L’antiga Vila Teresita

Abans de dir-se Hostal Empúries es deia Hostal Ampúrias, i abans encara, Vila Teresita, un nom d’un preciós to sèpia, avui ja del tot improbable. Eren els primers anys del segle passat i en Puig i Cadafalch i els seus ajudants recorrien aquell tros de terra, en el camí que va de l’Escala a Sant Martí d’Empúries, a punt d’emprendre l’excavació de les restes del jaciment grecoromà. La Costa Brava abans de la Costa Brava. La Vila Teresita presidia la màgica caleta del Portitxol i oferia el refugi perfecte per a aquell emocionat grup d’arqueòlegs.

La blanca construcció s’ha anat ampliant d’aleshores ençà, sense espatllar el seu principal valor: oferir a l’hoste el millor del mediterrani emarcat en qualsevol de les modestes finestres que miren al golf de Roses. Avui l’Hostal Empúries representa un nou model de turisme basat en la responsabilitat social i ecològica. Envellir bé és saber canviar.

El cap de setmana ‘després’

Primer cap de setmana després de la campanya electoral. Vaig retornant a la normalitat amb moltes ganes, i també amb una certa preocupació: la meva ciutat afronta 4 anys crucials, en els quals som molts, cada cop més, els que pensem que a Badalona ens juguem el nostre futur com país. Primer cap de setmana després de la campanya, deia. Intent, força reeixit, donades les circumstàncies, de desconnexió a l’Alt Empordà. Dos dies per retrobar els espais tranquils per pensar i bastir nous projectes i enfortir-ne d’altres, de ja engegats. És fàcil tenir idees, el que costa de veritat és convertir-les en projectes factibles, i tenir paciència, i ser tenaç, i flexible i donar espai a les preguntes pertinents: com puc servir millor a allò que vull fer? Hi haurà temps per, amb la distància necessària, i l’energia recuperada, anar encarant els reptes. Seguirem informant.

De moment, aquest breu apunt i una foto (d’un paradís proper, Vilaür, a l’Alt Emprodà) per dir que sóc aquí, de nou. I que a la cua, tinc un apunt per un llibre, una pel·lícula i un graffit. Atents a la seva pantalla.

Pedra, pi i onada

El mediterrani regala una de les seves millors cares al Golf de Roses. I ho fa malgrat el que no surt a la foto i ho fa malgrat el que sí que hi surt: aquestes vuit ‘sombrilletes’ de coco i aquestes pobres tumbones barates apilades que es veuen en la imatge i que no aconsegueixen espatllar la senzillesa atemporal de la pedra, el pi i l’onada vistos des de Sant Marti d’Empúries.

Xoc de pentagrames

Vet aquí un intencionat homenatge a tots els badocs, distrets caminadors en llargs carrers de finals –per sort!– incerts; homes i dones que amb les mans a la butxaca o, millor, creuades rera l’esquena, alenteixen la marxa per mirar enlaire, aventurar la vida en la llum d’una finestra, parar l’orella, cordar-se la sabata i dedicar un somriure als que fan via amb els ulls clucs. Un present per als que en un joc de cables veuen un pentagrama (com els de la foto); un regal per als que en aquell barret, descobreixen la boa i dins la boa, l’elefant.

La foto? El cel de l’Alt Empordà. Mirant amunt en un passeig de capvespre a Vilaür;, aquest mes d’agost.