Animals urbans

És enorme, aquest ocellot que es passeja en l’oblidat habitat que trobem allà on els nostres ulls a penes paren esment. Entre parets mitgeres, terrats i antenes de televisió, la criatura va fent cap al mercat de Santa Caterina.

Ah, per cert, que aquest cap de setmana, 12 i 13 de juny, té lloc BioBlitzBcn, "la primera recerca intensiva de biodiversitat portada a terme per voluntaris: científics, estudiants, aficionats, que durant 24 hores, treballaran conjuntament per a conèixer la diversitat biològica de la ciutat de Barcelona." Aquí trobareu més informació.

La Toscana rera un ‘tag’

Curiós aquest grafit a la frontera entre Sants i l’Eixample. Rera aquesta intrincada caligrafia s’amaga un paisatge imprevist, que té molt de la Toscana (podria ser el Palazzo Vechio de Florència, el Palio de Siena…). Sorprèn aquest diàleg entre la ciutat somiada –l’urbanisme com a forma de civilització– i la ciutat possible, la ciutat del present –amb l’urbanisme com a subjecte a discutir, i, finalment a transgredir.

“What is this thing called love”

Atenció, aquest apunt pot contenir spoiler, que detectaran les persones més capacitades per descodificar la lletra petita.

Vet aquí una d’aquelles pel·lícules que allarguen l’ombra. El sòlid ‘Two lovers’, de James Gray, o com fer una pel·lícula romàntica a les antípodes de les pel·lícules romàntiques. En 35mm o a doble espai l’amor boig, l’amour fou, ha esdevingut la quintaessència de l’autenticitat, objectiu inapelable, l’ingredient imprescindible en tota història d’amor que (ens diem) val la pena explicar. ‘Two lovers’ és un assaig contracorrent sobre aquesta fascinant i addictiva construcció, l’amor. “What is this thing called love”, ja s’ho preguntaven els clàssics.

El film protagonitzat per Joaquin Phenix descriu la història d’una persona esquizofrènica que es debat entre dues dones, l’ordre i l’aventura, el seny i la rauxa… l’amor que crema i l’amor que cura. A través del seu accidentat viatge recorrem amb mirada pròxima i atenta les cambres on l’eufòria i la tristesa es barregen fins a convertir-se en un monstre quotidià i, finalment, governable. Aquest no és un film sobre els amors impossibles, sinó sobre els amors possibles que, tanmateix, no aigualeix la fórmula del que és genuí (i això no era fàcil). I té un final perfecte, per cert: dels que t’acompanyen una bona estona: acaba bé? acaba malament? L’espectador continua la reflexió proposada per Gray al sortir de la sala en intentar respondre aquesta pregunta.

D’una esgarrapada, la màquina esventra l’edifici

“D’una esgarrapada, la màquina de demolició esventra l’edifici per deixar veure, darrera un núvol de pols i soroll, la intimitat d’una casa, ara ja deshabitada. Uns minuts després, el vianant es podrà entretenir resseguint sense gaire dificultat les pistes d’una vida –ara transplantada en un altre lloc– a través del que ara il·lumina de forma excepcional la llum natural. Les rajoles de la cuina, el paper pintat del mejandor i els pòsters de l’habitació del jove de la casa restaran a la vista de tothom, com si fossin un exposició retrospectiva, només a l’abast dels badocs.” Publicat en la columna setmanal que feia a El Punt, el gener de 1998. El text (no la foto!), del qual he seleccionat un primer paràgraf, era una crònica de l’enderroc de part de la Via Trajana, a Sant Adrià de Besòs.

Fotografia dins una fotografia: díptic a Roses

Confrontació de mirades en una de les capitals turístiques del país. En aquesta fotografia dins la fotografia descobrim el relliscós camí que connecta l’anunci i la realitat. No és fàcil reconduir el marc que pressuposa aquest díptic (expectativa/decepció) i, tanmateix, aquest és el repte (repte inexcusable) que avui afronten poblacions com Roses (i tantes altres), captives encara d’un model en crisi. Apunt en tangent per a un debat ric i necessari sobre el model de turisme: o com passar del díptic (dues opcions confrontades) al ventall (diversitat d’opcions nascudes d’un mateix punt)?

* A Roses, i en molts llocs del litoral, estan fent feina, eh? Vegeu la Fundació Roses Història i Natura o altres iniciatives com el Seminari Propaganda.

Adéu Espanya i l’interrogant retòric

Interessant, molt interessant, la peça que, ahir al vespre, va emetre TV3 en indiscutible prime time: Adéu Espanya?. Un interrogant més aviat retòric, el que Dolors Genovès, la directora del reportatge, va situar al final del vers de Maragall, escrit a finals del segle XIX però que es manté actual i desafiador com el primer dia. ‘Adéu Espanya?’ em va semblar un document interessant, ben realitzat (un pèl sobreproduït, potser), oportú, i suggerent. Normalitza (i en certa manera actualitza) una visió bandejada durant anys, dècades, de la televisió catalana (i de l’statu quo mediàtic en general). L’emissió del documental exemplifica (ep, és una més de les diverses senyals) la superació del marc de la transició: és refrescant la manera com comencem a abordar qüestions tabú, l’avidesa amb la qual cerquem exemples i referents per bastir un autèntic debat col·lectiu (encara no hem arribat a aquest punt, però) sobre el nostre futur. ‘Adéu Espanya?’ ofereix, doncs, elements (dret internacional, competitivitat, perspectiva de futur… i no pas por, odi o fatalisme) a una conversa indefugible com a país.

