La necessitat d’innovar

… vet aquí una d’aquelles píndoles tan trivialitzades pels manuals del políticament correcte, facció I+D: “la necessitat d’innovar.” Aquesta mena d’instal·lació poètica; ben intencionada en ironia, i visible encara al carrer de l’Espaseria, al Gòtic; sembla voler reivindicar el significat que, massa sovint, maldissimulen els mots.

Contrast de banderes

Hi ha una idea que s’estén amb rapidesa, aquests dies. Que hi ha dues Catalunyes i que aquestes s’articulen a partir del contrast de banderes: les espanyoles en fervorós suport de ‘la roja’ i les catalanes en dolguda penitència per la retallada del TC a l’estatut. Són molts (som, perdó) els que anem mirant balcons amb l’ai al cor, com si volguéssim llegir en els balcons el nostre futur com a país. Hi ha contrast de banderes, és clar. Però això vol dir que estem davant d’un joc de contraris? Crec que no exactament. Ep, o almenys aquesta és la meva intuïció (res més, res menys). El dia 10 sortirà al carrer una representació important, –per activa, per compromesa, per diversa–, del país. No s’hi mostrarà la Catalunya independentista (que també) sinó la veu de milers i milers de ciutadans que se senten subjectes actius del seu futur… alguns dels quals –sí– s’alegren amb el triomf de la selecció espanyola. La manifestació “Som una Nació, Nosaltres decidim” convocada per Òmnium ha despertat un consens sòlid –malgrat el secundari debat sobre l’encapçalament– al voltant de la idea de refundació col·lectiva. Benaurades les comunitats que poden reinventar-se (nota al marge). Catalunya és molt més complicada, per sort, que el joc de comptar banderes als balcons. No serà una manifestació independentista, ni una manifestació autonomista; aquesta. És aviat per això, que aquesta onada encara no ha arribat a platja. De moment –i això no és pas poc!– serà la manifestació que normalitza el ‘nosaltres’. Nosaltres; tan diversos, tan rics, tan plens de futur; i el procés que hem iniciat per decidir què i com volem ser en aquest tros de món. Nosaltres…

Mínims màxims

El Faraday és ‘avui’ el que ‘ahir’ era el Primavera Sound. El festival indie de Vilanova i la Geltrú mostra aquella empatia que només és factible en l’avantsala del reconeixement general: el secret que mai és tan ben guardat com es pregona (per sort), l’escenari càlid i proper d’un pop eclèctic, un pèl despreocupat i amb el punt just d’erudició. Aquesta imatge, presa durant l’actuació dels lleonesos Pájaro Sunrise, pocs minuts després de començar l’edició 2010, evoca la calidesa de l’emplaçament, a la platja del Far. Mínims màxims, al Faraday. Fins l’any que ve!

Tetris urbà

Joc de formes i encaixos al cor del Camp d’en Grassot (la foto està presa precisament al carrer d’en Grassot), un barri que fa de mal definir. Forma part del districte de Gràcia, però està situat ‘extramurs’ de l’antiga vila. Aquest barri prèn prestat de l’Eixample un aparent ordre formal; però, discretament, exerceix una prudent indisciplina.. Animat i sorollós, i un pèl caòtic. Hi batega amb proletari orgull l’antiga fàbrica de la Sedeta, ara centre cívic, el lloc on desenes de persones converteixen cada tarda el primer pis de l’espaios bar en una gran sala on es juga a les cartes i als escacs. No tots els barris encaixen amb normativa perfecció del bon jugador de tetris. Tan se val, la ciutat és un joc, però per sort no és aquesta mena de joc.

Badalona decideix cada dia

La setmana passada, Andreu Mas denunciava, en un article a El Punt, que “Badalona no decideix”. El periodista lamentava que el procés de les consultes populars que s’havia desenvolupat arreu del país no s’hagi donat a Badalona. Mas recollia les paraules de decepció i una certa confusió de Jaume Lleal, un altre blocaire de referència a la ciutat, però anava una mica més enllà. Segons l’article, el fet que Badalona no hagi estat capaç d’organitzar la consulta és una “anomalia”. “Si la ciutat no és capaç de mobilitzar un cert nucli catalanista i sobiranista per promoure l’exercici d’un dret democràtic ens ho haurem de fer mirar. I a fons.”, conclou.

