El cas del B9 a Badalona, l’antic institut en desús que des de fa dos anys acull en un precari assentament diversos centenars de persones migrades en situació irregular, és la manifestació eloqüent d’una política de ciutadania fallida. Aquesta crisi humana la podem analitzar des de dues perspectives: la primera, des de la crua realitat del seu impacte dramàtic en la vida d’unes persones; i la segona, a partir de l’explotació política que se’n fa.
L’Amadou va ser una de les víctimes mortals de l’incendi de la nau ocupada d’El Gorg de 2020. Foto: O.L.
Aquest article se centra en aquest darrer angle i intenta ser una dissecció de l’estratègia comunicativa del govern del PP a Badalona, en un tema de gran pes en el seu projecte de ciutat (i en sintonia al relat de les noves dretes extremes a l’ús). Al voltant del campament al B9 trobem desplegat tot un seguit d’accions orientades a maximitzar beneficis polítics (no pas a solucionar res).
A continuació, algunes claus per entendre com funciona, a la manera d’un (hipotètic) manual:
1. Esborra tot context: El primer pas és eliminar l’històric. Per què s’ha arribat a aquest estat de les coses? De qui era responsabilitat l’equipament educatiu? I el seu manteniment? Qui gestiona els recursos d’atenció social? I els programes d’inserció laboral? S’està fent un seguiment mèdic del conjunt d’individus? Es tracta de presentar el problema sense el context ni les raons estructurals que n’expliquin el present… I sí, en canvi, com un fet aïllat i simple… Quasi com un accident. Amb aquesta tècnica es fa desaparèixer del debat veritats incòmodes. Una, la més evident: que l’actual assentament sorgeix del desmantellament d’altres campaments propers i que, per tant, aquest tipus de proposta és més un trasllat del problema que una ‘solució’. I dues: que un dels serveis que Badalona tenia per fer front a situacions de sensellarisme com la que ens ocupa, Can Bofí Vell, va ser desmantellat fa uns pocs mesos precisament pel govern Albiol. Presentar el tema com un fet nascut del no-res permet dissimular responsabilitats i dificulta el control crític.
2. Simplifica i deshumanitza: Aboca tots els recursos a simplificar el missatge, si cal, que caldrà, escull només aquells aspectes més problemàtics i amplifica’ls per terra mar i aire. No cal que siguis molt rigorós, tampoc. Al B9 s’hi concentren més de 400 persones, la gran majoria de les quals es busquen la vida sense perjudicar a ningú (que prou és difícil és)… Però en el discurs públic de l’alcalde veiem un enfilall d’’”actes de violència, amenaces, baralles, drogues i prostitució”, un clima sostingut a l’alça per construir una útil alarma social. És evident que al B9 s’hi han produït incidents (negar-los no fa cap bé a ningú) però aquí el soroll s’ha imposat, interessadament, sobre els fets objectius. Paraules, paraules, paraules que no se les emporta el vent, però que llegides en les petites pantalles del telèfon mòbil resten en el subconscient de molts dels nostres veïns i veïnes. Perquè, fet i fet, aquesta ‘problematització’ és clarament instrumental. Aquí la veritat és la primera víctima. L’objectiu? La deshumanització, base del projecte polític del PP, emmirallat en la trista dinàmica política global. I així, la gent de l’institut abandonat deixen de ser persones sense documents i passen a ser directament “il·legals i delinqüents” o en els estudiats definidors de l’alcalde “lacra” o “gentuza”. Fixeu-vos el gens subtil ús de cometes que acompanyen a mots com vulnerables per deslegitimar qualsevol comprensió social; o fins i tot en la manera com Garcia Albiol escriu ocupació, amb una ‘k’ plena de dramatisme.
3. Serialitza el drama, explota les emocions i administra la informació: dosifica el suspens per mantenir la tensió mediàtica. Dos exemples: el rumor d’un brot de tuberculosi propagat i després cínicament desmentit; o el mateix curs de la causa als jutjats, ‘retransmesa’ en desenes de vídeos suposadament pedagògics, amb les convenients anades i vingudes, aclariments, rectificacions i tantes mitges veritats. La gestió de la situació esdevé així un serial al servei d’un espectacle que aprofita tots els ressorts que regalen les emocions més primàries al voltant de la por. El cas del B9 ha estat i és omnipresent en les xarxes del PP a Badalona.
4. Deslegitima les crítiques: respon qualsevol crítica negant la major, i si pots, acaba-ho amb una interpel·lació directa: si tant et preocupen els ‘okupes’ per què no els aculls a casa teva? La demagògia és d’un infantilisme desolador, però ha estat recurrent i, sembla, li ha servit per anar arraconant una oposició que, de nou, ha caigut en la trampa de la falsa disjuntiva. Criticar i denunciar l’estigmatització d’un col·lectiu i saltar-se la llei no oferint alternatives es presenta com defensar que les coses “continuïn com ara” (és obvi que això no ho desitja ningú perquè tothom vol una solució justa) i així va arrelant el relat d’una esquerra presentada com a ingènua (woke, per fer servir l’expressió del manual del bon populista d’extrema dreta). I parlant d’ingenus… Potser el que és ingenu de veritat és pensar que l’alcalde està genuïnament preocupat pel B9.
5. No oblidis perquè fas el que fas. Reitera el ‘mantra 1’: el problema és la immigració, i no pas el repartiment de la riquesa (mai hi ha hagut tants diners i mai han estat tan mal repartits). I segueix-lo del ‘mantra número 2’: l’estat del benestar no és una qüestió de drets sinó de competició (que guanyi el més blanc, el més fort o el que hi era abans). Que els pobres es barallin per les molles, i els rics, i en especial els superrics, que els deixin fer la festa en pau. I de pas, aprofita per desviar l’atenció d’una acció municipal que, malgrat tenir una còmoda majoria absoluta, no aconsegueix fer sortir Badalona de la paràlisi…
‘Desokupem’ el B9 és, per tant, una gran cortina de fum. La pretesa mà dura i dramatització constants no han resolt mai cap crisi, només l’han empitjorat. Aquest tema requereix coordinació institucional, recursos de mediació, acompanyament mèdic i d’inserció laboral i una discreció política orientada a aconseguir resultats perdurables, més enllà dels titulars del dia. Tot el que aquí brilla per la seva absència.
Tothom sap que el (sembla imminent) desallotjament acabarà en un fals tancament; és qüestió de (poc) temps que un nou B9 s’estableixi en una altra nau abandonada de la ciutat. Això sí, pel camí haurem desgastat encara més els vincles tan necessaris que fan ciutat a través del respecte i l’empatia. Suposo que aquest és el sentit final del manual aplicat pel PP amb aquest assentament: fer un pas més en el camí d’una ciutat més individualista i menys humana i on els pobres s’enfrontin amb els pobres, per tranquil·litat dels que de veritat manen.