POSTALS DELS EUA 2010 (1) “El inglés va, lo mismo por pequeñas aldeas suizas o italianas que por montañas agrestes o islas remotas, pidiendo té en todas partes sin pensar que se comporta igual que un chino que entrara en todas las tabernas de camino a Kent o Sussex pidiendo opio. Pero la cuestión no es sólo que pida aquello que no puede esperar que le ofrezcan, sino que ignora incluso aquello que le ofrecen. (…) Estos son los casos más simples y evidentes, pero hay otros muchos ejemplos más sutiles de esa tendencia a ver que la nación llena su hueco con su propio sustituto o corrige su extravangancia con su propia precaución.” “Lo que vi en América”, el número 8 de la col·lecció Los Viajeros de l’editorial sevillana Renacimiento, aplega diferents textos que Gilbert Keith Chesterton (1874- 1936) va confegir l’any 1922 durant un viatge als EUA. Com a bon llibre de viatges ens parla, principalment, del viatge interior, i de les seves dificultats. Viatjar no és només fer quilòmetres, és aprendre a mirar… més difícil encara, aprendre a mirar-se. Chesterton ens demana que oblidem d’on venim per, seguidament, retreure’ns que això és impossible, i que si la nostra mirada és contaminada… cal saber com i perquè. El turista disfruta els nous paisatges amb desordenada avidesa; en fer-ho compara amb el que coneix, inevitablement. És així com conèixer coses noves és també una forma de conèixer les velles, les que, ho volguem o no, traginem sempre amb nosaltres. Chesterton advoca per un humanisme ben agombolat per un humor només moderadament àcid. Riure de l’estranger, això ho pot fer tothom. Riure d’un mateix, això només està a l’abast de les bones persones (i els bons viatgers).
Category Archives: Retalls
Frivolitat i trascendència en l’últim Woody Allen
Torna en la seva nova producció, You’ll met a tall dark stranger, el ‘whatever works’, el si a tu et funciona que inspirava l’anterior pel·lícula de Woody Allen. De nou trobem personatges en l’última etapa de la seva vida que assagen fórmules inversemblants de felicitat i… contra tot pronòstic, se’n surten desafiant la intel·ligència emocional, la religió i el rigor de la ciència. Allen, en les seves dues darreres produccions, sembla voler perfilar una fórmula vital que juga amb l’oxímoron, tot combinant frivolitat i trascendència. Amb Larry David –protagonista de Whatever Works–, Allen trobava una contrapart eficient i servia una obra força sòlida. En el plantejament més coral, i segurament també més ambiciós, del seu tercer film londinenc director novaiorquès es queda amb una pel·lícula massa dispersa i irregular. Però no passa res. A vegades sembla que Allen –més Rohmer que Bergman, aquí– estigui més preocupat de la moral de les seves històries, més que no pas de la lògica narrativa de les pel·lícules. És un film fluixet, aquest; però a aquestes altures diria que això importa poc. Allen té la pressa de la gent gran per explicar-nos quin és el sentit (el no-sentit) de les coses. Es prèn seriosament el cinema –que és sempre una forma d’explicar el món–, un fet que l’honora, malgrat els resultats variables de la seva darrera filmografia.
Un any de Retalls d’asfalt
Retalls d’asfalt, l’evolució (no sé si lògica, no sé si natural…) de l’Àlbum de Retalls, ha fet un any. Aquí van dotze apunts (un per mes) que no demostren gaire més que l’eclecticisme continua sent la marca de casa d’aquest blogger i les seves diferents transfiguracions a la xarxa.
1. Xoc de pentagrames (setembre 09)
2. “Somedays the song writes you” (octubre 09)
3. En Ken du ulleres de pasta (novembre 09)
4. El complot 2.0 (desembre 09)
5. Els 15 millors discos (gener 10)
6. La revolució en una mirada (febrer 10)
7. Les ganes de futur (març 10)
8. Multisenyalètica (abril 10)
9. De la bústia a la lupa (maig 10)
10. La manifestació del mínim comú (juny 10)
11. La conspiració de les begudes vermelles (juliol 10)
12. “Quiero vivir en la ciudad” (agost 10)
L’internauta, punt i seguit.
La notícia no és que l’Internauta desapareix, sinó que l’Internauta, aquest programa tranquil i saludablement tafaner sobre tecnologia, desapareix de la nostra ràdio pública. El programa, ho diu el mateix Vicent Partal, continuarà via podcast (que la ràdio ja no necessita el dial). Tanmateix, la notícia em deixa perplex i força trist. Perquè l’Internauta era un programa excepcional, un capital envejable per a qualsevol capçalera periodística.
