És una de les propostes més arriscades de la Capitalitat de la Cultura Catalana exercida aquest 2010 per Badalona. 100 dissenyadors han proposat una lectura gràfica d’algun capítol destacat de la història de la ciutat. Fa uns mesos, es van poder veure el centenar de cartells dissenyats davant de la peixera, l’edifici d’oficines principal de l’ajuntament. La cosa, promoguda per Brrothers, un jove estudi de disseny amb base a Barcelona, responia al nom de Baetulona. Ara m’arriba el llibre que recull els dissenys. Es tracta d’un petit volum editat de forma acuradíssima, un autèntic llibre-objecte. Es presenta en una mena d’estoig seriós, presentat en rigorós blanc i negre. És com si la pròpia coberta volgués protegir l’interior, molt més ric i acolorit. Quan treus el llibre de l’estoig, aquest es desplega com un acordió: són els 100 cartells explotant en color i inventiva i formant una semàntica incomprensible. Em sembla encertat. La primera vista a Badalona és una mica així, emboirada amb un gris fred i trist. Però la cosa escampa en poca estona: als nostres carrers, com en els cartells continguts en el llibre, explota el color, compendi inacabable de veus i formes diferents.
Author Archives: Oriol Lladó
Vistes que curen

No és una habitació, la que té vistes. En són moltes. El llarg i generós passadís que enllaça una part important de les habitacions del nou hospital de Mollet del Vallès és en realitat una mena d’àgora a cobert; una plaça guanyada per pacients i familiars. L’espai natural de Gallecs regala una vista preciosa; tota una cura, de fet. La feina de l’estudi d’arquitectura Corea&Moran és fabulosa perquè sap veure que el millor de l’edifici és, en realitat, el que hi ha a fora.
“Love for sale”

És un temps lleuger, aquest; líquid, en diuen, també. “¿El hombre de tu vida ya está fuera de tu vida? Vénde”. Un anunci de Cash Converters, la versió yankee de la ‘casa d’empeños’ de la posguerra, converteix l’amor en material de venda. Cole Porter, l’any 1930, presentava a Broadway el seu Love for Sale. L’any 1945, la Billy Holiday convertia el joc transgressor en un lament feridor. “Old love, new love, every love but true love.”
El consumisme rampant inaugurat a partir dels anys cinquanta als Estats Units ha anat convertint l’amor en un consumible més, un objecte substituïble, sobre el qual cal aplicar les normes d’optimització del benefici. La Billy Holiday no portaria el seu anell a vendre, crec. La desvergonya de l’eslogan publicitari mostra, més enllà de l’àcida agudesa del creatiu, una crua manera d’entendre les relacions humanes, ben lluny de l’ànima de la senyora de la nit. Sense sentiment, sense pietat. Al millor postor.
3 anys a Twitter
Fa tres anys que vaig obrir-me un compte a Twitter. “Treballant…”, deia el meu primer estatus. Un temptativa primera piulada publicada en una eina no gaire coneguda aleshores i que, en els primers temps, jo anava actualitzant una mica a cegues, a través d’SMS. Tot semblava girar al voltant de la pregunta “Què estàs fent?”. Inicialment es plantejaven algunes qüestions importants: a qui pot interessar, això? De què serveix, té tot plegat? En el meu cas, i ben aviat, Twitter es va anar guanyant sentit, esdevenint una mena de microblog: pensaments, opinions, versos i cançons d’altres redirigits amb cura a una comunitat que anava creixent… Un repte addictiu i excitant condensar aquell imparable batec de coses en 140 caràcters! Ara em miro aquelles piulades amb un cert pudor. Deien molt! Amagat rera una codificació molt vulnerable, jo em mostrava d’una manera que ja no em mostro. El meu Twitter continua dient molt de mi, però és avui una altra cosa, potser més professional. Twitter és avui un espai d’intercanvi, un lloc on donar i rebre, una parada imperdible en la meva jornada laboral. Twitter és una eina, també.
8,182 piulades després, al meu Twitter segueixo a 955 persones, tinc 1.685 seguidors i les meves actualitzacions estan en 171 llistes. Tot un capital. Han passat tres anys i Twitter continua sent tan difícil de descriure. Això ja passa amb les coses vives, oi?
* Si t’agrada aquesta t-shirt, la pots comprar aquí.