Però no és un documental, ‘Adéu Espanya?’, o no exactament. Diria, més aviat, que és el plantejament d’una tesi. L’interrogant del títol és retòric (insisteixo): el guió camina sobre la causalitat, no la dialèctica. Això li treu valor? Diria que no: almenys si som capaços de passar del ‘Veus? com tenim raó?’ al ‘I tu què en penses?’. Que la bona notícia seria ara poder veure un ‘Hola Espanya’ –ja ens entenem– per descobrir quins són els arguments dels que creuen que tenim futur dins el projecte ‘Espanya’. Que si això passés voldria dir que, com a societat, estem ja en plena discussió, i que per tant hem començat a corregir un dèficit democràtic. Que es pot parlar de futur sense l’amenaça de cap exèrcit, que així ho estan fent a Grenlàndia, Escòcia o Quebec.

“Ordre i aventura”

El públic i els artistes semblen voler convergir en un sol punt, en aquesta imatge. Hi ajuda el modest gran angular d’una càmera senzilla i el bon pols del fotògraf. Però aquí hi ha també alguna cosa màgica, que converteix en sobrer tot detall tècnic. Me la miro i remiro, la foto. És com si volgués dir alguna cosa: que aquí no s’ha capturat cap moment; que el moment, de fet, palpita encara, desafiant la física, la matemàtica, el sentit comú: com una cançó, connexió invisible, communió. Que hi ha més aventura que ordre, malgrat tot (i per sort!). Mishima ahir a la Sala Apolo. Hi presentaven el seu nou disc, Ordre i Aventura.

* Per cert, aquí hi ha un vídeo del primer bis del concert, amb l’aparició per sorpresa dels Manel al complet.

La cançó d’Elly

A propósito de Ely“Teniendo en cuenta la madurez de los espectadores actuales, un director no puede limitarse a imponerles un conjunto de ideas preconcebidas a través de una película. La obra, más que afirmar una visión del mundo, debe convertirse en un espacio que invite el espectador a seguir una reflexión personal, dejando atrás el estatuto de consumidor para pasar al de creador de pensamientos. Es el único acercamiento factible para el cine de hoy, y es lo que he hecho con ‘A propósito de Elly’.” Ho explica Asghar Farhadi, el director d’aquesta recomanable producció iraniana. Farhadi presenta un drama psicològic molt ben equilibrat al voltant de la desaparició d’una persona en el curs del que havia de ser un agradable sortida de cap de setmana entre un grup d’amics de Teheran. El director defuig l’excés de simbolisme que espatlla tantes pel·lícules amb ‘coses a dir’ i, en canvi, subratlla un retrat minuciós i sensible del grup humà. La pel·lícula ha estat ‘beneïda’ pel règim actual perquè no conté crítiques explícites al govern d’Ahmadinejad i perquè mostra una grup de persones vital i proper als nostres referents. Tanmateix, una remor d’inquietud –el brogit de les onades del mar Caspi, opac i amenaçador– acaba matisant aquesta percepció. A mesura que avança el metratge, la dictadura de la por s’expressa i actua amb eficient subtilesa. Farhadi no necessita mostrar-nos cap escena de violència o de maltractament per remarcar que el pitjor dels règims totalitaris és la seva capacitat per embrutir-nos la mirada.

Rock a la cua del supermercat

El Primavera Sound exhibia el seu indiscutible triomf empresarial en les multituds ‘benicassimitzades’ (encertada expressió del periodista musical d’El Punt, Guillem Vidal) que divendres i dissabte recorrien com formiguetes el Forum. Aquest triomf és ambivalent (com totes les victòries) perquè desafia, de fet, la mateixa naturalesa del festival. El PS reivindica la proximitat, l’ànsia de descoberta, però ho fa amb una proposta fragmentada i angoixant, el rock a cop de zàpping, el rock a la cua del supermercat. Aquesta és una experiència ben sovint impracticable, com saben els que divendres van intentar apropar-se a conèixer la (suposada) nova sensació, els Beach House i es van veure atrapats en un col·lapse espectacular.

Al PS, el rock’n’roll no es viu en present: o és l’anticipació –la ‘next big thing’ és sempre en l’escenari al qual t’encamines (i al qual no acabes d’arribar mai)– o és el viatge a un passat còmodament i superficialment estereotipat –ara són els vuitantes dels escalfadors i les wafarers de colors–. Tot plegat forma part d’una estratègia estudiada: la suma de propostes és indigerible (literalment, amb dues, tres, quatre actuacions simultànies), cuinat per no saciar-nos la gana. Volem més, més, més, més. Petits davant l’allau de noms que a penes coneixem. Descobrim o col·leccionem? Hi ha una diferència entre el turista que posa banderetes en el mapa i el viatger que passa hores contemplant la gent al cafè de la plaça.

El Primavera gira avui en un espiral vertiginós, similar a la carrera desesperada a l’hipèrbole que va empendre la premsa musical britànica dels noranta. El Primavera Sound 2011 haurà de ser molt diferent. No cal esperar que les coses vagin malament per reinventar-se. Aleshores ja acostuma a ser massa tard.