Happenings costumistes

“Aquesta région, amb els seus happenings costumistes, la seva world-musak analfabeta, els seus truquets de màgia literaris, el seu discurs regionalista ectoplàsmic, vehicula amb aires nous la vella idea totalitària franco-espanyola d’un «Sud Global», tenyida d’un exotisme d’obligada mediterraneïtat. I així n’aprofiten per dibuixar noves i fantasmagòriques «eurofronteres» assassines d’identitats (gràcies a Montpeller, Tolosa, París i Madrid). Tot això per arribar a la uniformització definitiva, beata i cloroformitzadora d’un arc mediterrani el geni del qual és proporcional al nombre de culs bronzejats que s’hi passegen.”

Del manifest revulsista nord-català signat a Perpinyà el juny de 1998 per Pascal Comelade, Aleix Renyé i Joan Lluís Lluís. En la imatge, un detall d’una atracció infantil a Cotlliure, a la costa vermella, a la Catalunya Nord.

Un malson per al redactor de titulars

(…) El titular de sortida arrenca amb força: la cimera que ha de salvar el món (diguem, per exemple); el de sortida arriba desgastat i ple de blaus, esbufegant: els líders no fan la feina, tot plegat és l’embolic de sempre! Això no serveix per res. És el de sempre. L’aperitiu ens ha tret la gana per dinar… El ciutadà desconnecta. (…) Continueu llegint l’article a Sostenible.cat.

L’Streep és l’Streep (si més no, això)

Captura-de-pantalla-2009-12-02-a-las-18.03.27He passat la meitat de la meva vida amb ‘criteri’ cinematogràfic odiant Meryl Streep i l’altra meitat, estimant-la. Però l’Streep és l’Streep, què voleu?, no és una actriu que s’adapta als papers, els papers s’adapten a ella. Una actriu de raça, vaja, de mètode, diríem, de la vella escola. Aparteu les criatures… això és una estrella. Però una estrella llunyana, que és la forma elegant de dir una estrella en declivi. Oblidada per un Hollywood més pendent dels vídeojocs que de tenir cura dels seus actius; l’edat i els físics singulars –aquest nas, aquestes caderes…– incomoden a un mercat capritxós. La Kidman va passar pel quiròfan i s’ha fet adicta al botox, és el pacte amb el diable. Convertida en una dona sense edat ni defectes (sense interés, diria jo), ha estat beneïda pels directors de càsting. L’Streep ho té més difícil. Per això cal reivindicar-la ara més que mai, a ella i a les actrius com ella. Fins i tot quan la indústria la condemna al premi de consolació, el secundari carismàtic, fins i tot quan, mal dirigida per Norah Ephron, a l’oblidable Julie&Julia, fa una interpretació que ratlla la impertinència. Fins i tot així, l’Streep és l’Streep.

Norah Eprhon, una directora que sempre sembla que farà una pel·lícula que valgui la pena, però que no acaba fent mai. Això, però, ja serà tema d’un altre post.

Tenia raó Harry Lime…

Captura-de-pantalla-2009-12-02-a-las-17.45.48El Hollywood més moralista es calça les botes a 2012, de Roland Emmerich. Aquesta pel·lícula porta l’etiqueta de ‘Disaster Movie’ a un nou nivell i alguns crítics, de fet, ja han començat a parlar de ‘porno d’efectes especials’. I sí, és cert: la destrucció de California i la caiguda del crist de Rio de Janeiro mostren la maduresa de l’animació digital en algunes seqüències atronadorament espectaculars. Però que això no ens faci perdre la perspectiva: 2012 no és una pel·lícula sobre la destrucció del món propiciada per un pervers accident natural, és una pel·lícula sobre la família, la quintaessència del que és –o potser voldríem? que fos– ‘natural’. El món cau a trossos (literalment) i aquesta és l’oportunitat per descobrir el que compta de veritat, la família. Aquest és l’hiperbòlic recurs que el guionista s’ha empescat per fer-nos adonar que hi ha un intrús que ha de ser expulsat de la foto modèlica: la del pare i mare (naturals) i els dos fills (la parelleta puntua doble). L’intrús és el nou marit de l’exdona del protagonista. L’heroi, l’home ‘rebutjat’ demostrarà finalment, mitjançant un heroisme sobrenatural, que ara ja està preparat per ser el pare i el marit ideals. Salvarà els ‘seus’ de la mort… deixant enrera el 99% de la humanitat convertida en un gran cadàver sense cara. No us preocupeu, aquí les persones són com les ‘taquetes’ que veia Harry Lime al Tercer Home; l’anècdota, l’excusa. I al final mor també l’usurpador, l’intrús, que d’això es tractava, i la família pot restar unida, i fins i tot pot somriure enmig de l’ensulsiada general. L’endemà de l’apocalipsi, una migradíssima selecció de la humanitat es dirigeix en tres grans arques a un renascut continent africà, l’únic espai habitable després dels grans moviments tectònics. Pare i mare es feliciten perquè ja fa uns dies que la nena no es fa pipí al llit. Almenys que la destrucció de la humanitat serveixi per això…

