“Aquell petit món…”

“Aquell petit món, vegetal, animal i humà, (…), voltat dels conreus, i dels canyars i les zalzaeredes que guanyaven espai a la sorra del Besòs, fou durant una cola d’anys la pedrera moral i poètica, d’on jo vaig extreure material per a construir personalíssims castells imaginatius, en les hores de la infància i de l’adolescència”. Aquest és un fragment de les “Memòries” d’un dels grans escriptors catalans, Josep Maria de Sagarra, del qual avui es compleixen 50 anys de la seva mort.

“Aquell petit món” era Santa Coloma de Gramenet, on el poeta, escriptor i dramaturg va passar llargues temporades quan era petit. La Santa Coloma de Sagarra i l’actual tenen poc a veure –ho reconeix el mateix Sagarra quan parla de suburbi babilònic en contraposició a l’immens regadiu que era a principi de segle– però la comarca, tan diferent avui, certament; és plena ara com aleshores de petits móns i d’incomptables castells imaginatius. Només cal saber trobar-los.

* Per cert, la foto és de Sant Jeroni de la Murtra, a Badalona. Està feta l’hivern de 2006.

Passant pel carrer del Porvenir

Seré, bellíssim. Aquest gran ull es mira Badalona, com volent consolar-nos. El rostre tranquil contrasta amb la fressa de les cotxes de l’autopista, des d’on és vist de resquitllentes per milers de conductors, cada dia. Jo, potser tu.

A peu de lateral. Aquí, al barri de Coll i Pujol, la fressa arriba una mica esmorteïda i tinc més temps per contemplar-la. Miro al meu voltant. Hi ha molts solars abandonats, en aquesta part de la ciutat: els carrers s’entrelliguen tortuosos, com si no sabessin on anar. Torno a mirar-me la noia pintada per Jorge Rodríguez Gerada dins el projecte Identitat(s) i li envejo aquest posat confiat. Enfilo el camí de Morera, el barri on visc, passant pel carrer Porvenir. El sentit de les coses el trobes, ben sovint, en el lloc més inesperat.

Pescador de capvespre

La seva mirada i el meu objectiu es creuen. Es queda palplantat uns segons davant meu i ‘clic’, faig la foto. Ell pesca amb una llarga canya i jo amb una camera que duc a la butxaca. L’hora suau d’un vespre del final de l’estiu. Cerca agraït la fugissera llum de les escames d’un peix. No ens separen tantes coses.

L’asfalt, un gran amfitrió

És Can Rovira, de Badalona, emplaçada a la confluència del carrer de Santa Barbara i el carrer Rector. Aquí Dalt de la Vila i Coll i Pujol es troben amb una certa incomoditat. Fàbriques abandonades i solars plens de males herbes; la crisi d’avui es troba amb la crisi d’ahir. Alguna nova promoció de pisos es mira perplexa el confiat posat d’una corrua de modestes cases boniques. També hi ha fabuloses finques que semblen escapades d’un altre temps, com Can Rovira. Un error? Un oblit? I no, per sort. L’asfalt és, en realitat, un gran amfitrió.

L’antiga Vila Teresita

Abans de dir-se Hostal Empúries es deia Hostal Ampúrias, i abans encara, Vila Teresita, un nom d’un preciós to sèpia, avui ja del tot improbable. Eren els primers anys del segle passat i en Puig i Cadafalch i els seus ajudants recorrien aquell tros de terra, en el camí que va de l’Escala a Sant Martí d’Empúries, a punt d’emprendre l’excavació de les restes del jaciment grecoromà. La Costa Brava abans de la Costa Brava. La Vila Teresita presidia la màgica caleta del Portitxol i oferia el refugi perfecte per a aquell emocionat grup d’arqueòlegs.

La blanca construcció s’ha anat ampliant d’aleshores ençà, sense espatllar el seu principal valor: oferir a l’hoste el millor del mediterrani emarcat en qualsevol de les modestes finestres que miren al golf de Roses. Avui l’Hostal Empúries representa un nou model de turisme basat en la responsabilitat social i ecològica. Envellir bé és saber canviar.

“E de novo o mar comezou a ondear
”

 

Galícia vista en una trentena de fotos. Record d’un estiu molt especial, inoblidable.