Som molts els que treballem per la construcció nacional a Badalona. De fa temps. I comencem a tenir resultats interessants en camps tan sensibles a la nostra ciutat com el de la cohesió social. La consulta pot ser una eina, en efecte. Però també pot complicar les coses si la plantegem amb pressa, sense el consens necessari. I més ara, que hi ha una altra via en marxa, la de la IP, per a la qual caldrà posar en línia moltes energies.

El procés que acompanya les consultes és engrescador, és valuós i significatiu. Ha mogut el marc amb el qual ens miràvem les coses. Ara parlem de democràcia, no (només) d’independència. Ara tenim un argument de pes, homologable internacionalment, molt difícil de discutir. I això és en bona part gràcies a aquest genuí moviment social.

Però el cas, i responent al títol de la crònica de l’Andreu Mas, és que Badalona ‘sí’ que decideix cada dia, perquè és molta la gent que treballa per una ciutat millor (això és: per un país millor). Són moltes les persones que decideixen, avalades per accions i iniciatives concretes. El procés de les consultes no ha trobat aquí la complicitat necessària: i això vol dir que les coses no s’han fet bé (ha fallat ostensiblement la capacitat de convocatòria i la informació), però també, potser, que aquesta iniciativa no convencia estratègicament a alguns dels representants del catalanisme de la ciutat, entre els quals em compto, bé que a títol personal. Els que ho veien més clar, però, on eren?

La independència es votarà a la nostra ciutat, és clar, perquè Badalona, i altres ciutats com Badalona, tenen molt a dir en el futur del país. I que ningú dubti que decidirem el nostre futur, tan si és per al ‘Sí’ com per al ‘No’. Però iniciarem el procés quan ho convinguem entre tots. Sense pressions, amb temps suficient per fer bé les coses, sense que ens hagin de donar lliçons d’inflamat –però volàtil– patriotisme. Perquè el castell que construim no volem que sigui de sorra. No ens ho podem permetre. I, ja em permetreu la broma: ens caldran mans, aquí; no només ‘cronistes’.

La manifestació del mínim comú denominador

En la manifestació unitària del 10 de juliol contra la retallada del TC a l’Estatut hem saber visualitzar l’energia i les moltes raons que bateguen rera el que tot just ara comencem a consensuar com a país (volem decidir, som una nació). És, si es vol, la manifestació del mínim comú denominador; però en cap cas la manifestació d’un discurs còmodament aigualit. D’aquí dos dissabte, milers de persones recorreran els carrers d’un present (imperfecte, però tangible: allò que som) i no pas els camins incerts del condicional (allò que voldríem). És un encert (un triomf, també) que el lema posi l’accent sobre un valor democràtic i cada vegada més ‘central’, el del dret a decidir. I crec que està bé que la pancarta inicial digui això mateix: que som una nació, que nosaltres decidim. No es tracta de demostrar res a Madrid, ni de ser més ‘patriota’ que ningú, ni tan sols de defensar l’estatut (pobret)… aquesta convocatòria és necessària perquè situa el marc de la sobirania de Catalunya en el corrent principal de la societat.

I això és el que compta, ara; perquè això, més que un bon eslògan, més que un discurs perfecte i pur (però finalment inútil), és la nostra garantia de futur. La manifestació del 10 de juliol no és per si volem la independència, la federació o l’autonomia; és perquè volem decidir com volem ser. Són dues coses diferents. L’independentisme ja està ben autoafirmat (no li cal, en aquest sentit, reclamar una manifestació ‘només’ independentista). La pregunta (és a dir, la feina a fer!) és una altra: com podem fer partícep el màxim nombre de persones d’aquest debat sobre el futur del país? Com podem fer veure a tots els catalans i catalanes que els nostres interrogants són també els seus? Sabrem escoltar i incorporar les altres visions (també legítimes) de la nostra societat?