La jungla (de l’asfalt?)

En uns pocs anys la jungla va engolir les ciutats maies en el sonat final d’aquella civilització. Les grans piràmides van desaparèixer desfetes per la força de la natura entrellaçada en minúscules arrels innumerables. El verd va tornar a l’espai d’on havia estat foragitat amb falsa indiferència: persistent, venjatiu. La natura és, al final, la mida de totes les coses, el recordatori perfecte que el temps és cruel i inflexible, i que té mala memòria.

Els graffits de la imatge estan capturats en el Clot més oblidat, entre el carrer Verneda i Sant Joan de Malta. Són com la voraç vegetació de la selva, àvids de conquesta. En aquesta imatge veiem les rajoles d’un antic lavabo, les restes d’una cuina, la petja d’una paret mestra, tot plegat empassat per la força de l’esprai, la més terrible de les plantes en la jungla de… l’asfalt.

Localització de la foto, aquí.

En defensa dels drets fonamentals a internet

“Els autors, com tots els treballadors, tenen dret a viure del seu treball amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvis legislatius a una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en el control de les còpies de les obres i això a Internet no és possible sense vulnerar drets fonamentals, haurien de buscar un altre model.” M’adhereixo al manifest en defensa dels drets fonamentals a internet que ha circulat com la pòlvora per la xarxa aquestes últimes hores, amb l’anunci de la inclusió en l’Avantprojecte de Llei d’Economia sostenible de modificacions legislatives que tramita el govern estatal i que afecten el lliure exercici de les llibertats d’expressió, informació i el dret d’accés a la cultura a través d’Internet. M’hi adhereixo, clar, però no em puc estar d’apuntar que: primer, el debat sobre la cultura i els models de negoci que necessàriament hi hem de vincular no s’arregla amb una llei que amaga el cap sota l’ala davant d’un ‘canvi’ en els models de consum que ja és realitat, que parla massa de ‘suports’ i poc de ‘continguts’ i que fa passar la protecció a un dret comercial per damunt d’un de fonamental, el dret a conèixer i saber. I segon, que per bé que el manifest és un pèl altiu i que és més una rèplica que una proposta, aquesta iniciativa és una invitació a enfortir un diàleg (una conversa, diríem avui) que ja està en marxa: com és la cultura al segle XXI i com la podem gestionar eficientment? La discussió ha de ser més diversa, més positiva, més àgil: en aquest camí va el manifest, m’agradaria pensar. El document, redactat ahir mateix per una quarantena de bloggers i periodistes, s’adreça clarament i durament al govern de l’estat; però també ens interpel·la a nosaltres: consumidors, empresaris o autors.

* El manifest ha estat traduït per Marc Pallarès al seu blog. En Manuel Caceres en fa una lectura en negatiu força interessant en el seu blog.

