Aquesta és la història de Jacques Austerlitz i la seva prodigiosa aventura a la cerca dels fonaments d’una identitat robada, al seva. El personatge d’Austerlitz de W.G. Sebald es mira davant del gran mirall trencat que és l’Europa del segle XX i cerca en els detalls dels espais urbans (estacions, balnearis, cementiris, biblioteques) les veus d’un passat robat. L’Austerlitz va ser salvat d’una mort prematura en ser arrabassat dels braços dels seus pares, jueus enmig de l’ebullició nazi. Austerlitz inicia a Gales, on és adoptat per un pastor protestant, la cerca de l’escàpol fil que cosirà la terrible ferida que infecta el seu dolor inabordable. El llibre comença a l’estació d’Anvers, a la sala dels passos perduts, sota la cúpula immensa d’una edificació fosca i fantasmagòrica, que és com un gran esquelet enmig d’un paratge brumós. L’autor marca el to de la novel·la, allà: personatges que miren enlaire, perseguint pistes en la pedra de les grans edificacions públiques i que miren d’escoltar-ne les veus. Perquè Europa, la vella Europa, és plena d’aquestes veus: que la pedra no és mai muda, i menys en aquest continent. Un dels últims passatges de la novel·la té lloc a l’espectacular seu de la Biblioteca Nacional de França (BNF) François Mitterrand, a París. “El nou edifici de la biblioteca, que, pel traçat i per la regulacio interna, que raneja en l’absurd, prova d’excloure el lector en tant que enemic potencial, podia descriure’s (…) com la manifestació oficial de la necessitat cada cop més urgent de desfer tot allò que manté un lligam viu amb el passat.” Austerlitz confecciona un àlbum de retalls (el llibre conté imatges, apunts manuscrits, imitant una llibreta de viatges) i així, en realitat, va constuint la seva memòria (la nostra memòria, també). Sebald és pessimista. Europa es tapa les orelles, tota orgullosa, en l’assèpsia mentidera de la gran edificació de la BNF de Dominique Perrault.
Author Archives: Oriol Lladó
Les batalles inconluses
Vet aquí la tropa: amb el nervi a les puntes dels dits, tot llest per a prémer el gallet, que rera la bardissa avança l’enemic. El pati sembla tranquil, però no. Hi ha una guerra, o dues, mentre a dins a casa sona somorta la veu d’un locutor de notícies. Dos exèrcits lluiten a totes entre testos i cadires de teka. Ho fan al costat d’un monstre, d’un enorme òs de felpa i d’un super heroi, que cerca, presumit, el millor moment d’entrar en acció. La mare crida… a dinar!, i el nen fa que sí, que és clar, que ‘ara viiiiiiiiinc!’ Té gana: el món i la princesa seran salvats a la tarda, o demà, o potser mai. El petit –que no serveixi de precedent!– guarda d’una revolada el seu exèrcit d’homenets verds dins la galleda de plàstic i camí del menjador ja ha oblidat el ‘casus belli’. Fets un garbuix, els soldadets miren de dissimular la por a l’oblit amb un posat ferm i sol·lícit.
Aquests dies s’ha estrenat als EUA, la tercera part de Toy Story, un dels projectes cinematogràfics més notables dels últims 15 anys. Fer-se gran és això mateix, no? Què se n’ha fet de l’eufòrica alegria amb la que oblidàvem totes aquelles guerres i conquestes? Com pesen, avui!, les batalles inconcluses. I que bé que ens aniria poder tirar, en un moment donat, de l’expert i discret exèrcit de Toy Story.
“No us heu de preocupar per les dietes”
És difícil d’entendre com la conferència del senyor Hira Rattan Manek, originari de la Índia, que porta més de 10 anys alimentant-se del Sol (això diu ell), ha pogut saltat a una agenda oficial (de la qual cal esperar, si més no, un filtratge bàsic d’allò que publica i més si ho fa dins l’apartat de ciència i medi ambient). La filosofia del senyor Rattan és una empanada tan majúscula que sembla una mostra d’art conceptual. M’he quedat, però, amb un petit fragment de la seva biografia, consultable a la inenarrable web de l’entitat organitzadora: “Ni siquiera tienes que preocuparte por sus dietas, puesto que no come… Pasó de ser un empresario preocupado a ser un maestro sin discípulos, un sereno y tenaz transmisor de una técnica sencilla basada en el mirar al Sol, cuyos protocolos estableció él mismo.” Aquest sobtat atac de pragmatisme, tan oportú en temps de crisi, –no us heu de preocupar per les dietes!–, és irresistiblement hilarant, trobo.