Dijous dubtem de l’anarquisme
“Alícia al país de les meravelles” convertida en assaig polític. G.K. Chesterton (escriptor molt estimat a Catalunya) va publicar l’any 1908 una de les obres més enigmàtiques de la literatura del segle vint. “El hombre que fue jueves”, (aparentment) un al·lucinat viatge a les entranyes del moviment anarquista anglès. Chesterton és inabastable i juganer, com tots els grans escriptors les obres del qual encara ens cremen a les mans, un segle després de ser escrites. L’escriptor comença el text amb tallant ironia, proposant una dissecció corrossiva d’una ideologia, però ben aviat fa virar l’obra cap a un sorprenent laberint metafísic.
No és una crítica a l’anarquisme (que també, en part) sinó una reflexió sofisticada sobre les ideologies totals (del catolicisme a l’anarquisme). L’escriptor britànic ens situa d’una empenta en un bulliciós desenllaç, en el qual, com a lectors, ens veiem confrontats a una discussió que en realitat no té fi. No hi ha veritats absolutes.
“El único y magno crimen del Gobierno está en el hecho de que gobierne. El pecado imperdonable del poder supremo está en que es supremo. No maldigo vuestra crueldad. No maldigo (aunque bien pudiera) vuestra bondad. Maldigo vuestra seguridad. Estáis en vuestro sitial de piedra instalados de una vez para siempre. Sois siete ángeles del cielo que no sufren nunca. ¡Ay! Yo podría perdonaros todo, ¡oh, gobernantes de la especie humana!, si supeira que una sola vez, una sola hora, habéis padecido la agonía en que yo me consumo.”
* En aquest enllaç podeu accedir un recomanable text d’Alfonso Reyes, traductor del llibre. La meva edició del llibre no és la de la portada que acompanya aquest apunt (ja m’agradaria) sinó l’edició que el diari El País va publicar de l’obra dins la seva col·lecció ‘Clásicos del Siglo XX’, l’any 2003.
10 coses que he après aquesta dècada

1. Que no cal un bitllet d’avió per viatjar lluny de casa.
2. Que la virtualitat és una forma de ser i d’estar, una manera de ser present.
3. Que amb 140 caràcters n’hi ha prou, si vols.
4. Que un ha de dur sempre una càmera a la butxaca perquè està comprovat que a tots ens sorprèn almenys un cop al dia la conspiració de les coses boniques.
5. Que la política és tot allò que aconsegueixi enllaçar amb un somriure un “Jo”, un “tu”, un “nosaltres” i un “ells”; i que un optimista és en realitat un pessimista sense por.
6. Que la manera com fem les coses explica les coses que volem (vaja que els ‘mitjans’ són la ‘fi’, i no a l’inrevés).
7. Que quan em miro els meus discos i els meus llibres em sento patriota de mil-i-una terres.
8. Que el meu país decidirà per si mateix què vol ser (i que jo ho veuré).
9. Que per començar bé una cosa, cal acabar-ne bé una altra.
10. Que Martorelles està només a 15 quilòmetres de Badalona (i que això és fantàstic!).
* Foto capturada amb l’Iphone i tractada amb el program instagram d’un graffitti a la Piazza Maggiore de Bolonya.
Els retalls més vistos el 2010
1. L’internauta, punt i seguit
2. Dialèctica, progrés i vaga
3. Nit electoral: ens vam oblidar de la TV
4. D’això del flamenc
5. La manifestació del mínim comú denominador
6. Imperfecte, màgic… el retaule!
7. Jo abans prenia notes
8. De Collbató a Texas
9. Les ganes de futur
10. La revolució comença en una mirada
La llista, la llista…
Fer llistes és una forma elegant i valenta d’equivocar-se. Valorar en una relació numèrica discos, llibres o pel·lícules és l’empresa impossible que alguns de nosaltres ens autoimposem cada any. Intentem fixar en una llista immòbil allò que, en realitat, és viu i canviant. Els millors discos de l’any 2010? Ara mateix són els següents, dels quals en aquest enllaç podeu escoltar algunes cançons (si teniu spotify). Aquesta llista no vol establir càtedra sinó ser una petita guia de butxaca, com aquells ‘cassets’ que gravavem com si fossin cartes d’amor quan érem adolescents. Hi haurà omissions injustificables i adscripcions massa precipitades, i també fílies i fòbies que d’aquí a un temps ens faran somriure. Sempre és així. Per això fer llistes és una forma elegant i valenta d’equivocar-se.
