Benvinguts al fabulós univers de les llistes. Els millors discos de la dècada, els millors discos del mil·leni, els millors discos per superar una separació, els millors discos per a les vacances. Ai, quina por! Quan el llistat de discos està ben fet costa trobar-hi elements sobrers (perquè, compartit o no, hi ha, en aquests casos, un criteri clar i coherent en la selecció). Costa eliminar vinils, per tant; però no afegir-ne, que això és fàcil i temptador i més si un pot saltar-se les normes i passar d’onze a 14 referències, tot defugint l’incòmode paper de dir ‘fins aquí’.

És el que em passa amb la llista elaborada pel número d’aquesta setmana de Time Out. “Els onze discos de la dècada” a Catalunya, una relació molt bén confeccionada per Xavier Cervantes, Nando Cruz, Andreu Gomila, Albert Puig i Marta Salicrú.

Em sembla un encert el número 1 dedicat al Visca la Llibertat que va proferir Sisa l’any 2000; i m’agrada l’afilada vista per no oblidar-se d’El Guincho o Joe Crepúsculo; hi ha valentia per escollir Hidrogenesse per damunt d’Astrud i saludable seguretat per reivindicar els Pets de la maduresa, amb Agost. També m’agrada la provocació lúcida que denota la tria del primer disc dels Manos de Topo i la justa (i indiscutible) presència de Mishima, Antònia Font, Refreee, Manel (clar!) i Roger Mas (en un número 10 que podria ser un número 1). Però hi trobo a faltar tres noms, per als quals, al meu entendre, caldria ampliar la llista a catorze (veus què fàcil?): Mazoni i el seu conceptual Esperança 0, Eufòria 5, perfecte retrat de la meva generació; l’hedonisme virtuós i verinosament innocent de la Casa Azul i la seva Revolución Sexual, bombó irresistible. Igualment, em sobta no trobar-hi alguna cosa de Love Of Lesbian (millors compositors de cançons que d’àlbums, d’acord) i finalment, jo no m’hagués oblidat de les Casualidades, de Miqui Puig, fulla de dietari perduda, un must, en serio; millor que qualsevol psicòleg. Apa, ja està dit.

La conversa interessant neix quan les dues parts tenen coses a dir: la connexió artística salta l’Atlàntic, o el que convingui, quan hi ha notes de veritat, quan la veu arrela en la terra. El rock, al final, és una música tradicional més, que té veure amb el que és genuí. El paisatge, la parla, el joc, el seny. Que el millor és quan la lletra es queda sense l’himne, quan la noia del tram ens pica l’ullet, quan ens agafen aquelles ganes de cantar a la dutxa i les etiquetes són aquella nosa, com les clofolles dels fruits secs. No és estrany que en el sisè PopArb, el de la consolidació, hagi brillat un espectacle propi –el primer del festival d’Arbúcies– que ha aplegat les mirades del texà Will Johnson (Centromatic, South San Gabriel) i dels Anímic, amb residència postal i mística a Collbató, a la falda de la muntanya més màgica. La proposta texano-catalana, una conversa ben interessant, es va elevar com una catedral, per fer servir les expressions de Xavier Mercader i Roger Palà, sota una lluna còmplice i, potser encuriosida. El PopArb va néixer com un festival que no volia reivindicar res (políticament, s’entén), però en realitat sí que reivindicava alguna cosa: el poder de la música sense apriorismes, la superació d’un debat sobre la llengua que, en aquest punt, calia redreçar. Ara el PopArb ja no reivindica ni això. No li cal. A Can Massó, a Arbúcies, divendres i dissabte, milers de persones volaven amb el hardcore en vers d’Standstill, es deixaven dur per l’agredolça electricitat de la Brigada, es perdien en les corves sinuoses de Sanjosex i finalment es reconeixien embriagades d’emoció en aquest gran mirall generacional que és, avui, Mishima (grans triomfadors populars, diuen les cròniques). La veu majúscula de Roger Mas, el més gran dels nostres artistes, oficiava la cerimònia amb la seva múrria solemnitat. Astre rutilant.

+ He fet un seguiment del PopArb al meu Twitter i a Youtube. També he penjat aquesta vídeo-foto a Flickr. Ah, per cert, il·lustra aquest apunt una foto feta amb l’Iphone en el tram final del concert de Delafé y las Flores Azules.