Durant una bona collla de temporades, l’Internauta ha aconseguit el que pocs programes a penes poden assolir: superar l’escaleta (és a dir, un conjunt de temes ordenats amb intenció periodística i radiats professionalment) per convertir-se en conversa, palpitant suggeridor d’idees, més que de gadgets; de projectes, més que de programes; de comunitats, més que d’empreses de software. L’equip de Partal ha tramat damunt d’una taula que era mig ‘timeline’, mig ‘tertúlia’. El resultat: un programa geek amb sentit de país; un pèl descregut, amb una curiositat exigent i un do rar en el periodisme tecnològic per prendre distància de l’entusiasme 2.0.
Hi ha una part molt important d’aquest país que s’ha compromès amb una tecnologia cívica i que ens ha convertit en un referent. L’internauta no està darrera cadascuna dels centenars d’iniciatives que han convertit Catalunya en un bullidor d’innovacions a la xarxa, però les ha explicat totes i ha jugat un paper clau perquè arribessin a bon port. Seguirem l’Internauta en podcast, és clar. És perquè ens agrada, però també perquè el necessitem.
Els retalls més vistos de l’agost
Tancat per vacances
Tancat per vacances, benvolgudes lectores (i lectors). ;-) Servei d’urgència 24 hores a Twitter. Al setembre tornem amb la repesca de la repesca, algunes postals d’estiu (cauran, segur, flashos de Virginia, North Carolina i de la capital de l’imperi, la sempre enyorada NY), safaris urbans i reflexions perifèriques sobre el país. Mentrestant, feu cas al vell Randy: Laugh and be happy.
Per sempre jove (“Repesca” 3)
Sàpigues ajudar els altres i deixar-te fer feliç, diu el Forever Young de Bob Dylan, aquí traduïda per Isidor Marí). I és així com la cultura pop (sigui beneïda, tan al cel com a la terra!) continua advocant per la família, i com això és fantàstic. És veritat que hi ha un cinema que ens vol empresonar amb esterotips, i tancar-nos en un món dolç i rosa (que nou de cada deu metges diuen que produeix colesterol); però no és menys cert que també hi ha un cinema que es presenta amb roba més còmoda, més adaptable als nostres cossos, que són ben diferents. Vet aquí tres apostes que, a la seva manera, defensen que la família ‘perfecta’ és un invent del Corte Inglés i que la disfuncionalitat és, en realitat, una altra manera de funcionar…
Amb el Fantástico Mr. Fox, Wes Anderson presenta una de les produccions més delicades de l’any i amb el seu protagonista, el senyor Guineu –fantàstica la veu del Clooney!, per cert– ens convida a pensar sobre si és possible ser un ‘pare’ sense deixar de ser un ‘nen’ (ep, i troba la fórmula!).
Toy Story 3 fa justícia a les dues parts que la precedeixen. Torna a ser una pel·lícula excel·lent, en serio. De nou, la patul·leia de joguines de l’Andy es miren al mirall, com el Hamlet aquell, per preguntar-se ‘què som?’. Ara hi afegeixen, a més, un ‘què serem?’ La cosa guanya interés. Fer-se gran és aprendre a morir. O és que encara penses que Toy Story és només una pel·lícula de nens…
Madres&Hijas, el nou film de Rodrigo García, és un altre conte, aquest sota l’aparença d’una pel·lícula seriosa, de les que agraden als pares. També hi ha, aquí, una família (unes famílies, de fet) que no s’assembla a la de cap anunci. Tanmateix, els seus membres hauran de descobrir el fil d’història que les cus, fins (re)descobrir que mort i naixement són les dues cares d’una mateixa moneda.
Els fantasmes del passat (“Repesca” 2)

Comença La repesca:
Com la vida canviarà per sempre després d’aquest accident… i, sense possibilitat de fer marxa enrera, hom haurà d’aprendre a conviure amb aquest dolor que no marxarà mai, però que podrà ser disfressat de desenes de maneres sense gaire dificultat. Enterrat i oblidat al costat d’un ipod caducat; negat amb furtivitat rera una corbata massa cara; sublimat i aixecat com a bella bandera en una samarreta punk; o convertit en caòtica simfonia, com la que Gus Van Saint ens proposa amb Paranoid Park. El director aconsegueix fer-nos mal amb aquest film petit, una història d’adolescents en l’Amèrica dels suburbis. Ben treballat visualment, no cau en l’amanerament esteticista (i no era fàcil, perquè el film aposta per un plantejament de fotografia sofisticadíssim). La culpa, l’àutèntic protagonista d’aquesta producció, és filmada amb una distant càmera lenta, aquí; distància torbadora, per cert, mitjançant la qual veiem una vida feta a miques, que podria ser la del nano que veiem cada tarda assajant piruetes amb l’skate a la placeta de Sant Josep. És, aquest, un altre assaig reeixit (després d’Elephant) sobre la joventut perduda en els EUA del tombant de segle. La mirada ja espatllada per sempre d’un jove skater. El somni americà en la secció de saldos del WalMart. [Paranoid Park (2007) de Gus Van Saint. Vista en un dels Verdis el juliol passat… no, no… el del 2009.]
