Enfadats? Enfeinats!

Dissabte, a Barcelona, una gran multitud cívica va col·lapsar els carrers de l’Eixample. “Som una Nació: Nosaltres Decidim”: un lema que enllaça certesa i conversa; la constatació del que som i la potència –el desafiament– de la pregunta. Som i per tant decidim.

Com volem ser? La realitat no imutable, el país en construcció; quin concepte més refrescant i modern; davant de l’immobilisme del país veí, entestat en el ‘tst, això no es toca’. Pocs crits en contra el PP o a favor de l’estatut (jo, en la zona on em vaig moure no en vaig escoltar ni un, per cert) i, en canvi, ganes, pressa, per traçar camins, aventurar solucions. Estem davant d’una agenda desbordada i, suposo, finalment superada. Els partits polítics hauran de fer alguna cosa més que ‘reajustos’, aquí. És possible, això no obstant, que no hi hagi canvis molt significatius d’ara fins les eleccions de la tardor. Aquesta corrent és més profunda; és, en realitat, un procés constituent.

La manifestació de dissabte era impressionant pel nombre de persones que va congregar (que també), però també pel tipus de manifestant que hi va participar. Gent molt motivada, amb bon humor (sorprenent, no?): poques consignes consorciades, poques banderes manufacturades industrialment, amb persones de plantejaments i visions barrejades en la multitud. Molta gent de cultura associativa: activistes de pelatge divers provinents de grups de teatre, d’associacions d’acollida, de colles tradicionals, d’agrupacions professionals… Bon senyal, aquest. Són persones que es mouen cada dia, compromeses amb el país i no pas amb els cicles electorals, o amb la flama volàtil d’un triomf esportiu. És gent que vota, també. Puntualment. Amb exigència.

Vet aquí aquesta gran minoria creativa implicada en el futur del país. Un riu de pensament que desborda sigles i etiquetes. Els partits polítics que ho vulguin (o puguin) faran bé d’escoltar aquest col·lectiu tan divers, compromès amb un país diferent.

El clam de futur necessita concretar-se en una opció política… sí, és clar. I, de forma imprescindible, també ha d’articular-se a la societat civil amb valentia, amb claredat, amb ganes d’escoltar i compartir les solucions sobre els diferents reptes que un país ha d’abordar al segle XXI: com és la identitat amb molts i nous referents?; com podem ser competititius i responsalbes en un món globalitzat?; com ha de ser l’educació en l’època d’internet?; i les infraestructures?, etc. Dissabte vam fer un primer pas important. Òmnium és un espai tranquil i divers on articular moltes d’aquestes visions. Crec que és el que toca fer ara.

Una ciutadania enfadada? Una ciutadania enfeinada!

Una caixa de llapis de colors

“Que fem? On anem?
D’on venim?

Però aquí hi ha una caixa de llapis
de colors”

Vet aquí el poema ‘El sol detingut’, de Joan Brossa, inclòs en El Saltamartí. Sempre m’han agradat, aquests versos. Avui són especialment oportuns, a unes poques hores de la manifestació “Som una nació: Nosaltres decidim”. El poeta ens remou amb el seu bon humor, tot convertint, com un houdini patriota, l’esgotador debat sobre les identitats d’ahir en l’engrescadora conversa sobre les identitats d’avui.

* El nano de la foto que acompanya aquest apunt sóc jo mateix. No sé ni els anys que fa que defenso l’estatut… potser és el moment de fer un pas més, no? Va, ens posem d’acord?

Apunt per a una cançó de Sanjosex

Està bé quan un paisatge et recorda una cançó. Em va passar l’altre dia, en baixar del vehicle per fer aquesta foto. De Prades a Montblanc, sobre quatre rodes. A la dreta de la imatge s’aventura el monestir de Poblet, però a mi m’interessaven més les vinyes sense fi, i la suggerent sinuositat de la carretera: l’addictiva curiositat de l’observador d’horitzons. Click, i vet aquí un apunt per una cançó de Sanjosex. En Carles Sanjosé ha convertit l’evocació d’un país petit –el seu Empordanet, tan lluny de la Conca!– en l’escenari d’un dietari íntim, en el qual recels i esperances s’emirallen en un territori canviant. Una metàfora feridora per a un arquitecte; “aquest terra que sembla dur / Demà serà tot de sorra”. Sí: el país, com les persones, es fa gran tot conjurant els paradisos perduts que sempre voldrem encalçar… en general, sense gaire èxit. Està bé quan un paisatge et recorda una cançó, deia. Al marge d’un camí, un moment de lucidesa. “Em miro i em pregunto fins on vull arribar / sense perdre el nord, sense perdre el nord.” Click.

