Compartir dóna gustet és un col·lectiu a qui no cal gaire cosa més que el seu propi nom per a presentar-se. Podíen haver tirat d’anglicismes o del típic argot geek a l’ús, i no. No. Han apostat per una fórmula que de tan senzilla, de tan ‘tal com raja’, és fins i tot provocadora. Compartir dóna gustet presenta aquests dies el I Festival de Crowdfunding (aquí sí que hi ha l’anglicisme… però bé, ningú és perfecte!). Per crowdfunding entenem el microfinançament de projectes culturals per part de la gent… vaja, per part dels espectadors, lectors, oients… que un ja no es limita a anar a veure una pel·lícula (posem pel cas l’Arròs movie) sinó que en participa amb una petita quantitat econòmica (a través de Verkami) o mitjançant l’aportació d’idees i solucions, en la fase prèvia. La pel·lícula no és un producte acabat, sinó un procés de construcció. Interessant, oi?
La frontera entre consumidor i promotor es difumina, aquí; d’una manera similar a la manera com estem començant a superar aquell rígid esquema unidireccional ’emisor-receptor’ en els mitjans de comunicació. Perquè avui formen part del nostre menú informatiu desenes de blogs, fotos fetes en el moment oportú a través del mòbil i tota una constel·lació de petits articles d’opinió que no superen els 140 caràcters… Com ho fas és tan important com què fas. El nou mecenatge creatiu pel qual aposta el festival de Crowdfunding ens ajuda a veure les coses d’una altra manera.
Compartir dóna gustet és més que el crowdfunding, però. “Existeix una gran connexió entre les formes de fer de la cultura tradicional de transmissió oral i les noves possibilitats de producció i distribució lliures que ofereixen internet i les noves tecnologies”. Compartir dóna gustet es presenta com a procés… però també es podria presentar com a exercici. L’exercici de no donar mai per descomptat la forma com fem les coses.



[Text escrit per a l’homenatge Benach 2.0, accessible
“Ja fa gairebé un any que es dedica a fer fotos de coses abandonades. Té com a mínim un parell de feines cada dia, a a vegades tantes com sis o set, i sempre que ell i els seus companys entren en una altra casa es troben cara a cara amb les coses, amb les innombrables coses velles que hi han deixat les famílies que n’han marxat. Tots els absents han fugit apressats, avergonyits, confosos i és segur que els llocs on viuren ara (si és que n’han trobat cap i no es passen el dia al carrer) són més petits que les cases que han perdut. Cada casa és una història de fracàs -de fallida i impagament, de deute i execució hipotecària- i ell s’ha proposat documentar els últims rastres que queden d’aquestes vides escampades per tal de demostrar que les famílies desaparegudes van ser aquí, que els fantasmes d’aquesta gent a qui no veurà ni coneixerà mai encara són presents en les coses abandonades i escampades en aquestes cases buides.”