“Ós intres de calma seguíu un aire alquitrán
e de novo o mar comezou a ondear
o seu baile no meu corpo.
Dos tempos dos espellos xurdiron
as horas das postas de sol.
Para dubidar de novo á beira dun río.
Para sair de novo, agora, outra vez
ó camiño.”

(A los instantes de calma siguió un aire alquitrán / y de nuevo el mar empezó a ondear / su baile en mi cuerpo. / De los tiempos de los espejos surgieron /
las horas de las puestas de sol. / Para dudar de nuevo a la orilla de un río. / 
Para salir de nuevo, ahora, otra vez / al camino.)

Rafael Lerma. (Antología de Joven Poesía Gallega).

L’ombra de la torre d’ivori

En Peter Eisenman és un gran arquitecte, però al final ni el més gran dels arquitectes pot deixar de ser això, l’encarregat de la caixa, el recipent, el contenidor. Amb el disseny de la Cidade da Cultura de Galicia, a Santiago de Compostela, el nordamericà ha volgut resoldre, –ep, i amb tota la bona intenció, bé que amb un èxit discret–, un error de partida que és polític, no pas tècnic. Eisenman ha plantejat un conjunt espectacular i arquitectònicament reeixit al Monte Gaiàs, a uns quilòmetres de la capital. La coberta d’aquest equipament múltiple (Arxiu de Galícia, Biblioteca, sala de concert i d’exposicions, etc.) és una rèplica intel·ligentment deformada de la trama urbana del centre de Santiago (veure foto). Eisenman subratlla així la connexió entre les dues ciutats, segurament conscient que aquesta és, en realitat, una de les principals vulnerabilitats del projecte: la insuficient vertebració entre la cultura -diguem-ne- del carrer i la cultura d’èlit representada en els flamants nous espais. Quanta intenció política, aquí: vet aquí la ciutat fora de la ciutat, la cultura reduïda a una agenda bonica, però sense fons ni xarxa. La Cidade és un parc temàtic controlat i calculadament inaccessible. Eisenman ja treballa en un altre projecte, però la Cidade queda pels gallecs, com l’exemple d’una oportunitat perduda (més).

L’oració del fullet urbà

“Sucia está mi calle, aunque todos los días alguien la barre. Sucia está mi calle y esto no hay quien lo cambie. En esta colmena cada cual cuida de su enjambre. Ya todos olvidaron lo que es hambre. Espero que todo cambie… y que algún día no exista perro que me ladre.” Aquest prec acompanya aquest dibuix, situat al final del carrer Casas i Amigó al barri de Sant Crist. El text el signa (sí?) un/una tal Adato, i el dibuix, sembla, és obra d’un/una tal Colmena. Són, en tot cas, versos de veritat.

+ AMOR

A l’autopista, + Amor. Passen els cotxes rabent i, potser, algun distret copilot dubtarà per un moment en veure la inscripció: + Amor? Però els seus ulls tornaran ràpid a l’asfalt, o a la pantalla del mòbil. Moviment continu: la carretera, la pantalla… inesgotables. Un prec anònim, + Amor, convençut però no sé si exactament convincent. Es va extenent, això sí, a la ciutat metropolitana, sense distincions de termes municipals i amb una calculada ambigüetat lingüística. Qui contradiria mai aquest missatge, en forma de graffit gegant? Per cert, que el graffit de la foto està al barri de Sant Crist de Badalona.

Tot plegat és menys obvi del que sembla. I està bé que sigui així. Perquè, en realitat, el missatge no és en les enormes lletres de la pintada (en aquest amor majúscul), sinó en el lloc on es plantifiquen: cases en procés d’enrunament, parets mitgeres, obres mig abandonades. El suport que conté l’escrit té tota la intenció: abandonat i imprevist, en construcció. L’amor és això, transformació.

Salabret, estendard de conquesta

És com si el planeta sencer volgués reflectir-se en aquest tros de mar. Hi trobem aquella llum màgica, que arriba com la cançó, a s’hora baixa; i també aquests dos nens que, desafiant amb una picada d’ull tots els tractats de geopolítica, van saltant d’una roca a l’altra, com si fossin continents.

Hi ha moments que queden, com aquest dissabte de juliol, a l’Escala. Només fa falta la fina xarxa del salabret per atrapar-los.