“Els arbres de casa se’n van cap al bosc,
el bosc, buit tots aquests dies,
on cap ocell no podia posar-se
ni cap insecte amagar-se
ni el sol ocultar els peus en l’ombra,
el bosc, buit totes aquestes nits,
demà al matí serà ple d’arbres.”
De ‘The trees’, poema d’Adrienne Rich, traduït per Teresa Sàrries i publicat dins l’Antologia “Poesia anglesa i nordamericana contemporània”, d’Edicions 62.
Foto presa al terme d’Arbúcies, Parc Natural del Montseny.
Espectre o visió? El ‘retrat’ esbossat per un ànonim artista ens presenta dues ‘killas de barrio’ –aquesta ve a ser l’expressió. Ens sorprenen, les dues mosses, des de la paret d’una fàbrica (o és un taller? o és un magatzem? o ja fa temps que no és res?), emplaçada al polígon de Can Ribó, record d’aquella Badalona que va ser referència en l’economia productiva al sud del mediterrani. Qui són, si és que són algu? Què hi fan, aquí? D’on venen? On van? Ulls enormes i llavis molsuts, vibrant promesa en les línies del dibuix. Que fins i tot allà; on la ciutat revela que un dia va ser engranatge i on a la nit centenars de joves abandonen tot coratge entre l’alcohol barat i la música dolenta; es conjura la pregunta recurrent en els ulls d’una dona bonica: espectre o visió?
Va haver de tornar al cap d’un temps, no sé si poc o molt, i deixar clar al seu incert públic que no, que ja no l’estimava. No va tenir més remei en aquell moment que tirar d’un esprai de color blau. Millor així, de fet. Que es noti: aquell dia va entendre que tota declaració tendeix a ser, finalment, una correcció.
* Al final del carrer Josep Maria Sert, al polígon de Can Ribó de Badalona.
A vegades passa i sempre és bona senyal. Ho saben bé els fotògrafs, que a voltes les bones fotos s’amaguen rera les ‘males’ fotos. Cal sovint un fotograma accidental per convidar-nos a reveure allò que (ens semblava que) ja havíem vist.
La fotografia ‘accidental’ està presa des del balcó de casa, a Morera, una nit de Sant Anastasi, a Badalona. Bones Festes de Maig!
Imprescindible estar tocat amb barret. Fa vuit anys que desenes de barcelonins i barcelonines es passegen amb aquesta consigna pels volts de diumenge de Pasqua. Abillats amb capell, gorra, tocat, turbant i/o un imaginatiu i extravagant etcètera (que paga la pena disfrutar en directe) la desfilada dóna la benvinguda a la primavera amb un somriure elegant, on brilla el millor Nova York, que és el de les pel·lícules.
Irving Berlin va convèncer Fred Astaire i Judy Garland perquè ho expliquessin per ell als anys trenta a Easter Parade, la cançó que d’alguna manera va inspirar aquest esdeveniment deliciós, que ahir arribava a la vuitena edició.
“On the avenue, Fifth Avenue,” –escrivia Berlin– “The photographers will snap us, And you’ll find that you’re in the rotogravure. Oh, I could write a sonnet, about your Easter bonnet.”
La bellesa està en les coses més petites. Podria escriure un sonet del teu barret tan ben posat… Paraula de poeta.
Un mural sobre un mural, sobre un mural, sobre un mural… infinites capes fan de la ciutat un gran geoglífic. L’artista urbà Joachim és autor d’un nou enigma. La seva darrera creació es pot veure a la finca en runes situada a la confluència del carrer de Santa Madrona i la riera de Canyadó, a Badalona (per cert, gràcies a l’Arcadi Poch per l’avís).
Mai passem pel mateix carrer dues vegades. L’enorme riu d’asfalt és un riu diferent cada vegada.
Malgrat tot, malgrat tots, la ciutat va fent, conspirant d’esma, perquè sí, sense saber ben bé per a que o per a qui. Cal saber llegir les senyals, xiuxiueja un senyor de veu greu i cabell blanc. Però cada cartell que s’arrenca mostra una metàfora nova. Cada cartell que penges de nou convida a una teoria diferent. Sobreposició. Mans que sumen, escric; avui que em sento optimsita.
* Foto de dos cartells estripats, un de les JERC i l’altre de BDN Running. Està feta amb un iphone i tractada amb el programa Instagram i capturada avui mateix a l’avinguda de President Companys, a Badalona.
“Una habitació on sempre plou.” No és fàcil trobar l’equilibri: el nom d’aquesta escultura pública de Juan Muñoz, instal·lada a la plaça del Mar, a la Barceloneta, l’any 1992, és exacte i és evocador a la vegada.
L’arquitecte i interiorista William Sofield ha convertit la Santa Eulàlia, la centenària botiga barcelonina de teles i confecció, en la metàfora perfecta del luxe. L’entrada al passeig de Gràcia és emoció continguda: una caixa que s’obre amb un clic per oferir una joia que ens fa l’ullet entre velluts. És l’entrada principal d’un establiment que reivindica el seu lloc al món, accentuant la seva singularitat. I això té molt de valor, en aquest Passeig de Gràcia que cada vegada perd més personalitat.
Trobareu més sobre la botiga Santa Eulàlia aquí i aquí.