Serem independents si la gent del país ho determina en unes eleccions. L’afirmació, per tant, ha d’esdevenir invitació (i també seducció, consistència, seriositat). Per mi, la manifestació del 10 de juliol a Barcelona no és ni punt de sortida, ni punt d’arribada. Més aviat és la captura d’un moment concret en un territori, és la foto d’un diàleg ciutadà que cada vegada interessa a més persones, i que cada vegada està més deslliurat de la por, i que cada vegada és més constructiu.

De Collbató a Texas

La conversa interessant neix quan les dues parts tenen coses a dir: la connexió artística salta l’Atlàntic, o el que convingui, quan hi ha notes de veritat, quan la veu arrela en la terra. El rock, al final, és una música tradicional més, que té veure amb el que és genuí. El paisatge, la parla, el joc, el seny. Que el millor és quan la lletra es queda sense l’himne, quan la noia del tram ens pica l’ullet, quan ens agafen aquelles ganes de cantar a la dutxa i les etiquetes són aquella nosa, com les clofolles dels fruits secs. No és estrany que en el sisè PopArb, el de la consolidació, hagi brillat un espectacle propi –el primer del festival d’Arbúcies– que ha aplegat les mirades del texà Will Johnson (Centromatic, South San Gabriel) i dels Anímic, amb residència postal i mística a Collbató, a la falda de la muntanya més màgica. La proposta texano-catalana, una conversa ben interessant, es va elevar com una catedral, per fer servir les expressions de Xavier Mercader i Roger Palà, sota una lluna còmplice i, potser encuriosida. El PopArb va néixer com un festival que no volia reivindicar res (políticament, s’entén), però en realitat sí que reivindicava alguna cosa: el poder de la música sense apriorismes, la superació d’un debat sobre la llengua que, en aquest punt, calia redreçar. Ara el PopArb ja no reivindica ni això. No li cal. A Can Massó, a Arbúcies, divendres i dissabte, milers de persones volaven amb el hardcore en vers d’Standstill, es deixaven dur per l’agredolça electricitat de la Brigada, es perdien en les corves sinuoses de Sanjosex i finalment es reconeixien embriagades d’emoció en aquest gran mirall generacional que és, avui, Mishima (grans triomfadors populars, diuen les cròniques). La veu majúscula de Roger Mas, el més gran dels nostres artistes, oficiava la cerimònia amb la seva múrria solemnitat. Astre rutilant.

+ He fet un seguiment del PopArb al meu Twitter i a Youtube. També he penjat aquesta vídeo-foto a Flickr. Ah, per cert, il·lustra aquest apunt una foto feta amb l’Iphone en el tram final del concert de Delafé y las Flores Azules.

Titulars com a joc de miralls

Podria ser una conversa caçada al vol, un diàleg a mitges, incomplet en el millor dels casos, fallit en el pitjor. El titular de La Vanguardia afirma: ‘va ser una temeritat’ i el Periódico li ho discuteix amb una altra afirmació, disfressada de pregunta: ¿només va ser una imprudència? El desgraciat accident de la revetlla de Sant Joan a Castelldefels, quan un tren va atropellar una desena de persones que atravessaven per un lloc on autoritzat la via, ha tenyit els mitjans del país (i de fora) d’elegant truculència. Al debat sobre la gestió dels serveis públics i l’estat de les infraestructures s’hi han confrontat majúscules reflexions: quina és la moral de la nostra joventut? On ens portarà el seu hedonisme… uf! El pes de la culpa (de l’altre), el gran liet-motive que connecta una bona colla de segles per aquests verals, es mostra bé de salut. Els titulars d’avui, tan diversos, tan contradictoris, tan frustrants, es poden veure, també, com un joc de miralls. I les xarxes socials –definides aquí a la perfecció amb la interacció fluïda entre els blogs i Twitter– esdevenen el fòrum en el qual, superant l’ombra de les velles capçaleres, té lloc un refrescant i necessari debat sobre una de les nostres eines per ‘veure’ el món, el periodisme.

> Sobre #Castelldefels, al blog de redacció a BTV Notícies.
> Tabú, al blog d’Àlex Gutierrez a Escacc.
> No era tabú, era prudència, de Saül Gordillo.
> Impaciència mortal, per Salvador Giner.
> Los hechos, señores, los hechos, al blog de Toni Piqué.
> La responsabilitat Individual, per Vicent Partal a Vilaweb.