Són dues pel·lícules ambicioses i reeixides. Coraline, de Harry Selick, i Where the wild things are, d’Spike Jonze. Les dues transiten una línia primeta, la que separa un film per a infants d’un film sobre infants. En aquesta distinció tan volàtil basteixen dues reflexions imprescindibles sobre el món dels més petits. Dues reflexions en forma d’hipòtesi: què passa en el cap d’un nen? On van els petits de la casa quan desapareixen en l’huracà d’una rebequeria? Què miren quan sembla que no miren res? Amb qui ‘lluiten’ brandant espases invisibles? A qui acotxen amb paraules inventades entre els coixins del sofà? Les dues pel·lícules miren de respondre aquestes preguntes. Però són preguntes formulades des de la majoria d’edat, qüestions animades pel difícil camí d’esdevenir adult… pels que ja són adults (o almenys ho intenten). Perquè aquests dos contes infantils; esplèndidament coreografiats, exquisitament dibuixats; ens parlen també –i no sé si sobretot– dels dubtes (les pors?) dels grans: perquè aquí els pares no ho saben tot i se’ns mostren estressats, desbordats, profundament humans. Els petits han d’aprendre acceptar que el pare o la mare no arriba a tot, que no és omnipotent, vaja. I aquesta és, d’alguna manera, l’aventura que expliquen els dos ‘contes’: la manera com es ‘pacta’ l’espai familiar al segle XXI. L’aposta dels dos directors és plenament contemporània. Les dues pel·lícules es proposen fer un assaig de la paternitat apressada, accidentada, negociada i finalment reeixida. Lluny dels Grimm, lluny de Disney. Coraline i Where the wild things are excel·leixen en l’anàlisi de la família vista com la suma d’individus complexos. La complexitat no té edat, diguem. I aquesta perspectiva és interessant en aquestes pel·lícules sobre infants que, suposo que sí, també són pel·lícules per a nens.