Tocat amb barret

Imprescindible estar tocat amb barret. Fa vuit anys que desenes de barcelonins i barcelonines es passegen amb aquesta consigna pels volts de diumenge de Pasqua. Abillats amb capell, gorra, tocat, turbant i/o un imaginatiu i extravagant etcètera (que paga la pena disfrutar en directe) la desfilada dóna la benvinguda a la primavera amb un somriure elegant, on brilla el millor Nova York, que és el de les pel·lícules.

Irving Berlin va convèncer Fred Astaire i Judy Garland perquè ho expliquessin per ell als anys trenta a Easter Parade, la cançó que d’alguna manera va inspirar aquest esdeveniment deliciós, que ahir arribava a la vuitena edició.

“On the avenue, Fifth Avenue,” –escrivia Berlin– “The photographers will snap us, And you’ll find that you’re in the rotogravure. Oh, I could write a sonnet, about your Easter bonnet.”

La bellesa està en les coses més petites. Podria escriure un sonet del teu barret tan ben posat… Paraula de poeta.

+ Més sobre la convocatòria, a la pàgina oficial a Barcelona, i en aquesta crònica de Guillem Carbonell. La Wikipedia també n’explica alguna cosa.

El riu d’asfalt

Un mural sobre un mural, sobre un mural, sobre un mural… infinites capes fan de la ciutat un gran geoglífic. L’artista urbà Joachim és autor d’un nou enigma. La seva darrera creació es pot veure a la finca en runes situada a la confluència del carrer de Santa Madrona i la riera de Canyadó, a Badalona (per cert, gràcies a l’Arcadi Poch per l’avís).

Mai passem pel mateix carrer dues vegades. L’enorme riu d’asfalt és un riu diferent cada vegada.

Avui que em sento optimista

Malgrat tot, malgrat tots, la ciutat va fent, conspirant d’esma, perquè sí, sense saber ben bé per a que o per a qui. Cal saber llegir les senyals, xiuxiueja un senyor de veu greu i cabell blanc. Però cada cartell que s’arrenca mostra una metàfora nova. Cada cartell que penges de nou convida a una teoria diferent. Sobreposició. Mans que sumen, escric; avui que em sento optimsita.

* Foto de dos cartells estripats, un de les JERC i l’altre de BDN Running. Està feta amb un iphone i tractada amb el programa Instagram i capturada avui mateix a l’avinguda de President Companys, a Badalona.

Una joia de botiga

L’arquitecte i interiorista William Sofield ha convertit la Santa Eulàlia, la centenària botiga barcelonina de teles i confecció, en la metàfora perfecta del luxe. L’entrada al passeig de Gràcia és emoció continguda: una caixa que s’obre amb un clic per oferir una joia que ens fa l’ullet entre velluts. És l’entrada principal d’un establiment que reivindica el seu lloc al món, accentuant la seva singularitat. I això té molt de valor, en aquest Passeig de Gràcia que cada vegada perd més personalitat.

Trobareu més sobre la botiga Santa Eulàlia aquí i aquí.

Mirades sota el bosc lacti

“Pots sentir com cau la rosada i com respira el poble. Ets tu només que tens els ulls oberts per veure la ciutat, negra i plegada, i adormida profundament i lenta. I ets tu només que pots sentir la invisible caiguda dels estels, l’estremiment en la densa foscor que precedeix l’aurora, tocada pel rou del matí, dels minúsculs contactes sobre el mar negre (…). Escolta: és la nit que es mou pels carrers, és la processó del vent salat i musical i lent per Coronation Street i Cockle Row; és l’herba que creix a Llareggub Hill; és la caiguda dels estels i la rosada, el son dels ocells al Bosc Lacti. (…) Només tu pots sentir i veure, més enllà dels ulls dels dorments, els moviments i països i laberints i colors i consternacions i arcs de Sant Martí i melodies i desitjos i vols i caigudes i desesperacions i els amples mars dels seus somnis. Des d’on ets pots escoltar els seus somnis.”

