Biutiful és un altre dels contes morals de la factoria d’Alejandro González Iñárritu. Hi trobem, com a Babel, 21 gramos i Amores Perros, una aproximació calidoscòpica i ben (massa?) carregada d’intenció a grans temes de l’actualitat, de la que s’escriu en majúscules. El director mexicà ha trobat una manera ben personal de relacionar el dolor i el fracàs íntims amb la èpica dels grans reptes socials del segle XXI: la droga, la soledat, la globalització, la violència, la immigració… Biutiful segueix aquest camí. L’acció, en aquesta ocasió, transcorre a Barcelona, port franc de la globalització de la patera.
La ciutat està retratada de forma molt suggerent a través d’una mirada volgudament monstruosa, dickensiana, fins i tot: colors foscos, carrers bruts, roba arrugada. Gonzalez Iñárritu parteix d’un plantejament interessant, que parteix de posar l’accent en allò que és sobrenatural (la pel·lícula, de fet, comença i acaba amb un somni premonitori i el protagonista és una mena de ‘xamán’ que allibera els morts en el seu camí cap a l’eternitat). És hàbil, el director, per mostrar-nos a nosaltres; espectadors situats en la comoditat d’una sala del centre de Barcelona; la realitat que hem mirat sense veure per arribar als cine. El bruixot interpretat per Bardem comunica amb el més enllà, però també ens comunica a nosaltres amb els fantasmes que fan funcionar els engranatges de la ciutat.
La llàstima és que, finalment, el director es perd en un metratge exasperantment llarg i que hi ha un moment que la pel·lícula perd el nervi i el focus volent donar massa respostes. Biutiful comença com un conte moral i acaba com un conte moralista.

Els editors de 



És, aquesta, una d’aquelles comèdies que habiten en les ciutats americanes que no són ni Boston, ni Nova York, ni San Francisco. Aquí no hi ha postes de sol amb vistes a l’skyline de Manhattan; no hi ha cap passeig amable sota els salzes de Nova Anglaterra escoltant la veu melosa de la Norah Jones de torn; tampoc hi trobem la bellesa estudiadament desfilada d’un patchwork bo-bo entrevist en un apartament de Mission Street, a la capital nordcaliforniana. Aquí hi ha l’Amèrica que ens deixa perplexos amb la seva lletjor. Aquesta és l’Amèrica que, per fer servir un d’aquells llocs comuns tan suats, no s’assembla a Europa. És la de les ciutats que, en realitat, podrien ser qualsevol ciutat, la dels carrers provisionals i la de cases amb rodes. Infinites repeticions assetjen els personatges perduts en una lleugeresa terrible, insoportable. Alguna cosa es deu encomanar d’aquest urbanisme desprès de la història en els tres protagonistes d’aquesta família, capturada amb una sensibilitat enorme a 