La brutalitat conforma el caràcter de Malik El Djebena, el Prophête del film de Jaques Audiard, un jove delinqüent que fa carrera en una presó de ‘banlieu’. Matar sense sentir, trair sense pensar, viure sense viure, estimar la vida que ja no podràs tenir. El protagonista, fabulosament interpretat per Tahar Rahim, apren el joc de la submissió al més fort; el poder de la mort tallant per finalment, administrar amb una fúria latent, quasi mística, l’engany i la promesa. Fora de la presó, el profeta comprèn finalment que porta els barrots dins seu. Des del dia que va matar per primera vegada. [Un Prohpète (2009) de Jacques Audiard. Vista als Icaria, pels volts de Setmana Santa.]
Hi ha moments que allarguen l’ombra tota la vida. L’accident de Paranoid Park entel·larà per sempre la mirada del jove skater; el primer assassinat que comet d’El Djebena assecarà l’ànima del presidari però li donarà una visió (i una missió)… Així mateix, el ‘marshall’ Teddy Daniels s’enfronta a Shutter Island al seu passat, un pecat inútilment soterrat en el temps. Vet aquí una pel·lícula accelerada i lisèrgica, potser també un pèl excessiva, dirigida amb la cerebral bogeria marca Scorsesse. Un thriller metafísic, una altra reflexió sobre les gàbies de la ment i de com els barrots que construeix la culpa són, un cop més, els més poderosos. [Shutter Island (2010), de Martin Scorsesse. En una golfa als Icaria.]
La proposta d’Scorsesse fa un díptic molt suggerent, amb la de Cristhopher Nolan. La magestuosa Inception (maltraduïda com a Origen) és, com Shutter Island, molt més que una pel·lícula fantàstica. És en realitat la història d’un dol. Un altre trencaclosques volgudament incomprensible, que emiralla el cervell (en realitat el cor) d’un ‘capturador’ de somnis, una altra vegada, esplèndid Di Caprio. És, més que un entreteniment, una proposta incòmoda per a l’espectador que, en uns pocs minuts ja ha entès que no es troba davant l’enèssim blockbuster de l’estiu. Sosté la pel·lícula que el somni, –allà on la ment estripa les normes; allà on l’engany i la realitat conformen un ying i un yang insuportable–; és el desafiant laberint on els experts jugaran a ser Faust i miraran de trobar les claus per interpretar el mapa que els durà al poder (o allò que els sembla que és el ‘poder’). Un cop més, com a Paranoid Park, com a Un propête, com a Shutter Island… de com constuim móns sencers per amagar-nos del fantasma del passat. [Inception (2010), de Christopher Nolan. Fa quatre dies als Icaria.]
La repesca (1)

L’altre dia un amic em deia (em retreia): “ara ja no vas tan al cine, oi?” Jo li vaig respondre que… bé, potser no tan com voldria (o necessitaria) però que almenys continuava plantant-me davant la gran pantalla almenys un cop a la setmana. Com que ja no comentes les pel·lícules al blog, sostenia ell. El cas és que aquest blog va començar l’any 2006 a can blogger amb l’ànim de recopil·lar retalls, reflexions sobre pel·lícules (principalment), llibres, exposicions, obres de teatre, etc. Els blogs tenen vida, com bé saben tots els blocaires, i el meu, a banda de saltar de blogger a mesvilaweb.cat i de mesvilaweb.cat a Time Out, ha anat mutant amb el temps. Continua sent un calaix de sastre (els retalls!) però en els últims mesos ha primat una mena de crònica urbana molt personal, enfocada gràcies a una petita Canon Ixus, que procuro portar sempre a la butxaca, i en primeríssima persona. És cert. En el calaix m’adono que han quedat les notes esparses sobre desenes de pel·lícules… notes que encara reclamen la utilitat i que resisteixen a l’endreça de l’agost.
Aprofitaré aquests dies més tranquils per a dedicar 140 caràcters (ahà… un tuit) a cadascun d’aquests films i així provar de fixar el seu esquiu record en la meva llibreta virtual. El meu amic almenys les podrà recuperar de cara al mercat dels dvd.
Demà i divendres, a les pantalles dels seus ordinadors!
Pedra, pi i onada
El mediterrani regala una de les seves millors cares al Golf de Roses. I ho fa malgrat el que no surt a la foto i ho fa malgrat el que sí que hi surt: aquestes vuit ‘sombrilletes’ de coco i aquestes pobres tumbones barates apilades que es veuen en la imatge i que no aconsegueixen espatllar la senzillesa atemporal de la pedra, el pi i l’onada vistos des de Sant Marti d’Empúries.



