A vegades passa i sempre és bona senyal. Ho saben bé els fotògrafs, que a voltes les bones fotos s’amaguen rera les ‘males’ fotos. Cal sovint un fotograma accidental per convidar-nos a reveure allò que (ens semblava que) ja havíem vist.
La fotografia ‘accidental’ està presa des del balcó de casa, a Morera, una nit de Sant Anastasi, a Badalona. Bones Festes de Maig!
Avui Media.cat, projecte del Grup de Periodistes Ramon Barnils, ha presentat l’Anuari sobre silencis mediàtics del 2011, amb quinze temes que han passat desapercebuts pels mitjans (notícia a Vilaweb). La presentació ha coincidit amb el Dia Mundial de la Llibertat de Premsa. Recupero l’entrevista que vaig realitzar fa uns mesos als dos autors de l’anuari, en Roger Palà i en Sergi Picazo. En Roger, a la presentació, apuntava que “‘En Joan Fuster deia que la política, o la fas o te la fan. Doncs el mateix amb el periodisme: o el fas o te’l fan'”.
Aquí podeu accedir a l’entrevista publicada al web d’Òmnium i en aquest altre enllaç a l’entrevista completa, realitzada a través de Twitter.
Imprescindible estar tocat amb barret. Fa vuit anys que desenes de barcelonins i barcelonines es passegen amb aquesta consigna pels volts de diumenge de Pasqua. Abillats amb capell, gorra, tocat, turbant i/o un imaginatiu i extravagant etcètera (que paga la pena disfrutar en directe) la desfilada dóna la benvinguda a la primavera amb un somriure elegant, on brilla el millor Nova York, que és el de les pel·lícules.
Irving Berlin va convèncer Fred Astaire i Judy Garland perquè ho expliquessin per ell als anys trenta a Easter Parade, la cançó que d’alguna manera va inspirar aquest esdeveniment deliciós, que ahir arribava a la vuitena edició.
“On the avenue, Fifth Avenue,” –escrivia Berlin– “The photographers will snap us, And you’ll find that you’re in the rotogravure. Oh, I could write a sonnet, about your Easter bonnet.”
La bellesa està en les coses més petites. Podria escriure un sonet del teu barret tan ben posat… Paraula de poeta.
+ Més sobre la convocatòria, a la pàgina oficial a Barcelona, i en aquesta crònica de Guillem Carbonell. La Wikipedia també n’explica alguna cosa.
… t’assalta d’imprevist, només sortir de casa. Un globus terraqui desinflat a la vorera de l’avinguda Morera, a Badalona.
Un mural sobre un mural, sobre un mural, sobre un mural… infinites capes fan de la ciutat un gran geoglífic. L’artista urbà Joachim és autor d’un nou enigma. La seva darrera creació es pot veure a la finca en runes situada a la confluència del carrer de Santa Madrona i la riera de Canyadó, a Badalona (per cert, gràcies a l’Arcadi Poch per l’avís).
Mai passem pel mateix carrer dues vegades. L’enorme riu d’asfalt és un riu diferent cada vegada.
“Des del 1403 es troba documentada l’ermita de Santa Madrona, que estava situada a mitja muntanya de Montjuïc, més o menys on ara hi ha el MNAC.
Era un lloc de trobades i aplecs dels barcelonins, que durant molts anys hi anaven a passar estones de lleure, a contemplar el paisatge i a gaudir de la natura. Sortien de les muralles pel portal de Santa Madrona, que era el més proper al camí que pujava a l’ermita, i que estava situat més o menys darrera les drassanes. Encara avui dóna nom al carrer del mateix nom, on, per cert, al número 10, treballo jo. I anaven a passar el dia a l’ermita de Santa Madrona. Tanta va ser la nomenada de l’ermita i de la santa, que traspassà els límits de la ciutat i s’estengué a ciutats veïnes com Badalona, on trobem el carrer de Santa Madrona a continuació de la Rambla, i on encara fins al segle XXI hem pogut trobar noies amb aquest nom.
L’any 2012, però, d’alguna manera ha representat, de moment, la fi d’aquesta tradició onomàstica, ja que a principis d’aquest any, amb pocs dies de diferència, han mort les tres darreres madrones badalonines: la Madrona Sabater, la Madrona Oliveras i la Madrona Campmany. Ara ja no queda cap Madrona a Badalona. Deu ser el pas inexorable de la història.
He pensat que estaria bé de recordar-ho, amb un bri de nostàlgia, justament avui que és el dia de Santa Madrona.”
Valentí Sallas
15 de març de 2012
+ info sobre Santa Madrona, la patrona oblidada de Barcelona, aquí.
Malgrat tot, malgrat tots, la ciutat va fent, conspirant d’esma, perquè sí, sense saber ben bé per a que o per a qui. Cal saber llegir les senyals, xiuxiueja un senyor de veu greu i cabell blanc. Però cada cartell que s’arrenca mostra una metàfora nova. Cada cartell que penges de nou convida a una teoria diferent. Sobreposició. Mans que sumen, escric; avui que em sento optimsita.
* Foto de dos cartells estripats, un de les JERC i l’altre de BDN Running. Està feta amb un iphone i tractada amb el programa Instagram i capturada avui mateix a l’avinguda de President Companys, a Badalona.
“Una habitació on sempre plou.” No és fàcil trobar l’equilibri: el nom d’aquesta escultura pública de Juan Muñoz, instal·lada a la plaça del Mar, a la Barceloneta, l’any 1992, és exacte i és evocador a la vegada.
