Copiar és crear (a vegades)

L’exposició Tuner y los Maestros és un recorregut molt singular a l’obra d’un artista; una reflexió molt suggerent sobre allò que inspira els creadors quan es planten davant la tela o el full en blanc. Aquí trobem un itinerari privilegiat (molts dels quadres és la primera vegada que es poden veure a l’estat espanyol) per aquelles obres que van inspirar el pintor: les còpies que en va fer en el seu procés de formació, i que van prendre la forma de provocacions, estudis i homenatges (ben sovint, tot a la vegada). L’exposició, que es pot veure al Museu del Prado, a Madrid, després de passar amb molt d’èxit per Londres i París, aplega els quadres de Turner i els situa al costat dels de Rembrandt, Watteau o Lorena. Per alguns d’aquests quadres, em feia notar Natàlia Touzon, “Turner va emprendre llargs viatges; alguns pocs els va haver de conèixer només a través de gravats, o dels apunts d’altres. Avui els tenim tots ben exposats en una exposició, aquí, en aquesta mateixa sala, donant-ho tot per descomptat… i també els tenim, si volem, amb tota la comoditat, a un sol click de distància.” La cara que faria Turner en descobrir això del ‘copy&paste’…

“Quiero vivir en la ciudad”

“Me gustan las luces de los coches,
un millón de guirnaldas decoran la noche,
son estrellas fugaces con cielo de asfalto.
Quiero vivir en la ciudad.”

POSTALS DE MADRID (i)4 Només Quiero vivir en la ciudad podia tancar aquest quartet de postals sobre Madrid. Els Mecano tenen un dels millors himnes a una ciutat –a qualsevol ciutat. També, especialment, a Madrid.

“Y llegaba la polícia con sus maneras rústicas”

“Yo tenía un puesto de bisutería en el centro,
y también vendía a veces posters en el metro,
Chaplin, Jesucristo, Marilyn y el Che Guevara,
Buster Keaton, el Papa y un payasito que lloraba.

Soy hermana de los perros y de toda la canalla,
desayuno en la Latina con un trago de cazalla.
Por las noches me reunía con conjuntos musicales
y cantando en compañía huían todos mis males.
Los vecinos protestaban y con muy malos modales
nos vaciaban encima sus repletos orinales
y llegaba la policía y con sus maneras rústicas,
demostraba que la música no es para todos los mortales.”

POSTALS DE MADRID 3 Impressiona la frescor que mantenen els primers discos de Vainica Doble i que entre els setantes i els vuitantes el duo madrileny feia arribar juganerament a les botigues de discos (quan les botigues de discos conjuraven tantes esperances). Hi ha propostes musicals que, en realitat, són com un missatge tancat dins una ampolla; notes i paraules que també prenen sentit en mans d’altres, com una descoberta que et fa veure el món d’una altra manera; no és atzar, no. És una mena de justícia poètica que, per sort, no acabarem d’entendre mai del tot, i que trobem en les melodies singulars dels cantants que no són intercanviables. Ningú va fer gaire cas al duo madrileny, Vainica Doble, autèntiques madrines de l’indie espanyol. Tan se val. Avui les seves històries petites, el seu naïf ple d’intel·ligència, inspiren les veus de tanta gent que m’agrada: la Buena Vida, Nosotrash, Astrud, la Casa Azul… Apuntades en aquest post hi ha les primeres línies de la seva ‘Crónica madrileña’, inclosa dins ‘El Tigre de Guadarrama’ (1981). La música que val la pena navega cargolada com si fos el mapa d’un tresor dins d’una ampolla que en qualsevol moment pot arribar a la teva platja.

“Un agujero en el cielo”

“Nunca vuelvas a pensar que lo nuestro
no tiene solución,
porque vamos a excavar un agujero
en el cielo.

Porque vamos a trepar tierra adentro,
vamos a luchar hasta caer muertos,
y al final en la habitación
sólo se escuchará el eco
de un jadeo.

Y un suave perfume que sólo tú y yo
sabremos apreciar.
Nunca vuelvas a pensar…”

POSTALS DE MADRID 2 L’arquitectura transparent del Palacio de Cristal, al Retiro, m’ha fet pensar en ‘Un agujero en el cielo’, una de les cançons més romàntiques (també menys críptiques) dels enyorats Esclarecidos. Està en el seu disc de 1987, ‘Por amor al comercio’.