Per cert, que en aquest altre enllaç hi trobareu una altra llista en construcció, la llista de les llistes. Hi vaig recopil·lant les relacions amb el millor de l’any quant a rock en revistes i blogs d’arreu.
DISCOS
1. QUEEN OF DENMARK John Grant
2. MAVIS STAPLES You are not alone
3. ALOE BLACC, Good Things
4. HOWE GELB A band of gypsies
5. NEIL YOUNG Le Noise
6. ROGER MAS La casa d’enlloc
7. NATALIE MERCHANT Leave your sleep
8. BROKEN BELLS Broken bells
9. KAYNE WEST Beautiful Dark Twisted Fantasy
11. DAVID BYRNE & FATBOY SLIM Here lies love
12. LOS LOBOS Tin can trust
13. EL PETIT DE CAL ERIL Vol i dol
14. SHELBY LYNNE: Tears, Lies and Alibis
15. DEERHUNTER Halcyon Digest
16. ELVIS COSTELLO National ransom
17. SANJOSEX Al marge d’un camí.
18. THE BLACK KEYS Brothers
19. RORY ERICKSON True love cast…
20. ALEJANDRO ESCOVEDO Street songs of love
21. JUSTIN TOWNES EARLE Harlem River Blues
22. JOHN MELLENCAMP No better than this
23. LAS MIGAS Reinas del Matute
24. LOST IN THE TREES All alone in an empty house
25. THE NATIONAL High Violet
26. MADERITA Vivir para creer
27. EDUARD CANIMAS Sagrat Cor
28. THE TALLEST MAN ON EARTH The Wild Hunt
29. CAROLINA CHOCOLATE DROPS Genuine Negro Jig
30. TRACEY THORN Love and Its Opposite
31. MISHIMA Ordre i aventura
32. BRUCE SPRINGSTEEN The Promise
CONCERTS
1. RANDY NEWMAN Teatre Zorrilla
2. LYLE LOVETT AND LARGE BAND (Dpac Auditorum, Durham, NC)
3. ROGER MAS (Pop Arb)
4. MISHIMA (Apolo)
5. TOM PETTY AND THE HEARTBREAKERS (ISOZ Centr, NJ)
6. JOHN HIATT Bikini
7. MAZONI (Sargantana)
8. SPOON / WILCO (Primavera Sound)
9. CHRIS ISAAK L’Auditori
10. JOE HENRY Apolo
Un retrat-autoretrat sorprenent

“Fa un parell d’anys vaig descobrir la ‘fotografia amb mòbil’. Crec que és una manera de fixar en imatges allò que està passant al teu entorn, de vegades esdeveniments importants, i a voltes elements fugissers, i també detalls que passarien desapercebuts sense l’ull de la càmera.” Ho diu Pasqual Maragall en el pròleg que fa a MIra, el llibre que l’editorial Blume ha editat aquest Nadal, a partir del projecte de Caro Garcia. Llegim a la contraportada del petit i allargat volum: “En què es fixa Pasqual Maragall i Mira? Què recull la càmera del seu mòbil? Quins comentaris en fa? Com combina les fotos a cada pàgina? El punt de vista d’en Pasqual Maragall, el seu dia a dia durant tot un any presentat amb humor, poesia, tendresa i sentit crític. Un retrat-autoretrat sorprenent.”
La fotografia no captura allò que veu l’ull humà, la fotografia ens convida a preguntar-nos una altra cosa: què és el que se’ns escapa? Tornem a les fotos, un cop i un altre, perquè és un mirall més interessant i útil. Capturar? Descobrir! Pasqual Maragall, gràcies per ‘mirar-te’, gràcies per mirar-nos.
El cor de la ciutat
Hi ha molts cors, a la ciutat, tants com gàbies. “+ Amor”, diu aquest graffit de la Barceloneta. I aquest mateix missatge es pot anar descobrint arreu de la ciutat del Clot al Poblenou, passant per Sant Martí, els llocs, sempre sorprenents, on aquest artista urbà ha anat deixant la seva petja. El cor obert de la foto batega rera la runa, en la paret que un dia va bastir una casa i que avui és només un testimoni brut i desfilat. Dues venes (podrien ser dos cables, també) s’entertolliguen com l’heura a la cerca del sol, a la cerca de la vida.
Doncs sí: + Amor i… Bon Nadal!
