“La poesia no és parlar de… la poesia és trobar. És una forma de coneixement, no dir allò que ja és conegut, parlar de… sinó arribar. S’arriba tot caminant, cada passa és un vers.” Amb aquest poema de Joan Argenté, Martí Serra obria el seu esperat concert dins el Festival de Jazz de Barcelona, dissabte a la nit [vídeos a YouTube]. Les paraules del poeta badaloní van funcionar com un pròleg perfecte d’un concert intens i elegant en el qual el Martí Serra Trio; format per Serra al saxo Tenor, Rai Ferrer al contrabaix i Xavi Maureta a la bateria; va desplegar el seu còmplice talent. A la sortida, bona part del públic feia cua per comprar el cedé ‘Alguns moments bons’, editat per Fresh Sound i que, de fet, es presentava en el concert. El disc és molt recomanable. Hi ha un bonus track -que a mi em té el cor robat- descarregable gratuïtament al web de Martí Serra. Cada passa és un vers, deia el poeta. O una nota. Escolteu, disfruteu, trobeu.
Category Archives: Rock’n’roll will stand
En cada paradigma hi ha una paradoxa
El mateix dia que els mitjans informaven del suport de Colin Powell a Barack Obama, la cantautora de folk-core, Ani DiFranco deixava clara la seva adhesió al candidat demòcrata en un breu speech davant d’un públic rendit, a l’Auditori de Barcelona. La de Buffalo és una de les principals activistes del rock i sempre ha fet bandera de les seves adscripcions ideològiques situades en la indesxifrable etiqueta de les esquerres estatudinenques. Les paraules de DiFranco tenen un interès periodístic del tot relatiu. Amb tot, crec que són interessants per dues raons. Per una banda, DiFranco va referir-se a l’endemà de la victòria d’Obama amb un irònic ‘els ocells cantaran i tots serem feliços’, revelant una continguda autocrítica, no pas, crec, una encesa defensa de la política-naïf, com ve a dir Roger Palà al seu bloc. Apunt al marge: inicialment, la nordamericana no va donar suport al d’Illinois, tot defensant activament al ‘silenciat’ candidat Dennis Kucinich. Dues coses interessants, deia unes línies més amunt. L’altra: DiFranco va introduir la paraula “por” al seu discurs. Por de la derrota i de la presidència de McCain? És clar! Por de la victòria i de la presidència d’Obama? Diria que també. Almenys a mi em va semblar notar-ho en el subtext del seu discurs, com si volgués respondre a aquesta cantarella tan previsible i poc original: “ja veureu, tots aquests fans de l’Obama, l’òstia que us fotreu, tan si perd… com si guanya.” En cada paradigma, hi ha una paradoxa, cantava sàviament realista la DiFranco en un dels seus temes més bonics.
Des del primer pis de l’Auditori, diumenge a la nit. Foto: O.L.
El cel del 'soulman'
“Sigui quin sigui el vostre problema… em sembla que he trobat la resposta. Tot el que heu de fer, gent, és anar cap a casa vostra, posar aigua a bullir i fer-vos una bona tassa de te. Estireu-vos al sofà després… i poseu un disc dels Four Tops: ja veureu com tot comença a arreglar-se”. En els fòrums dedicats a Billy Bragg es pot trobar aquesta cita recollida a Malmö, Suècia, l’any 1986, i en la qual el pioner dels cantautors elèctrics intenta donar una explicació a una críptica, però bellíssima cançó seva. ‘Levi Stubbs Tears’ és una cançó sobre el trencament d’una parella?, sobre un maltractament?, o és l’enèssima cançó dedicada al poder curador del rock’n’roll? Billy Bragg lliga com ningú la descripció íntima i la denúncia social, la petita història i la gran declaració. Levi Stubbs Tears és en realitat dues, tres i quatre cançons. Pensava tot això en llegir al diari, avui, la mort de Levi Stubbs, el cantant dels Four Tops. Uau, dir-vos només que en els pròxims minuts em trobareu a casa, estirat al sofà, davant d’una bona tassa de te, escoltant Reach Out, el gran disc que els Four Tops van enregistrar per a la Motown, l’any 1966, mentre penso que, en efecte, tot comença a arreglar-se d’alguna màgica i poderosa manera. Levi Stubbs, en pau descansis al cel dels ‘soulman’. Bona feina, germà.