“No se acaban las calles”

“No se acaban las calles
no terminan de pasar
No se acaban las calles
avenida sin final.”

POSTALS DE MADRID 1 Vet aquí la primera de les quatre postals sobre Madrid que he confegit a partir de la veu d’alguns dels seus cronistes, i que aniré publicant aquesta setmana al blog. Inspira el primer lliurament una cançó de Nacha Pop, ‘No se acaban las calles’, inclosa dins d’un dels seus últims discos, El Momento (1987).

Fugues en la repetició

Aquesta façana a la confluència dels carrers de Josep Estivill amb Espronceda m’ha fet pensar en aquella cançó de Prince, Joy in repetition, que, amb el temps, ha esdevingut el tema més memorable de Graffitty Bridge, un àlbum més aviat oblidable, editat l’any 1990. Prince és ambivalent en aquella balada calenta i enrogallada, marca de la casa. Un no sap si el protagonista de la cançó (el mateix Prince?) està en trànsit a l’èxtasi o, pel contrari, és a punt de fúmer-se de cap per avall perseguint la promesa d’un ‘love me’ que no acabarà d’arribar mai. Tornem a la foto. També aquí, en la perfecta disposició d’aquests balcons trobem una ambivalència potent. La previsibilitat ens tranquil·litza, gràcies a la sempre fiable geometria. Tanmateix, la repetició que quasi sempre acaba condemnada al fracàs; en la quadrícula palpita l’error, la fuga… l’accident latent. Quin serà el veí que, malgrat el consens del bloc, decidirà posar l’aparell de l’aire condicionat fora de l’espai pactat? Ja l’heu trobat?

Forges, quatre paraules

En Forges en té prou amb quatre paraules, allà on altres necessiten diverses pàgines. El dibuixant ens interpel·la des d’una tendresa que es tot un desafiament en aquests temps tan crispats, en aquesta vinyeta publicada avui a El País. La prohibició de les corrides de toros a Catalunya, aprovada ahir per majoria absoluta al ple del Parlament, després que una iniciativa popular portés a consideració el debat als parlamentaris, ha omplert rius de tinta i bits. Recomano un parell d’apunts de dos blocaires amics: la Dolors Sabater amb Olé i l’Ismael Peña-López amb Toros no: centrando el debate.

El pati del darrera

Les golondrines arriben al port de Sant Adrià de Besòs, aquest estiu. L’ecoparc i la tèrmica es mostren per sorpresa del turista en un escenari ben diferent del port vell i que, tanmateix, explica moltes coses, tantes com la millor guia. La ciutat també és això: “el conjunt de mitjans mecànics emprats en el teatre per a fer els canvis de decoració”, la tramoia, els fils i les cordes, els tubs i les canonades… que, rera l’escenari, mantenen l’obra en marxa.

Més sobre banderes

Sobre les banderes espanyoles, des de l’independentisme. Una visió singular, la de Pere Meroño. D’això que s’ha anomenat amb tremendisme (i també una certa temeritat) ‘guerra’ de banderes, el blocaire de mesvilaweb apunta en aquest article:

“Sobre el segon factor [les banderes espanyoles als balcons], penso que l’efecte és bo: tot allò que faci més visible la pluralitat del país, la cohabitació entre cultures, referències nacionals, llengües, ajuda a què el camp nacional, que el sobiranisme modernitzi i pluralitzi el seu discurs, tot fent-lo més divers, amb més registres, tons, girs…”

Hi ha un parell de coses que em semblen interessants, aquí.

Una: La ciutadania del nou estat tindrà identificacions diverses amb símbols diversos: i no passarà res, perquè això passa a tots els estats i perquè, de fet, tots ens identifiquem amb coses diferents, sovint contradictòries. Així som avui (deu ser tot allò de les societats líquides: nota al marge).

Dues: la ciutadania no la determina l’adscripció a un determinat color polític. Hi ha catalans a favor de l’independentisme, en contra i catalans a qui tan se’ls en dóna. Malament si ho plantegem com un xoc entre catalans i espanyols (no ho és, no ho és, no ho és); és un procés de construcció nacional amb visions necessàriament diferents i que cal encaixar. El consens no és en el “sí” o el “no”, sinó en que això es vota democràtica i cívicament. L’estratègia que reclama el blocaire no és la confrontació sinó la de la invitació, la proposta, el debat. En Pere Meroño demana més ‘registres, tons, girs…” en el moviment sobiranista.

Ja en som més! Bé, bé.