La necessitat d’innovar

… vet aquí una d’aquelles píndoles tan trivialitzades pels manuals del políticament correcte, facció I+D: “la necessitat d’innovar.” Aquesta mena d’instal·lació poètica; ben intencionada en ironia, i visible encara al carrer de l’Espaseria, al Gòtic; sembla voler reivindicar el significat que, massa sovint, maldissimulen els mots.

Contrast de banderes

Hi ha una idea que s’estén amb rapidesa, aquests dies. Que hi ha dues Catalunyes i que aquestes s’articulen a partir del contrast de banderes: les espanyoles en fervorós suport de ‘la roja’ i les catalanes en dolguda penitència per la retallada del TC a l’estatut. Són molts (som, perdó) els que anem mirant balcons amb l’ai al cor, com si volguéssim llegir en els balcons el nostre futur com a país. Hi ha contrast de banderes, és clar. Però això vol dir que estem davant d’un joc de contraris? Crec que no exactament. Ep, o almenys aquesta és la meva intuïció (res més, res menys). El dia 10 sortirà al carrer una representació important, –per activa, per compromesa, per diversa–, del país. No s’hi mostrarà la Catalunya independentista (que també) sinó la veu de milers i milers de ciutadans que se senten subjectes actius del seu futur… alguns dels quals –sí– s’alegren amb el triomf de la selecció espanyola. La manifestació “Som una Nació, Nosaltres decidim” convocada per Òmnium ha despertat un consens sòlid –malgrat el secundari debat sobre l’encapçalament– al voltant de la idea de refundació col·lectiva. Benaurades les comunitats que poden reinventar-se (nota al marge). Catalunya és molt més complicada, per sort, que el joc de comptar banderes als balcons. No serà una manifestació independentista, ni una manifestació autonomista; aquesta. És aviat per això, que aquesta onada encara no ha arribat a platja. De moment –i això no és pas poc!– serà la manifestació que normalitza el ‘nosaltres’. Nosaltres; tan diversos, tan rics, tan plens de futur; i el procés que hem iniciat per decidir què i com volem ser en aquest tros de món. Nosaltres…

Mínims màxims

El Faraday és ‘avui’ el que ‘ahir’ era el Primavera Sound. El festival indie de Vilanova i la Geltrú mostra aquella empatia que només és factible en l’avantsala del reconeixement general: el secret que mai és tan ben guardat com es pregona (per sort), l’escenari càlid i proper d’un pop eclèctic, un pèl despreocupat i amb el punt just d’erudició. Aquesta imatge, presa durant l’actuació dels lleonesos Pájaro Sunrise, pocs minuts després de començar l’edició 2010, evoca la calidesa de l’emplaçament, a la platja del Far. Mínims màxims, al Faraday. Fins l’any que ve!

Tetris urbà

Joc de formes i encaixos al cor del Camp d’en Grassot (la foto està presa precisament al carrer d’en Grassot), un barri que fa de mal definir. Forma part del districte de Gràcia, però està situat ‘extramurs’ de l’antiga vila. Aquest barri prèn prestat de l’Eixample un aparent ordre formal; però, discretament, exerceix una prudent indisciplina.. Animat i sorollós, i un pèl caòtic. Hi batega amb proletari orgull l’antiga fàbrica de la Sedeta, ara centre cívic, el lloc on desenes de persones converteixen cada tarda el primer pis de l’espaios bar en una gran sala on es juga a les cartes i als escacs. No tots els barris encaixen amb normativa perfecció del bon jugador de tetris. Tan se val, la ciutat és un joc, però per sort no és aquesta mena de joc.

Badalona decideix cada dia

La setmana passada, Andreu Mas denunciava, en un article a El Punt, que “Badalona no decideix”. El periodista lamentava que el procés de les consultes populars que s’havia desenvolupat arreu del país no s’hagi donat a Badalona. Mas recollia les paraules de decepció i una certa confusió de Jaume Lleal, un altre blocaire de referència a la ciutat, però anava una mica més enllà. Segons l’article, el fet que Badalona no hagi estat capaç d’organitzar la consulta és una “anomalia”. “Si la ciutat no és capaç de mobilitzar un cert nucli catalanista i sobiranista per promoure l’exercici d’un dret democràtic ens ho haurem de fer mirar. I a fons.”, conclou.

