Un govern que ho fia tot a la imatge

El titular d’aquesta notícia del perfil oficial de Twitter de l’Ajuntament hauria d’haver estat: l’Ajuntament de #Badalona reforça la informació pública al municipi amb un nou canal obert a la ciutadania. Però ja ho veieu, aquí tenim un nou exemple de comunicació institucional de nou forçada per un govern que ho fia tot a la imatge… Alcalde, alcalde… i alcalde, fórmula o mantra del nou govern a la ciutat.

La notícia em genera dubtes: crec que és positiu tot nou canal informatiu, i celebro que l’actual alcalde vulgui enfortir vincles amb la gent, però aquí grinyolen coses, tal i com hem denunciat com a ERC (📝 nota de premsa): 1⃣ Quines garanties de protecció de dades ofereix l’eina? 2⃣ Quin ús tindrà durant la campanya electoral? 3⃣ Qui i com realitzarà el manteniment de l’eina, mitjançant quin llibre d’estil o pla de comunicació? i 4⃣ Com es distingirà la informació concreta de les valoracions polítiques?

Si el canal s’orienta a donar informació tècnica o molt concreta, canals més assèptics i acotats són més eficients; si el que es busca és una eina de participació, un canal de Continue reading

Lliçons del Park(ing) Day

 Acte de @BCNMobilitat, a Badalona.

Acte de @BCNMobilitat, a Badalona.

El Park(ing) Day és un esdeveniment anual i global que aquest any també ha tingut lloc a Barcelona. S’hi han compromès més de 40 entitats, la meitat de les quals són membres de Barcelona + Sostenible. És una acció de caràcter simbòlic i efímer que obliga al ciutadà a mirar-se d’una altra manera la seva ciutat, que massa sovint dóna per descomptada, com si hagués oblidat que la ciutat en realitat és un instrument canviant, i que el construïm entre tots.

La cosa, certament, va més enllà de la simpàtica anècdota. El Parking Day exemplifica Continue reading

Homenatge a Steve Jobs, fuster

“Imagina que ets un fuster i t’encarreguen un petit moble. El tens enllestit i és la mar de bonic (penses). Només et falta la part posterior, la que mai veu ningú. Mires pel taller si trobes alguna peça qualsevol, que ja farà el fet. Però ets un fuster, un fuster que s’estima la feina. És igual si mai ningú es mira la part del darrera: tu saps que és allà, de cara a la paret, aquell pedaç sense història. I finalment, faràs servir la millor fusta que tens. Vols dormir a la nit, que això és una qüestió de principis.” Ho explicava Steve Jobs el 1985 en una entrevista a Playboy, el fins avui director d’Apple: artista, empresari, inventor, una de les persones més influents en la nostra cultura popular. Ah, i fuster.

De la felicitat i els índex subjectius

Un estudi recent de la Universitat de Cornell assenyala que les xarxes socials tendeixen a afavorir les connexions entre individus de característiques similars. Fins aquí cap novetat que vagi més enllà del que el propi sentit comú convidaria a esperar. Però, no és només que ens apleguem per característiques demogràfiques donades (edat, sexe, raça, educació), hi ha altres aspectes a tenir en compte, en l’establiment dels nous llaços virtuals. L’estudi ha analitzat més de 100.000 usuaris de Twitter durant sis mesos i ha repassat (atenció!) 120 milions de tuits, tot triant les paraules relacionades amb les emocions per donar-los un valor ‘positiu’ o ‘negatiu’. D’això n’ha sortit un índex, l’índex subjectiu de felicitat. El resultat? La comunitat de Twitter està dividida entre els que somriuen i els que no. I, assenyala l’informe, hi ha poca relació (poques mencions, pocs RT…) entre les dues. A ningú li agrada que li aixafin la guitarra, és igual si toca la cançó en to major o menor.

El titular està servit: la gent que és feliç, twuiteja en comunitats similars, en les quals regna un entusiasta hedonisme i un efervescent bon humor. 140 caràcters donen per molt, fins i tot per explicar al món, i potser també a un mateix, que un és feliç. Tota llum té sempre una ombra. La comunitat dels ‘feliços’ batega confiada al costat del col·lectiu dels pessimistes, l’altra gran família a Twitter. Al costat de l’exhibició alegre dels entusiastes, trobem els piuladors enterenyinats en una conxorxa de tuits tristos, queixes i laments. (…) [Continueu llegint l’article al blog de la Fundació Escacc, on ha estat publicat originalment]

La construcció de les solucions

“La idea que la veritat acabarà prevalent no funciona. La ‘veritat’ ha estat allà en les dues darreres dècades i res ha canviat.” Són unes paraules d’Scott Mandia, professor de física del Suffolk County Community College de Nova York. El científic reivindica la tasca d’un grup de reacció ràpida format per científics i que, en els últims mesos, ja ha engrescat una bona colla d’investigadors per “respondre, activament, i anar allà on hi ha els debats i les audiències més hostils” amb la lluita contra el canvi climàtic. Aquest grup està impulsat en bona part per John Abraham de la St. Thomas University de Minesota. La seva idea és que els científics s’han de mullar políticament i han de comprometre’s “agressivament” per denunciar els escèptics amb els plantejaments científics al voltant dels efectes que pot tenir sobre la humanitat el sobreescalfament de la terra. [..Cliqueu aquí per a continuar llegint..]

