És bonica, la lletra diminuta i clara de Salvador Espriu. La petitesa majúscula; oxímoron inevitable, suposo. Els caràcters deslligats, la vacil·lant forma de ballar de les lletres damunt del full, desordenades amb esvelta subtilitat. Com les A, les B i les C de sèmola caigudes de la sopa al full en blanc; ben disposades amb la la màgia seriosa del nostre prestigitador del vestit fosc, un dia que passava per la cuina freda del seu pis, amb vistes als jardinets de Gràcia. “Allunyat amic meu, si podies venir…” deia, endolat per sempre més, l’Espriu, a l’amic ja finat, Bartomeu Rosselló Pòrcel. “Si podies venir amb la barca del temps” i acabar, potser, allò que no vam arribar a començar. És bonica, i és tan trista, la lletra diminuta i clara de Salvador Espriu.

Avui fa 25 anys que va morir Salvador Espriu.