Som molts els que treballem per la construcció nacional a Badalona. De fa temps. I comencem a tenir resultats interessants en camps tan sensibles a la nostra ciutat com el de la cohesió social. La consulta pot ser una eina, en efecte. Però també pot complicar les coses si la plantegem amb pressa, sense el consens necessari. I més ara, que hi ha una altra via en marxa, la de la IP, per a la qual caldrà posar en línia moltes energies.

El procés que acompanya les consultes és engrescador, és valuós i significatiu. Ha mogut el marc amb el qual ens miràvem les coses. Ara parlem de democràcia, no (només) d’independència. Ara tenim un argument de pes, homologable internacionalment, molt difícil de discutir. I això és en bona part gràcies a aquest genuí moviment social.

Però el cas, i responent al títol de la crònica de l’Andreu Mas, és que Badalona ‘sí’ que decideix cada dia, perquè és molta la gent que treballa per una ciutat millor (això és: per un país millor). Són moltes les persones que decideixen, avalades per accions i iniciatives concretes. El procés de les consultes no ha trobat aquí la complicitat necessària: i això vol dir que les coses no s’han fet bé (ha fallat ostensiblement la capacitat de convocatòria i la informació), però també, potser, que aquesta iniciativa no convencia estratègicament a alguns dels representants del catalanisme de la ciutat, entre els quals em compto, bé que a títol personal. Els que ho veien més clar, però, on eren?

La independència es votarà a la nostra ciutat, és clar, perquè Badalona, i altres ciutats com Badalona, tenen molt a dir en el futur del país. I que ningú dubti que decidirem el nostre futur, tan si és per al ‘Sí’ com per al ‘No’. Però iniciarem el procés quan ho convinguem entre tots. Sense pressions, amb temps suficient per fer bé les coses, sense que ens hagin de donar lliçons d’inflamat –però volàtil– patriotisme. Perquè el castell que construim no volem que sigui de sorra. No ens ho podem permetre. I, ja em permetreu la broma: ens caldran mans, aquí; no només ‘cronistes’.

La manifestació del mínim comú denominador

En la manifestació unitària del 10 de juliol contra la retallada del TC a l’Estatut hem saber visualitzar l’energia i les moltes raons que bateguen rera el que tot just ara comencem a consensuar com a país (volem decidir, som una nació). És, si es vol, la manifestació del mínim comú denominador; però en cap cas la manifestació d’un discurs còmodament aigualit. D’aquí dos dissabte, milers de persones recorreran els carrers d’un present (imperfecte, però tangible: allò que som) i no pas els camins incerts del condicional (allò que voldríem). És un encert (un triomf, també) que el lema posi l’accent sobre un valor democràtic i cada vegada més ‘central’, el del dret a decidir. I crec que està bé que la pancarta inicial digui això mateix: que som una nació, que nosaltres decidim. No es tracta de demostrar res a Madrid, ni de ser més ‘patriota’ que ningú, ni tan sols de defensar l’estatut (pobret)… aquesta convocatòria és necessària perquè situa el marc de la sobirania de Catalunya en el corrent principal de la societat.

I això és el que compta, ara; perquè això, més que un bon eslògan, més que un discurs perfecte i pur (però finalment inútil), és la nostra garantia de futur. La manifestació del 10 de juliol no és per si volem la independència, la federació o l’autonomia; és perquè volem decidir com volem ser. Són dues coses diferents. L’independentisme ja està ben autoafirmat (no li cal, en aquest sentit, reclamar una manifestació ‘només’ independentista). La pregunta (és a dir, la feina a fer!) és una altra: com podem fer partícep el màxim nombre de persones d’aquest debat sobre el futur del país? Com podem fer veure a tots els catalans i catalanes que els nostres interrogants són també els seus? Sabrem escoltar i incorporar les altres visions (també legítimes) de la nostra societat?

Serem independents si la gent del país ho determina en unes eleccions. L’afirmació, per tant, ha d’esdevenir invitació (i també seducció, consistència, seriositat). Per mi, la manifestació del 10 de juliol a Barcelona no és ni punt de sortida, ni punt d’arribada. Més aviat és la captura d’un moment concret en un territori, és la foto d’un diàleg ciutadà que cada vegada interessa a més persones, i que cada vegada està més deslliurat de la por, i que cada vegada és més constructiu.