Pere Calders a Silicon Valley
Crec que el meu ipod m’amaga coses. Bé, no estic dient que l’inimitable artilugi d’Apple m’amagui cançons o àlbums. És ben contrastat que el sistema de categorització de l’itunes és infalible. No, no, el que passa és que el meu ipod m’amaga la seva pròpia intel·ligència. I crec que és molt savi, i potser una mica tímid. Diria que m’espia des del seu gran ull quadrat, finestra pretesament cega i indiscutiblement lluminosa, fent veure que és l’objecte inert que vaig comprar a la botiga. Però a mi no m’enganya. L’altre dia, camí de Vic, l’Ipod es conjurava amb el paisatge emboirat de la Plana per convertir el pas del tren on jo viatjava en un quadre bellíssim. Feia sonar els Fleet Foxes i el seu folk lissèrgic i tardoral. Tenia en marxa el sistema aleatori de tria de cançons i no em podia imaginar una millor elecció musical. És com si un poeta em xiuxiuegés “tot és possible, incrèdul” des de la butxaca de l’americana! Això no és tot: a vegades em sembla que se’n riu de mi, l’ipod aquest: uns dies abans, el juganer cervell del petit aparell situava, una rera l’altra, el Roll Over Beethoven de Chuck Berry amb una sonata per cello del compositor alemany. Com va acabar el xoc de Beethovens? Bé, gràcies. Vam riure una bona estona: el Ludwig, en Chuck i jo mateix. L’Ipode ronronejava satisfet al fons de la bossa.
Músics en moratòria
Johnny Cash a Dakar
Avui, 17 de setembre, es celebra el Dia Internacional de la Música Country, que coincideix amb la data de naixment de Hank Williams, un dels pares del rock’n’roll. Hank Williams és l’autor de Jambalaya, Lovesick Blues o I’m so lonsome I could cry i les seves cançons han estat interpretades per blancs i negres, elèctrics i acústics, analògics i digitals… “If it’s folk music, then it’s music for the folks” deia el trobador de l’Stetson. En record del vell Hank, i per commemorar aquest Dia, recupero un post de l’estiu passat (aquí hi ha la versió original) publicat a l’antiga plataforma d’aquest blog:
“Youssou N’dour; el més famós músic de Senegal, una de les estrelles més solvents i indiscutides de la world music; té un club a Dakar, el Just 4 You, situtat al Point E, a tocar de la universitat, ben a prop del barri que el va veure néixer, l’atapeïda i caòtica Medina. Mentre esperem que comenci la banda de la casa, sona de fons l’home de negre, senyors i senyores, el mateix Johnny Cash. Hi ha aquesta lectura restrictiva i errònia dels gèneres musicals –més que res, el que passa és que és molt cansada!– que condemna el ‘country’ al cabàs de les músiques sense interés, amb un mig somriure de suficiència, que ben mirat, hauria de ser de pura ignorància. Bé, no és això el que pensen l’N’dour i la seva gent, que el fan sonar en aquest ambient, a les antípodes del Grand Ole Opry, la mítica sala de concerts de Nashville. Però resulta que Cash era un home de la terra, com ells, amb un passat rural molt proper, en trànsit a la ciutat, plè d’esperances; i com ells, també víctima de prejudicis; i que com ells cantava històries amb el cor… Alenen en les seves canóns gent amb ofici (o sense ofici), gent que passa gana, gent temerosa de Déu, gent que escolta el diable, com aquell que va anar a Reno, només per veure un home morir… Els personatges que habiten en les cançons de Cash no són molt diferents dels que habiten en les cançons del geni del mblax, ni tant sols són gaire diferents dels mites que poblen moltes cançons africanes. És per això que la música de Cash sonava en un dels temples mundials de la world music, amb tota naturalitat. Amb tota justícia.”
FOTO: Un sticker mostra un posat ben característic de Johnny Cash. La foto està presa a Gràcia l’agost passat.
Roger Mas, contrasentits
“El millor llibre d’aquest Sant Jordi en realitat és un disc: es diu Les cançons tel·lúriques, i és obra de Roger Mas.” Això ho escrivia en aquest mateix àlbum de retalls el 23 d’abril passat. Torno a Roger Mas, després de quasi cinc mesos i després de moltes, moltíssimes, escoltes plaents. Doncs bé: el millor espectacle musical que es pot veure avui al nostre país té els dies comptats. La traducció en directe de l’esplèndid àlbum del cantautor de Solsona requereix 12 músics dalt de l’escenari, fet que deu encarir força els costos o deu tenir no sé quines complicacions. Que sé jo! Aquesta nit, tanmateix, he tingut l’enorme privilegi de disfrutar de l’estrena de l’espectacle en versió gran format, en l’obertura de l’Altaveu 2008. Avui i demà hi haurà una altra oportunitat a Solsona. I després? A Barcelona, l’estrena de les Cançons Tel·lúriques en el seu format apropiat encara no té data. Hi ha moltes maneres de mirar la nostra ‘anormalitat’ com a país. Aquesta és especialment coent.