Lletres que surten al carrer

El disseny i la concepció és obra de l'Idoia Vallverdú.

El disseny i la concepció és obra de l'Idoia Vallverdú.

Lletres que surten al carrer, que van a buscar els espais oberts, que es situen a prop de ponts i passeres, que són sempre llocs interessants, on passen coses. Es confonen en les passes i els sorolls de la ciutat, aquestes lletres. Les pots trobar a qualsevol lloc i fins les pots sostenir amb una mà. Lletres que ens conviden a preguntar-nos si va ser primer l’objecte o la idea, lletres que ens conviden a llegir per trobar les respostes, bé que a aquestes altures ja sabem que les ‘respostes’ són sempre, en el millor dels casos, res més que una veritat primeta i provisional.

Aquest any, la imatge gràfica de la festa de lletres que Òmnium Badalona ha organitzat per segon any a la Sargantana subratlla que la cultura viva ens ha d’interpel·lar, per sorpresa, en qualsevol lloc. Al carrer, a la platja, davant la fàbrica, al pont que mena al mar. Bon Sant Jordi!

Entre tots i perquè volem

“… Aquella ‘transversalitat’ que tan reclamem a la cultura l’hem tingut com a taller pràctic. I hem anat més enllà de les paraules. No és fàcil, el procés. No es tracta de substituir ningú, sinó, ben al contrari, de millorar les dinàmiques de treball, de reforçar-nos. Entre tots i perquè volem: com a gent que forma part d’entitats, com a persones, com a professionals, com a artistes. Volem ser millors. Ens calen noves eines per seguir transformant la ciutat.” [ Continua llegint l’article aquí ]

“Toca’m, és teu”

Vídeo a Flickr!
Per unes hores, la música més bonica és la més desafinada, la que té més soroll de fons i la més incoherent. Cultura participativa en do major. “Més de 20 pianos de carrer es distribuiran per diversos indrets de Barcelona en el marc del Concurs Internacional de Música Maria Canals Barcelona, durant el mes de març de 2010. Situats en parcs públics, carrers i places i sota el lema “Toca’m, sóc teu” els pianos estan col·locats perquè qualsevol persona els toqui, els personalitzi i els gaudeixi.” Més info, aquí.

Neva (també) a les xarxes socials

Neu al badiu (8/3/10)La neu ha fet sospirar mig país amb l’alè davant els vidres de l’oficina o de casa. És impossible de comptar les emocions que poden contenir els petits cristalls d’un floc. Hi ha una màgia poderosa en la neu, quan es deixa veure a la vora de la mar. És com una sirena: ens sedueix per ofegar-nos tot seguit, la neu. De l’alegria al col·lapse en unes poques hores, viscudes amb la urgència del minut a minut. Neva als carrers, neva a les xarxes socials.

Al Twitter i al Facebook la neu hi esdevé ‘trending topic’ ja a primera hora del dia. Aquesta serà la nevada més fotografiada de la història. La facilitat i la creixent competència en aquests mitjans esbossen una nova mirada sobre allò que passa. És una ‘nevada 2.0’, deien alguns (dels primers, en @rispau, l’Eduard Batlle), pels carrers (cada vegada menys) virtuals de la xarxa.

Al matí, la impaciència: la neu és un regal car i capriciós. ‘Mira, sembla que… [Continueu llegint al Mail Obert de Vilaweb].

Capital al marge de la capital

Els Nens EutròficsAquest diumenge, 14 de març, Els Nens Eutròfics, la proposta musical del poeta Josep Pedrals, portarà els seus esquitxos ultralleugers a la Sargantana, a Badalona. En Pedrals capitaneja un ‘combo’ de vers i base pregravada, lluent de funky blanc, de sorneguer aire ‘garatge’; un pop amb moltes cares, com el bon pop, sense època ni país.  Un nom més, el seu, en el cartell de luxe que en els últims mesos ha ofert l’equipament cultural de Dalt de la Vila. Els Amics de les Arts, Sanjosex, Maria Coma, Le Petit Ramon, Bikimel han passat pel petit escenari, en ambient recollit i en horari de tarda, per no molestar cap veí. La proposta de la Sargantana s’ha d’entendre al costat del que aporten els concerts del Musica’t, el cicle de Teatre dels Genis, o a la singular i més especialitzada proposta de la gent de l’Estraperlo. Per no parlar de la feina feta de fa temps pels activistes del Casal Independentista, per l’Espai Jove de Converses Interculturals, per la gent dels Crypts o d’iniciatives valuoses com el cicle de documentals del Círcol. 

Hi ha coses que coincideixen, aquí. Prenguem-ne nota. La independència de les iniciatives, la seva vinculació a un esperit que combina el compromís amb la ciutat i un model de negoci privat (no en tots els casos, però) i la simptomàtica invisibilitat d’aquestes propostes en l’statu quo de la cultura a Badalona. 

No és només que no hi ha les cares de sempre, aquí –o no ‘només’ hi ha les cares de sempre, millor–. És que tot això està passant entre la indiferència bona part dels mitjans locals i sense que ni opinadors ni activistes hàgim incorporat aquest fenomen en les narracions del que passa a la ciutat i que massa sovint acaba sent, erròniament!, allò que passa als equipaments municipals (Zorrilla, Espai Betúlia, Museu…). 

Que a Badalona mai passa res? Que sempre som els mateixos? No serà que no ho mirem correctament, això? Hi ha una Badalona alternativa. No és nova, o no és nova, exactament. El que és nou és que la seva presència cada vegada és menys discreta. Que cada vegada hi ha menys excuses per obviar-la, per bé que aquesta Badalona no surt en cap ‘agenda oficial’ ni està representada en la programació de la Capital de la Cultura Catalana 2010 (CCC2010).