Resutla que Wilco i Bonnie Prince Billy venen cafè (a més de bons discos). No és només una notícia simpàtica, aquesta (que també, al tanto). Més enllà de l’anècdota i de la modèstia evident de les dues puntuals ‘marques cafeteres’, aquí trobem un senyal més d’una indústria en transformació, que es va orientant correctament, absent a l’apocalisme invocat per tants tertulians de pega.
A l’FNAC, els gadgets i les figuretes d’artistes van prenent espai als cedés i a vegades sembla que hagi de ser més fàcil trobar un mug de Kiss o una figureta de Mick Jagger que la nova delicadesa de Bella Union o la darrera recopil.lació dels Warners Archives. Ni bé ni malament, això. (O més malament, que bé, tot i que això ja seria objecte d’un altre apunt). És, en tot cas, la constatació que hi ha un grup sociològic amb temps i diners (encara) per ampliar la cistella de la compra musical. Els darrers soldats del peterpanisme? Els exiliats obligats d’un Neverland que amb aquests objectes ensumen la pàtria perduda?
Més encara: als concerts, les parades de mertxandatge han duplicat la dimensió i ofereixen una gama de productes molt completa que, davant la mirada de perplexitat del rockero de tota la vida, va dels vestidets per a nadó a les bosses d’anar a la platja. Als concerts de l’escena ‘americana’ dels EUA, fa temps que bandes com Iron & wine, New Pornographers o els mateixos Wilco venen làmines d’artistes locals amb el seu nom, la sala i la data: un record per a sempre, capturar el temps que s’escapa; l’il.lustrador signa amb llapis, garantia de singularitat, la peça única. Ens fem grans, la dona, el crio, qui sap quan podrem tornar a un concert… jo hi vaig ser.
L’artista és una marca? Molt més que això: l’artista és –sempre ha estat, de fet– el vincle necessari per fer brillar un objecte en l’infinit prestatge del supermercat global; la pròrroga salvada en l’últim minut (mirar-se al mirall i fer veure que no has canviat tant!); una declaració d’intencions; un secret molt ben guardat, el consol quan s’apaga l’última nit de casa.
No es tracta de deixar la guitarra pel molinet de cafè (ejem!) sinó d’entendre que avui cal diversificar el negoci, i sobretot ser a molts llocs a l’hora. La feina de l’artista -diguem-ne- independent està també, entre moltes altres coses, a exercir un nou paper, el de facilitadors: el cantant o la banda esdevé la peça que fa encaixar equips cada vegada més multidisciplinars i flexibles. L’artista afina i dóna joc: ven cafè, litografies o bufandes. I fa discos i concerts. I explica històries, sobretot (per sort, això continua sent el més important)
Mals temps per al rock’n’roll? Mals temps per als intèrprets que no entenguin que la seva feina és connectar els punts en un ecosistema cultural més complex que mai, que tan important és que la gent vibri amb les teves cançons, com identificar les complicitats (potencialitats?) més enllà del pentagrama. Res nou, potser; només que ara ja comença a ser inexcusable.
Resulta que entre tants downloads, encara necessitem tocar, mira. Resulta que entre tanta globalització, encara necessitem ser d’algun lloc (la nació rock?) i aixecar les banderes que calgui (substitueixi ‘bandera’ per samarreta o pòster).
El barbes del Bonnie Prince Billy venent cafè? Una frivolitat? Segur? Diria que aquest és l’artista a qui li sortiran els números en un futur. He dit en un futur?
* Apunt també publicat a Vinil Connection
“Daurats migdies dels minvants d’hivern! / Ara és temps de morir, que la vida comença. / Com un foc invisible, meravellós, intern, / sota la terra nua batega el crit etern / de la larva, l’arrel i la semença.” (Màrius Torres. A Febrer. 1937)
“Tu destino está en los demás / tu futuro es tu própia vida / tu dignidad es la de todos” (J.A. Goytisolo. A Palabras para Julia. 1979)
“I vosaltres, fillada, teniu ja un niu ben vostre. / Si aneu pel món un dia, sabreu lo que això val: / recordareu el batre la pluja en aquest sostre / i com és dolça l’ombra del porxo paternal.” (Joan Maragall. A En una casa nova. 1910)
“Dos tempos dos espellos xurdiron / as horas das postas de sol. / Para dubidar de novo á beira dun río. / Para sair de novo, agora, outra vez / ó camiño.” (Rafael Lema. A Primera Singradura. 1999)
“Every mountain is not the same / every cloud won’t bring the rain / every spark won’t start a flame / every heart won’t let you down.” (Greg Trooper. A Every Heart Won’t Let You Down. 1998)
“Molt més que el sol, / molt més que el sol / m’agrada aquest estel. // Adéu, jo vaig a fer-me amic del noi que el fa volar!” (Joan Argenté. A Un grec, un groc i un negre)
* En Miquel Lladó Touzón va néixer a Badalona avui fa just una setmana, el 5 de febrer de 2012. Aquesta és la làmina que hem penjat a l’incubadora d’en Miquel per donar-li la benvinguda a ell i a tots els que aquests dies comencen a apropar-se a l’hospital per saludar-lo. Està molt bé, per cert; i nosaltres també (clar) i amb ganes de tenir-lo a casa ben aviat (què us he de dir!).