NY no és una illa que s’enfonsa

“Per cada nano que m’he trobat que no sabia com posar els peus en la convulsa indústria dels mitjans d’avui, n’he trobat un altre amb el cap bullint d’idees, energia i competència digital. En la pròxima onada, no trucarem a la porta; la tirarem a terra, directament. Avui mateix, en algun despatx al Flatiron, al cor de Manhattan, a Brooklyn o potser a Queens, qui sap si a Harlem, trobarem desenes de joves professionals mirant-se amb avidesa tota aquesta confusió. És molt més que interès acadèmic, el que els empeny. Amb els seus portàtils lleugers i els seus petits Iphones, els quals fan de portal al gran núvol de continguts online, canalitzen la informació d’una manera impensable en les velles redaccions de fa uns pocs anys. Saben com trobar els continguts que les seves audiències necessiten i frisen per aconseguir la manera de fer-la més útil. Combinen les dues qualitats de la seva edat: una desganada suficiència i la confiança en les seves idees. Nova York no és una illa que s’enfonsa, per a ells; sinó l’illa que s’aixeca davant dels seus ulls creant una fresca i ferotge onada.” Ho deia David Carr, un dels analistes de mitjans de referència, en un article al NY Times de diumenge.

M’agrada veure les paraules de Carr com una invitació. Una invitació oberta als periodistes, a tots els periodistes fins i tot als que continuen sense donar-se per aludits; una invitació oberta als ciutadans, a tots els ciutadans, fins i tot als que esperen que, finalment, una mà paternal acabarà arreglant tot el desgavell. Carr ens recorda que cal desconfiar de tots els pessimistes, també dels que es disfressen de realistes (i potser especialment d’aquests); i que mort i naixença són, al capdavall, indestriables. Que l’èxit neix de la imprudent gosadia de veure primer les coses que els altres encara no han vist i de llençar-se a la ferotge onada. Una solució extrema? És més perillós quedar-se quiet, dempeus, esperant que l’aigua t’arribi al coll.

“I la natura em crida”

“–I la natura em crida–” –diu el poema de Joan Vinyoli: les fulles d’aquesta planta, coronada uns pocs segons pel sol d’un matí de novembre, són la volàtil invitació als “viaranys perduts”, la natura canviant, que es perd per sempre en fer “un sol revolt”.

Avui que fa vint-i-cinc anys de la mort del poeta i diverses institucions ho celebren amb actes d’homenatge. Vilaweb proposa un passeig real i virtual per la seva vida i l’obra.

Centre de disseny, botiga dels horrors

Quin cristo! Temible abigarrament objectes de decoració en un aparador de la plaça de la Font, a la Barceloneta. Una ràpida mirada i l’espai en qüestió ja s’ha convertit en altar del kitsch més descontrolat. I acabaria sent una instal·lació artística sinó fos per l’eloqüent despreocupació dels propietaris de l’establiment per suggerir-la a una nova mostra de la cultura Trash al CCCB.

Val la pena dedicar una estona a aquest caòtic despropòsit de criatures alades i objectes daurats –ni que sigui amb els ulls mig clucs–. Tot plegat per comprovar com tot eslògan mor del mateix mal i que cap frase, per enginyiosa que sigui pot resumir ni la més modesta de les realitats… perquè, de fet, no hi ha cap realitat modesta. Que una cosa és el que ens agradaria que fos, i l’altre el que és. Que una cosa és que la ‘marca’ Barcelona centre de disseny vulgui refermar un missatge descriptiu, i l’altra que acabi suggerint un missatge en interrogant.

La nostra ‘Puntual’ trontolla!

“Aquest noi no és natural, Esteve. Plora, llegeix, té nervis, s’esglaia; això… acabarà malament. La nostra ‘Puntual’ trontolla!”. (Escena primera del quadre segon de l’Auca del Senyor Esteve de Santiago Rusiñol).

Aquest dijous, 12 diaris han publicat ‘La dignitat de Catalunya’, un mateix text editorial en defensa de l’estatut de 2006. Un fet sense gaires precedents, aquest, un fet potent, important… i que s’afegeix a d’altres senyals: plorem, llegim, tenim nervis, ens esglaiem… estem vius, vaja. La ‘Puntual’ trontolla… i això està bé.

Aquí podeu llegir l’editorial íntegra. A Vilaweb podeu seguir les reaccions sobre l’editorial, en directe.