L’Ian McEwan és un dels escriptors més destacats del panorama literari actual. Un dia d’aquests (i qui diu un dia, diu un any) saltarà a totes les portades com a guanyador d’un premi Nobel. La seva darrera novel·la Solar ho tenia tot, el passat Sant Jordi, per ser una de les novel·les més comentades i, en canvi, em va donar la sensació que tancava la diada del llibre amb l’estrany honor de ser una de les obres amb un potencial més malaguanyat. Amb Solar, el gran escriptor britànic repassa amb afilada intel·ligència i un sarcasme coent el món científic vinculat a la investigació del canvi climàtic. El recent escàndol del Climate Gate, l’auge dels nous negacionistes, les promeses incompletes d’Obama i l’exasperant naufragi de la política postkyoto. La cosa donava, no? Potser és perquè el canvi climàtic ha passat de tall a farciment als nostres diaris i ja fa temps que ha deixat de conjurar la morbositat. Potser és perquè McEwan ha assajat una fórmula més lleugera que les seves cerebrals i intensíssimes darreres novel·les i això ha desconcertat els seus lectors. Continueu llegint l’apunt a Sostenible, on ha estat publicat originalment.