La realitat la veig pixelada, fins i tot veig els píxels que ‘existien’ abans que els píxels mateixos existissin. Aquesta façana del carrer de Torrijos, a Gràcia, és tota una lliçó i també un homenatge. És la lliçó d’un món que és ben real, malgrat la seva pretesa virtualitat; i és també un homenatge a la feina –la bona feina– per aflorar a la xarxa un país de debò… a cop de píxel, a cop de tecla. El servei de blocs de Vilaweb ha complert cinc anys aquesta setmana. Ahir, dilluns, es va fer l’acte de celebració al nou local del mitjà al cor del Raval.  

Composició abstracta, a l’estil de Piet Mondrian, en el ‘no lloc’ per excel·lència: el polígon industrial. Aquest és el de Pomar, a Badalona. Aquí trobem una barreja impagable de sòl rústic (es mantenen un parell de notables finques agrícoles), parc d’habitatges i magatzems. Hi ha una bona colla de tanques publicitàries, significativament oblidades.

Per desafiar les regles de la física, només cal tenir un esprai a mà. Un dels meus graffits preferits, al passeig marítim de Badalona, just passat Manresà.

A Badalona, el bar del Círcol és un punt de referència ineludible. Tothom hi passa pel davant, almenys un cop al dia i molts s’hi aturen. S’entén: és ràpid, cèntric i sempre hi trobes algú. Com tots els llocs estimats per la gent, conté tresors amagats. El disseny de la barra i els tamborets. Per posar un exemple. Segur que no figuren en cap llistat de patrimoni… però, malgrat la seva materialitat disfrutada per centenars de badalonins i badalonines cada dia, representen un valor intangible. M’agrada comprovar que, absent al pas del temps, el Círcol es continua defensant al mobiliari oportunista, d’usar i llençar. Això és caràcter, això és diferència… així són les ciutats que valen la pena.

Pocs homes dels que arriben a una illa, n’acaben marxant”, va deixar escrit Robert Louis Stevenson. Un d’aquests ‘pocs homes’ va abandonar aquesta, d’illa. És una illa urbana, una illa sommiada. Està al carreró que hi ha a la confluència de la travessera de Gràcia, a Barcelona, amb el carrer de Sicília.

Són diverses, en realitat. És per això que és tan difícil, tot plegat. Vista del mediterrani a través de les barres d’una de les parades d’un circuït de fitness. A la platja de la barca Maria, a Badalona.

Dos coloms es petonegen atrapats en una dolça eternitat a la façana d’una caseta a l’avinguda Martí Pujol de Badalona. Quina història es deu amagar rera aquest petit secret urbà? Tot i que, ben mirat, hi ha preguntes que no cal respondre-les.

“… tota la meva vida vaig ser massa lluny / i no saludava, m’ofegava”. Sempre m’han impressionat aquests versos de la poetessa Stevie Smith (1902-1971). Escriure de cara als altres és aquell joc de vels del savi poema de Joan Argenté (que he citat tantes vegades). I enllà dels vels… la resposta? O bé un nou interrogant? Com aquest, capturat al passeig de Sant Joan de Barcelona.

Vista a 90 graus d’un edifici del carrer Tamarit, a l’Eixample de Barcelona. L’angle forçat regala una vista abstracta, que sembla l’esquelet d’un gran dinosaure.

La Maria, en un fragmentat primer pla. Rera la reixa, en Jeroni se la mira amb ulls tristos, des de l’interior de la casa de la Vila. Que amaguen els ulls del gegant? Està enamorat? És correspost? 

Escena capturada el 8 de maig de 2009, uns minuts després d’acabar el pregó d’inici de festes de Maig. Els gegants de Badalona són l’Anastasi i la Maria, que celebren els 150 anys. La segona parella està formada per en Jeroni i la Badamar. Més informació, aquí.