La casa d’enlloc

La casa d’enlloc de Roger Mas és com la casa del Sisa, aquella que era, també, una mica casa nostra. No és una casa que es pugui tocar; la casa d’enlloc: les seves parets són dites, no construïdes; i el fum de la ximeneia fa una música bonica sense necessitar més flama que la ens empeny a les llibreries i les botigues de discos. L’ànsia de buscar el reflex de nosaltres mateixos en les paraules dels altres. La cançó que obre el nou disc del cantautor de Solsona és ple de referències a les cançons del propi Sisa, de Serrat, Llach, Ovidi… ‘Aquesta nit pot sortir el sol’, la cançó que subtilment homanatja, també era plena de referències. Hi ha una pàtria íntima i sense bandera; un territori fet de cançons, humoristes, còmics i pel·lícules. És on hi ha la casa d’enlloc, on “d’un esqueix de cançó en surt el sol”.

La sang de la terra

i-m-not-there-poster-0Hi ha una frase molt bonica en una de les cançons de l’últim disc de Bob Dylan. “I’ve got the blood of the land in my voice”, tinc la sang de la terra en la meva veu. Correspon a ‘I feel a change coming on’ i es pot trobar a Together Through Life. És una frase bonica perquè evoca la idea del cantant que és en la mesura que és d’un lloc; el compromís invisible amb l’arrel, la terra i la sang. Però aquesta frase també explica bé qui és, o qui vol ser, Dylan, el rei dels trobadors.

En l’enrogallada veu de l’artista trobem les ombres de tants i tants personatges: res més, insisteix ell sense que ningú l’escolti gaire, però també res menys. Per entendre Dylan cal descobrir els seus personatges; és per això que per conèixer Dylan cal fer desaparèixer Dylan. És el que fa Todd Haynes en el seu últim film i que dedica al rei del folk i que es titula, encertadament, I’m not there, jo no hi sóc.

No hi ha concerts ‘petits’

Jaume Pla, Mazoni, encén una de les seves cançons al local de Dalt de la Vila, a tres dies d’acabar el seu intensiu tour de març. Un plaer, disfrutar del millor rock del país amb els artistes a tocar! La Sargantana, a Badalona, afegeix la seva fórmula amb una dècada d’experiència en la combinació de cultura i gastronomia a l’auge del ‘directe’ lo-fi. Locals com l’Heliogàbal, a Gràcia, reivindiquen una aposta exigent en la tria i en la qual la proximitat amb l’intèrpret i el risc artístic sacrifiquen (i no passa res!) certs condicionants tècnics. El lo-fi és millor que l’hi-fi si ens regala l’autenticitat i l’ànsia de la descoberta (això és i ha estat sempre el rock’n’roll, no?). En aquests casos; cada vegada menys excepcionals, per sort; nom del bar o del restaurant –també podríem parlar d’alguns programes de ràdio, d’alguns blogs, discogràfiques…– acaba superant etiquetes per esdevenir un segell, una marca. L’Heliogàbal prescriu bon gust, subratllaven fa uns pocs dies David Carabén (Mishima) i Guillem Vidal (El Punt) en una xerrada a Òmnium. A l’oferta de l’Helio s’hi afegeix la de l’Elèctric, el Cara B, el Vinil, el Fantástico Club i el cicle A viva veu (tots a Gràcia, gens curiosament); o el club Old wave, new wave de Miqui Puig, el Mau Mau o els mateixos Genis (a Badalona)… etcètera. El bon moment de la música al país no és perquè sí. Neix del directe, del compromís entre artista i públic, d’una efervescent relació que ha superat amb els arguments de la cultura els rígids i en bona part caducs models econòmics de l’SGAE.

“Hello, I’m Johnny Cash”

Aquest stencil, capturat al carrer d’Encarnació, a Gràcia, reprodueix la famosa fotografia que Jim Marshall va fer a Johnny Cash abans de la seva actuació a la presó de San Quintín, l’any 1969. Marshall, un dels grans fotògrafs del rock. Dels grans, sí. Una fotografia, la seva, que continua emocionant-nos des de les més de 500 portades de discos que va signar… i també a través d’aquest graffitti, que manté la força desafiant de l’original, i que està estampat en un carrer de Barcelona. Marshall va morir dimarts 23 de març als 74 anys a Nova York. S’ha endut la càmera, ha deixat les fotos.

Capital al marge de la capital

Els Nens EutròficsAquest diumenge, 14 de març, Els Nens Eutròfics, la proposta musical del poeta Josep Pedrals, portarà els seus esquitxos ultralleugers a la Sargantana, a Badalona. En Pedrals capitaneja un ‘combo’ de vers i base pregravada, lluent de funky blanc, de sorneguer aire ‘garatge’; un pop amb moltes cares, com el bon pop, sense època ni país.  Un nom més, el seu, en el cartell de luxe que en els últims mesos ha ofert l’equipament cultural de Dalt de la Vila. Els Amics de les Arts, Sanjosex, Maria Coma, Le Petit Ramon, Bikimel han passat pel petit escenari, en ambient recollit i en horari de tarda, per no molestar cap veí. La proposta de la Sargantana s’ha d’entendre al costat del que aporten els concerts del Musica’t, el cicle de Teatre dels Genis, o a la singular i més especialitzada proposta de la gent de l’Estraperlo. Per no parlar de la feina feta de fa temps pels activistes del Casal Independentista, per l’Espai Jove de Converses Interculturals, per la gent dels Crypts o d’iniciatives valuoses com el cicle de documentals del Círcol. 

Hi ha coses que coincideixen, aquí. Prenguem-ne nota. La independència de les iniciatives, la seva vinculació a un esperit que combina el compromís amb la ciutat i un model de negoci privat (no en tots els casos, però) i la simptomàtica invisibilitat d’aquestes propostes en l’statu quo de la cultura a Badalona. 

No és només que no hi ha les cares de sempre, aquí –o no ‘només’ hi ha les cares de sempre, millor–. És que tot això està passant entre la indiferència bona part dels mitjans locals i sense que ni opinadors ni activistes hàgim incorporat aquest fenomen en les narracions del que passa a la ciutat i que massa sovint acaba sent, erròniament!, allò que passa als equipaments municipals (Zorrilla, Espai Betúlia, Museu…). 

Que a Badalona mai passa res? Que sempre som els mateixos? No serà que no ho mirem correctament, això? Hi ha una Badalona alternativa. No és nova, o no és nova, exactament. El que és nou és que la seva presència cada vegada és menys discreta. Que cada vegada hi ha menys excuses per obviar-la, per bé que aquesta Badalona no surt en cap ‘agenda oficial’ ni està representada en la programació de la Capital de la Cultura Catalana 2010 (CCC2010).

Ah, i després d’en Pedrals, serà el torn de Mazoni i en Jaume Pla. Pst! No ho diguis a ningú: que potser som més ‘normals’ del que ens crèiem; que a vegades, fins i tot, semblem una ciutat com cal.