“Sota el Bosc Lacti” (Clàssics Moderns Edhasa, 1987, amb traducció d’Angela Buxton i Salvador Oliva) és una de les darreres obres de Dylan Thomas, pensada i escrita per a ser dita a la ràdio. La BBC va estrenar-ne el muntatge definitiu el 1954 i un temps més tard fins i tot se’n va fer una adaptació fílmica amb Richard Burton i Peter O’Toole.

Aquest drama per a veus ens aproxima amb la càlida ironia habitual a diferents escenes urbanes: vint-i-quatre hores d’un dia qualsevol, en un lloc qualsevol. És així com Thomas ens convida a visitar una ciutat sense ser vistos, i totes les seves veus esdevenen una de sola. Recorrem estances i travessem parets i cossos saltant-nos totes les lleis de la física; l’escriptor ja ens ha convertit en petits déus.

Des del 2005 he anat aplegant en el meu àlbum de Flickr desenes de rostres presents a la ciutat/ciutats (hi podeu donar un cop d’ull, aquí). Em sembla que podrien ser també, i d’alguna manera, fotos sota el Bosc Lacti. Cares amagades rera una cantonada, ulls que et miren des d’una paret a punt de caure, un somriure que surt de sorpresa en estripar un cartell, el reflex d’una noia en el vidre d’una botiga… Thomas col·leccionava converses i pensaments que atrapava negre sobre blanc damunt les pàgina d’un llibre. Jo m’he servit d’una càmera per explicar les meves ciutats sota el cel (el bosc) lacti.

Sempre hi ha un home dibuixat

Sempre hi ha un home dibuixat. El trobarem a la cantonada més amagada i si hi parem esment, cosa que no passa sovint, ens agradarà pensar que en el seu cas el traç substitueix l’ànima, i que la seva feina és, senzillament, ser allà fent allò que nosaltres convinguem. La ciutat és plena d’esclaus invisibles. Aquest el vaig trobar al carrer Comtal, al cor de la Barcelona Gòtica. Anava fent –el què, importa poc– mentre, pocs metres, centenars de persones omplien i buidaven botigues en el bell i fatu stop-motion que és una ciutat un dissabte a la tarda.

Com ha acabat una foto meva exposada al CCCB?

“Com és Barcelona avui i com la veuen els ciutadans que hi viuen? La presentació de l’obra fotogràfica de Josep Brangulí ha servit d’estímul per dirigir noves mirades a la Barcelona de principis del segle XXI. El projecte Barcelona: 2000-2011 presenta la visió que fotògrafs actuals tenen sobre la ciutat i els temes que Brangulí va fotografiar.

“Quins i de quina magnitud han estat els canvis en el paisatge urbà, polític i social de la ciutat, durant la primera dècada del segle XXI? Els ulls i les mirades dels fotògrafs d’avui han reconegut edificis i carrers d’ahir i ens mostren una altra Barcelona, que contrasta amb les imatges històriques de Brangulí.

“Les fotografies que s’exposen s’han obtingut gràcies al projecte participatiu en línia del CCCB i Barcelona Photobloggers: Brangulí va ser aquí. I tu?

Mar de Vellut, una fotografia meva capturada des del galliner del Liceu els minuts previs a l’inici d’una representació, ha estat seleccionada en aquest projecte com a finalista. Han estat prop de 5000 fotos presentades, de les quals el jurat ha escollit deu guanyadores, que es poden veure com a epíleg de l’esplèndida retrospectiva a Brangulí al CCCB, prorrogada per cert fins a principis de novembre. Les finalistes es projecten en el mateix espai, moment que mostra, precisament, la foto que il·lustra aquest apunt.

Així és com ha acabat una foto meva exposada al CCCB. M’ha fet molta il·lusió, no cal dir-ho.