Alícia, perduda (encara)

Fa dies que em ronda, aquesta idea. És vaga i segurament massa tendra (per no dir que potser ja ha estat formulada en algun altre racó del ciberespai). Surt, la cosa, a partir del visionat desordenat i dispers de dues sèries de referència en la televisió d’avui, True Blood (HBO) i Lost (ABC). La primera juga amb un grotesc i excitant horror per fer, servint-se de flashos sincopats, el torbador retrat d’un ‘Deep South’ mític i oblidat. La segona converteix els personatges en petites peces (són engranatges, més que no pas titelles), perdudes en un espectacular tauler, artifici que trenca convencions i que meravella en un absurd, però addictiu, ‘más difícil todavía’. No són, tanmateix, dues sèries incomparables. Comparteixen, de fet, una desconcertant aproximació al que és sobrenatural, mirall deformat de pors i fòbies d’un segle que comença sense referents clars. El complot projectat en un gran joc de màscares, ningú és el que sembla, aquí; els remeis curen (i a la vegada maten); pares i fills es deceben brutalment els uns als altres, metàfora (quasi) perfecte d’un salt cultural fet damunt d’una xarxa de valors primeta (i, sembla, insuficient). Tocar de peus a terra no és garantia de gaire res, avui; que això de la ‘societat líquida’ ha deformat el nostre planeta en un gran paisatge pantanós. No és estrany que Tim Burton s’hagi decidit a remirar-se les marevelles monstruoses que fa tants anys va empescar-se Lewis Carroll. I tampoc és estrany que hagi convençut la ‘major’ de torn per tornar a fer perdre la petita Alícia de nou en aquell laberint. Alícia, més actual que mai. El laberint és avui, també, una illa sense mapa ni calendari, o un lloc anomenat ‘Bon Temps’.
Fem un te a mitja tarda?
Vet aquí el Palau del Marquès de Llió, espectacular mostra del gòtic català, i avui encara, aquell oasi necessari en la ciutat vella més densificada, a tocar del carrer de Montcada. L’espectacular galeria de la primera planta resta una mica disfressada per les imatges del Disseny Hub i que actualment ocupa l’antic Tèxtil, per entendre’ns. Aquí hi ha una de les terrasses ‘secretes’ menys secretes de la ciutat, el Cafè del Tèxtil, o el Laie DHUB, per anar d’acord amb la nova denominació. Un establiment sense gaires pretensions, aquest; eficaç i recomanable per unes expectatives moderades. En té prou no sortint gaire del guió. És que amb aquest entorn… està clar que no li cal.
Enlloc i a tot arreu
Aquestes lletres de Quim Roig al seu blog de l’Efecte Jauss enllacen amb una foto recent meva, trobada (no pas buscada) una tarda de primavera a Santa Maria del Mar. “Em sembla que l’essencial —una imatge, un concepte, la feliç combinació d’unes quantes paraules— és a l’abast de molt pocs, d’aquells que saben mirar i veure, d’aquells que saben que el més important és el que hi ha entre dintre i fora, el que hi ha enmig, el que no és enlloc i és a tot arreu (…) Com Larkin, com Farrés, com Pavese, com Ferrater…”
Identitat(s): aquí, ara
Identitat(s) és un projecte de cinc intervencions urbanes que té lloc durant el mes de juny de 2010 a Badalona. El programa inclou una exposició fotogràfica d’Albert Jódar (34 retrats); un mural de l’artista cubà/novaiorquès Jorge Rodríguez Gerada, al carrer de Cuba; un gran mural del col·lectiu Barri Groc, al carrer Santa Madrona i Carrer Iris; diferents tallers organitzats per Difusor, amb la col·laboració del Col·legi Lestonnac, Dones i Barri en xarxa, la Rotllana i Mussara; i un enorme mural de Sixeart –ep, que és un dels nostres artistes més internacionals!– els espectaculars colors del qual ja es poden disfrutar en una gran paret mitgera de la Salut, visible des de l’autopista.