Ah, i després d’en Pedrals, serà el torn de Mazoni i en Jaume Pla. Pst! No ho diguis a ningú: que potser som més ‘normals’ del que ens crèiem; que a vegades, fins i tot, semblem una ciutat com cal. 

La lletra petita i clara de Salvador Espriu

espriuÉs bonica, la lletra diminuta i clara de Salvador Espriu. La petitesa majúscula; oxímoron inevitable, suposo. Els caràcters deslligats, la vacil·lant forma de ballar de les lletres damunt del full, desordenades amb esvelta subtilitat. Com les A, les B i les C de sèmola caigudes de la sopa al full en blanc; ben disposades amb la la màgia seriosa del nostre prestigitador del vestit fosc, un dia que passava per la cuina freda del seu pis, amb vistes als jardinets de Gràcia. “Allunyat amic meu, si podies venir…” deia, endolat per sempre més, l’Espriu, a l’amic ja finat, Bartomeu Rosselló Pòrcel. “Si podies venir amb la barca del temps” i acabar, potser, allò que no vam arribar a començar. És bonica, i és tan trista, la lletra diminuta i clara de Salvador Espriu.

[25senseespriu
Avui fa 25 anys que va morir Salvador Espriu.

Lliçons d’un obrer milionari

Nick's pizza

Es pot traslladar la cultura de la xarxa i intercanvi d’internet a un model de negoci –diguem-ne– convencional? Nick Sarillo, propietari de Nick’s Pizza & Pub s’ha entestat a demostrar que sí, que és possible. La cultura empresarial del seu negoci es basa en la corresponsabilització dels treballadors en tasques que, tradicionalment, havien estat pròpies dels caps. L’invent funciona, perquè arrela en la cultura de l’essay and error, en la formació rigurosa i flexible dels treballadors, en una aproximació sorprenent de la comunicació interna i en un respecte escrupulós per la meritocràcia. Hi deuen haver ombres, naturalment. Però paga la pena prendre nota de com les empreses estan canviant per dins, sense fer gaire soroll. I de com la innovació té a veure també amb les coses més quotidianes. Les que donem per descomptat amb més facilitat.

+ informació en aquest llarg, però sucós, article de Bo Burlingham per a Inc. El títol, Lliçons d’un milionari de coll blau, fa referència al ‘blue collar’, que es com es coneixen els ‘obrers’ als EUA.

Preguntes sobre la cultura

photo-1Com valorem una associació, pel número de socis o per la qualitat del seu projecte? Quan neix una entitat: ho determina el registre, o ho determinen les persones? Ens preguntem prou sovint quan fa que no repassem els ‘objectius’ que inspiren la nostra feina? És natural que la gent no participi? I si és natural, vol dir que ens hi hem de resignar? Com hem de començar les nostres cartes: benvolgut soci? benvolgut usuari? o benvolgut activista? Quina és la nostra tasca: substituir o inventar? La ciutat és el decorat o és l’actor? I nosaltres, què som? De ciutadà n’és qui en vol ser, d’acord; però i la gent que no en pot ser? Un nouvingut pot venir del Senegal… un nouvingut pot venir de Molins de Rei? [CONTINUEU LLEGINT, AQUÍ]

Parlem de tecnologia… i prou?

Deu haver-hi un camí del mig, i a la vista de l’opinió publicada, deu ser ben poc transitat. Com ens podem aproximar a les informacions sobre tecnologia sense fer curt o sense excedir-nos de frenada? Perquè la cosa avui bascula entre l’entusiasme volàtil del ‘tot és nou’ i l’hermètic recel del ‘tot és vell’. Tot plegat presentat enmig d’un soroll absorbent i desarmador. N’hi ha per a tant? O bé ens hauríem de preguntar… N’hi ha per a més? (Continueu llegint l’article a Vilaweb.cat)

La política com a vodevil

008-063-01-af_A4Yes, minister + The West Wing + Teléfono rojo, volamos hacia Moscú? + The Queen (*)= In the loop. Imprescindible comèdia política, aquesta, en la forma d’un infecciós ‘vodevil’. ¿Com es va ‘cuinar’ la invasió d’Irak? ¿Quines reunions van precedir la decisió final? ¿Mitjançant quines gestions els governs anglesos i estatudinenc van recopil·lar les proves necessàries per iniciar la ‘captura de les armes de destrucció massiva’? Les preguntes són ben pertinents, però no tenen una resposta clara, en aquesta delirant pel·lícula que té més de libel, que no pas de documental. Accelerada i magistralment interpretada per Peter Capaldi –no oblidarem mai la seva odiosa recreació del cap de comunicació del govern Blair (?), Malcom Tucker– In the loop fotografia la cara més grotesca i caòtica de l’exercici del poder. La guerra d’Irak ajuda a situar l’espectador amb un referent proper, però és una mera excusa, aquí. In the loop és interessant perquè retrata bé una realitat calidoscòpica, que va més enllà de la crisi a l’Orient mitjà i que també, fins i tot, va més enllà del sector professional amb el qual es centra el film: el que gira al voltant dels passadissos de la política. In the loop fotografia bé la pressa desenfocadora amb la qual avui, siguem advocats, periodistes, metges o polítics, hem de prendre les decisions. Per això les rialles dels espectadors, a la sala de projecció, són tan entranyablement solidàries.

* L’Àlex Gutiérrez afegeix a l’eqüació, amb bon criteri, la versió anglesa de The Office.