Sobre infants? Per a infants?

coralinewildthings

Són dues pel·lícules ambicioses i reeixides. Coraline, de Harry Selick, i Where the wild things are, d’Spike Jonze. Les dues transiten una línia primeta, la que separa un film per a infants d’un film sobre infants. En aquesta distinció tan volàtil basteixen dues reflexions imprescindibles sobre el món dels més petits. Dues reflexions en forma d’hipòtesi: què passa en el cap d’un nen? On van els petits de la casa quan desapareixen en l’huracà d’una rebequeria? Què miren quan sembla que no miren res? Amb qui ‘lluiten’ brandant espases invisibles? A qui acotxen amb paraules inventades entre els coixins del sofà? Les dues pel·lícules miren de respondre aquestes preguntes. Però són preguntes formulades des de la majoria d’edat, qüestions animades pel difícil camí d’esdevenir adult… pels que ja són adults (o almenys ho intenten). Perquè aquests dos contes infantils; esplèndidament coreografiats, exquisitament dibuixats; ens parlen també –i no sé si sobretot– dels dubtes (les pors?) dels grans: perquè aquí els pares no ho saben tot i se’ns mostren estressats, desbordats, profundament humans. Els petits han d’aprendre acceptar que el pare o la mare no arriba a tot, que no és omnipotent, vaja. I aquesta és, d’alguna manera, l’aventura que expliquen els dos ‘contes’: la manera com es ‘pacta’ l’espai familiar al segle XXI. L’aposta dels dos directors és plenament contemporània. Les dues pel·lícules es proposen fer un assaig de la paternitat apressada, accidentada, negociada i finalment reeixida. Lluny dels Grimm, lluny de Disney. Coraline i Where the wild things are excel·leixen en l’anàlisi de la família vista com la suma d’individus complexos. La complexitat no té edat, diguem. I aquesta perspectiva és interessant en aquestes pel·lícules sobre infants que, suposo que sí, també són pel·lícules per a nens.

Realitat dissociada

newyorkernov09Tothom sap (ho hauria de saber) que les portades més boniques sempre són (i sempre han estat) les del New Yorker. Aquesta és especialment reeixida, i ha estat seleccionada per la revista TIME com una de les millors de l’any. No és per menys. La revista de Manhattan mai ha necessitat gaires paraules per emirallar-nos. L’il·lustrador Chris Ware ‘captura la màgia tardorenca de Halloween aportant un subtil i irònic comentari social”. Els petits juguen al ‘trick or treat’ mentre els pares que els ‘vigilen’ són a molts quilòmetres (molts bits?) de distància mirant les pantalles d’iphones i blackberrys. Amb molta delicadesa, aquesta il·lustració ens revel·la com els universos paral·lels no són només un argument per a la ciència ficció… sinó la característica cada vegada més evident de la nostra quotidianitat. La realitat dissociada.

El llapis i la mnemotècnia

Esborro la convocatòria d’una reunió i afegeixo una cita imprevista. Poso un interrogant al costat d’un dinar de feina i després el faig desaparèixer. Enllaço amb una fletxa una adreça i un nom i subratllo una paraula o dos. Unes hores després torno a aquestes mateixes paraules i les acompanyo amb un telèfon escrit amb lletra de formigueta. Amb la diagonal d’una línia determino que la feina ‘ja està acabada’ i en encerclar aquella frase és com si em prometés: ‘això no t’ho pots saltar’. Així ho faig un cop i un altre. I les vegades que convingui. No m’agrada entendre la meva agenda, m’agrada que la meva agenda m’entengui a mi. Escriure en llapis és en realitat una tècnica de memòria. El recordatori que cal estar sempre preparat per a qualsevol eventualitat.

“Para siempre”

Estimar és acceptar la incertesa. És la lliçó més difícil, aquesta. Amb diferència. No hi són estranyes les reticències: aquesta imatge, per exemple, descriu rotundament la rebel·lió contra el destí perpretada amb orgull i desesperació pels joves amants de la ciutat. Primer de forma improvisada, després seguint un ritual ocult, una bona colla d’enamorats s’han anat apropant a la platja de la vila Olímpica per proclamar als quatre vents el que, en realitat, és impossible d’assegurar: que l’amor és per sempre. Un candau tancat en el cable metàlic de la valla del passeig i la clau llençada al mar. Per sempre. Per sempre? L’amor en forma de candau: malament.