Aquest conjunt d’exposicions se serveixen de la forma –atractiva, moderna, cool, si voleu– per reivindicar un discurs seriós, pertinent i gens frívol sobre el canvi i la transformació, tan necessari en les ciutats d’aquesta entrada de segle. Ho recordava, amb encert, el pregoner d’aquest any, l’Enric Juliana. “Mobilis in mobili”, en moviment dins el moviment.
És interessant, aquesta empresa, perquè estira el fil d’una Badalona que s’explica en clau de present i en la qual no surten ni els llocs (ni les cares!) de sempre. No hi ha romans, aquí, ni Baró de Maldà. O potser millor: no només hi ha romans, aquí, ni només Baró de Maldà. Hi ha una invitació a tornar a mirar els espais, a sorprendre’s amb històries petites, a confrontar-se, com a ciutadà davant del gran patrimoni de Badalona, la seva gent. Més que mirar al mirall, del que es tracta és de mirar finestra enllà.
És valenta la reivindicació d’aquesta ‘perifèria’, feta en clau de centralitat. Feta de tu a tu, sense l’enyor del blanc i negre de la Badalona d’abans. “El món sencer, avui, es pot explicar des de Badalona.”, es pot llegir, des d’un desvergonyiment refrescant, en la presentació del projecte impulsat per la regidoria de Ciutadania i Convivència de l’Ajuntament de Badalona i el col·lectiu Kognitiff.
El projecte Identitat(s) agafa el relleu d’altres iniciatives com les accions dels col·lectius Drac Arts, Pont del Petroli, Rebelió Urbana, Joves Conspiradors i tants altres… No fixa res: cap resposta, cap conclusió. No és d’això del que es tracta. No és en punt i final, sinó en interrogant, que acaba aquesta iniciativa. I l’interrogant, convida la resposta, i la resposta a la conversa.
Animals urbans
És enorme, aquest ocellot que es passeja en l’oblidat habitat que trobem allà on els nostres ulls a penes paren esment. Entre parets mitgeres, terrats i antenes de televisió, la criatura va fent cap al mercat de Santa Caterina.
Ah, per cert, que aquest cap de setmana, 12 i 13 de juny, té lloc BioBlitzBcn, "la primera recerca intensiva de biodiversitat portada a terme per voluntaris: científics, estudiants, aficionats, que durant 24 hores, treballaran conjuntament per a conèixer la diversitat biològica de la ciutat de Barcelona." Aquí trobareu més informació.
La Toscana rera un ‘tag’
Curiós aquest grafit a la frontera entre Sants i l’Eixample. Rera aquesta intrincada caligrafia s’amaga un paisatge imprevist, que té molt de la Toscana (podria ser el Palazzo Vechio de Florència, el Palio de Siena…). Sorprèn aquest diàleg entre la ciutat somiada –l’urbanisme com a forma de civilització– i la ciutat possible, la ciutat del present –amb l’urbanisme com a subjecte a discutir, i, finalment a transgredir.
“What is this thing called love”
Atenció, aquest apunt pot contenir spoiler, que detectaran les persones més capacitades per descodificar la lletra petita.
Vet aquí una d’aquelles pel·lícules que allarguen l’ombra. El sòlid ‘Two lovers’, de James Gray, o com fer una pel·lícula romàntica a les antípodes de les pel·lícules romàntiques. En 35mm o a doble espai l’amor boig, l’amour fou, ha esdevingut la quintaessència de l’autenticitat, objectiu inapelable, l’ingredient imprescindible en tota història d’amor que (ens diem) val la pena explicar. ‘Two lovers’ és un assaig contracorrent sobre aquesta fascinant i addictiva construcció, l’amor. “What is this thing called love”, ja s’ho preguntaven els clàssics.
El film protagonitzat per Joaquin Phenix descriu la història d’una persona esquizofrènica que es debat entre dues dones, l’ordre i l’aventura, el seny i la rauxa… l’amor que crema i l’amor que cura. A través del seu accidentat viatge recorrem amb mirada pròxima i atenta les cambres on l’eufòria i la tristesa es barregen fins a convertir-se en un monstre quotidià i, finalment, governable. Aquest no és un film sobre els amors impossibles, sinó sobre els amors possibles que, tanmateix, no aigualeix la fórmula del que és genuí (i això no era fàcil). I té un final perfecte, per cert: dels que t’acompanyen una bona estona: acaba bé? acaba malament? L’espectador continua la reflexió proposada per Gray al sortir de la sala en intentar respondre aquesta pregunta.