Jo abans prenia notes…

Jo mateix, enganxat 'in fraganti' en un 'Dijous a l'Òmnium'. Foto: ÒC.

Jo mateix, enganxat 'in fraganti' en un 'Dijous a l'Òmnium'. Foto: ÒC.

Jo abans prenia notes a les conferències. Ara ‘tuïto’ allò que em sembla interessant. Twitter és, des d’aquest punt de vista, la meva manera d’estar atent. Tragino una ‘moleskine’ amunt i avall, però diria, que deu ser per motius més estètics que no pas pràctics. Perquè cada vegada més, i amb més rapidesa, allò que em capta l’atenció es concreta (o desconcreta, no ho sé!) en una URL. [Llegeix l’article complet a Vilaweb]

Lliçons d’un obrer milionari

Nick's pizza

Es pot traslladar la cultura de la xarxa i intercanvi d’internet a un model de negoci –diguem-ne– convencional? Nick Sarillo, propietari de Nick’s Pizza & Pub s’ha entestat a demostrar que sí, que és possible. La cultura empresarial del seu negoci es basa en la corresponsabilització dels treballadors en tasques que, tradicionalment, havien estat pròpies dels caps. L’invent funciona, perquè arrela en la cultura de l’essay and error, en la formació rigurosa i flexible dels treballadors, en una aproximació sorprenent de la comunicació interna i en un respecte escrupulós per la meritocràcia. Hi deuen haver ombres, naturalment. Però paga la pena prendre nota de com les empreses estan canviant per dins, sense fer gaire soroll. I de com la innovació té a veure també amb les coses més quotidianes. Les que donem per descomptat amb més facilitat.

+ informació en aquest llarg, però sucós, article de Bo Burlingham per a Inc. El títol, Lliçons d’un milionari de coll blau, fa referència al ‘blue collar’, que es com es coneixen els ‘obrers’ als EUA.

Parlem de tecnologia… i prou?

Deu haver-hi un camí del mig, i a la vista de l’opinió publicada, deu ser ben poc transitat. Com ens podem aproximar a les informacions sobre tecnologia sense fer curt o sense excedir-nos de frenada? Perquè la cosa avui bascula entre l’entusiasme volàtil del ‘tot és nou’ i l’hermètic recel del ‘tot és vell’. Tot plegat presentat enmig d’un soroll absorbent i desarmador. N’hi ha per a tant? O bé ens hauríem de preguntar… N’hi ha per a més? (Continueu llegint l’article a Vilaweb.cat)

Lectors o usuaris?

Hi ha aquella imatge idealitzada de la ‘Cultura’ (noteu les majúscules) com una gran butaca orellera. La làmpada ens suspèn màgicament dins d’una bombolla de llum mentre, a tocar, fumeja una tassa de porcellana. Podríem fer ploure a l’exterior (per anar bé, caldria un gran finestral): la foto seria perfecta, així. Perfecta i falsa, també. Perquè avui llegim al metro, escoltem música a l’autobús, mirem pel·lícules al nostre portàtil esperant la sortida d’un vol, fem fotos amb un mòbil. La realitat és sempre més accidentada. I per això mateix més engrescadora. El llibre electrònic, diuen les previsions, serà el regal d’aquest Nadal. Està bé, això: la cultura és (també) un bé de consum. Benvinguda sigui tota eina que ens permeti aproximar-nos-hi amb comoditat i eficiència.

El complot 2.0

Una notícia ‘s’acaba’ en el moment que es publica? O és a l’inrevés? Que una notícia comença precisament en aquest moment, en l’instant precís que és llegida i compartida? La pregunta no és innocent. Si l’objectiu de la notícia és arribar com a producte ‘manufacturat’ a un públic, parlem de receptors; si centrem la mirada en la manera com aquests receptors interactuen amb la informació…, parlem d’una altra cosa. Parlem de ciutadans. Ens nodrim de la informació per configurar la nostra mirada crítica del món. No som receptors, som constructors. La notícia és un material, un punt de partida. Una eina per a desxifrar el mapa. Ni comença ni s’acaba…, es transforma amb nosaltres, a temps real. Fa unes quantes setmanes Vilaweb va intentar… (Continueu llegint l’article al Mail Obert de Vilaweb).