D de Tiana s’apleguen al voltant d’una taula. És el moment de donar compte dels resultats. Hi ha emoció, cansament i un sentiment compartit que és rar i és car, el de ser protagonistes. 1.496 vots per la independència, 69 en contra, 27 en blanc, 1 de nul. M’agradaria dedicar aquest article als 69 de Tiana, als 69 que van votar no. Explico els meus arguments, pels que ja han aixecat la cella:
A la ‘catequística’, seu principal de la consulta al municipi maresmenc, es van escoltar alguns (pocs, molt pocs) xiulets quan el portaveu de la comissió va repassar els vots negatius. Ben aviat van ser superats per un aplaudiment sincer. Bé, bé. Al capdavall, els que van votar que ‘no’ es van sentir interpel·lats en l’enunciat “està d’acord que la nació catalana esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la UE?”. Van dir que no a la independència de Catalunya, d’acord; però en anar a votar es van reconèixer en un país que es vol autodeterminar, en un país que vol decidir per ell mateix, vaja.
Els aplaudiments eren ben pertinents, per tant. Al capdavall, l’important del 13D no és tant el resultat concret de la consulta com la invitació a respondre a la pregunta: com t’imagines el teu país? Els 69 de Tiana se l’imaginen dins d’Espanya, però se l’imaginen com una unitat sobirana. Sobirana pel ‘no’, sobirana pel ‘sí’.
No es tracta tan de convèncer de la conveniència de la independència –això, crec, serà la conseqüència de tot plegat– com de compartir i ampliar l’espai de debat sobre el país i el seu futur.
Això vol dir que hem d’anar a buscar els ‘no’? Naturalment. De fet, la pregunta és una altra: ens podem permetre fer veure que no hi són? El miratge és llaminer, però no ens serveix. El debat sobre el dret a decidir ha d’arribar als no convençuts, i, a l’àrea metropolitana, no estic segur que, en un futur immediat, la forma més eficaç sigui fer-ho amb una papereta de vot on tota veu esdevé un ‘sí’ o un ‘no’.
Com podem ampliar la base del debat –llegiu: la base del país– des de Badalona o altres ciutats del cinturó metropolità? Organitzant una consulta a correcuita en un any d’eleccions i enmig de la divisió dels propis promotors? Ai, crec que no.
A Badalona –arreu del país, de fet; però a Badalona i altres ciutats metropolitanes especialment– la ‘lluita’ ha de ser la ‘conversa’. És a dir: cal abordar el diàleg pendent amb les diferents ciutats dins la ciutat amb vista a construir conjuntament una idea de país de tots. El repte és enorme, i irrenunciable. Com ho podem fer? M’agradaria discutir d’això mateix, a partir d’avui.
Tanmateix, aquest és un debat potentíssim i d’una gran complexitat (més i tot que l’organització d’una consulta puntual). Per sort, tenim espais on articular aquesta discussió –el moviment Badalona som tots, la Taula de Cultura…– i diferents projectes interessants i ben encaminats –el programa Quedem, la Festa Major Alternativa…– Aprofitem-los per construir la catalanitat d’avui.
I ara què?
A l’àrea metropolitana almenys… és hora de teixir complicitats entre les diferents formes de veure i viure el país. No pas de fer referèndums. Aquesta, crec jo, serà la nostra contribució al procés de normalització nacional. Si hi som a temps i trobem la manera de fer-ho bé.
