Patrimoni (gens) secundari

[ Article publicat al Línia ]

Fa uns pocs dies, l’Ajuntament de Badalona recuperava tres fantàstics murals al pavelló de la Plana, dins el paquet de millores que està executant amb l’excusa de la celebració de la Copa del Rei. Atenció, aquest article no és sobre el penós estat dels equipaments municipals (caldria més d’un article, i tristament em continuo remetent a aquí); aquestes línies el que volen és reivindicar i convidar a (re)mirar elements com els que representen aquests tres murals. Realitats ‘invisibles’ en el nostre apressat dia a dia i que són alguna cosa més que el paisatge necessari i instrumental: ben al contrari mostren un capital patrimonial que cal reivindicar. Murals ceràmics, façanes serigrafiades, rètols de botigues amb tipografies singulars… i també edificis esdevenen un escenari quotidià que massa sovint donem per descomptat, però que si hi parem esment veurem que és ple de petits tresors.

Els tres murals ‘salvats’ de la Plana són significatius per dues raons. En primer lloc, perquè han estat recuperats i posats al dia (no és el més habitual) i en segon lloc perquè al fer-ho s’ha evidenciat el poc que sabem d’aquests elements de patrimoni quotidià que conformen la ciutat, més enllà dels béns patrimonial de gran valor i que tenen una lògica de protecció diferent més restrictiva, encara que, bé ho sabem a Badalona no sempre eficaç (aquest darrer fet també donaria per un altre article, ja veuen que se m’acumula la feina!).

(Continua)

Sembla que els murals van ser obra de tres personatges amb unes biografies plenes d’interés (però sobre els quals costa tant trobar informació): les sis mans de Francesc Teixidó, enginyer municipal, Salvador Riera, polifacètic badaloní autor l’any 1945 de l’escut de la Penya actual i Josep Dalmau, factotum a Ceràmiques Montgat van regalar a la ciutat tres imatges que ens remeten a un esport encara no manipulat pels milions i el cinisme i el futbol no ho era tot. Eren els anys seixanta.

L’autoria dels murals no és segura i la data de la seva instal·lació, incerta; i això és tan significatiu com preocupant perquè la falta d’informació convida al menysteniment i la indiferència, i finalment a la desaparició o malbaratament. Ha passat i passa cada dia a Badalona i també, segur, en molts altres municipis de l’àrea metropolitana sense el múscul i la sensibilitat que sí que exerceix la capital del país en aquestes coses. 

A la rambla Sant Joan, també a Badalona, hi ha un rètol espectacular del ceramista Juli Bono que és un miracle que es mantingui visible, bé que cada vegada més precari i el mateix passa amb els mosaics de Lluís Bru a la façana posterior de Llauna, i això que és un dels nostres tresors arquitectònics. Fa uns pocs anys, dues escultures públiques d’alt valor a la ciutat van estar a punt de desaparèixer d’una de les places amb més història de Badalona si no fos pels servadors de la memòria (que hi són, per sort, en aquest cas la bona gent de l’Ateneu de Sant Roc, en altres ocasions, no pas poques ha estat l’incansable Jordi Ballesteros). L’entitat cívica va aixecar la veu per recordar que la plaça Roja del barri tenia la sort de tenir dues obres de dos artistes de referència al país: un mosaic de Tharrats i una escultura de Fornells Pla i que el primer projecte de remodelació de la plaça preveia eliminar! Tots dos elements són avui protagonistes d’un projecte de recuperació urbana molt interessant. Que important que és la memòria com a eina de present i futur!

Cal subratllar la feina de la societat civil que en els darrers temps ha començat a espavilar-se, per exemple amb les dues rutes que s’han per denunciar els equipaments buits de la ciutat, o més modestament, la tasca de formigueta de Dibuixem Badalona, o d’iniciatives per sort consolidades com la participació de la ciutat dins del Festival d’Arquitectura 48h Open House

Badalona no disposa de cap catàleg actualitzat del patrimoni, ni tampoc d’una estratègia que reculli i doni garanties de seguiment i conservació d’aquestes realitats que massa sovint han estat menystingudes (murals, rètols, escultures públiques, i perquè no?, potser fins i tot hi poden entrar alguns exemples d’art urbà…). És veritat que en una ciutat on tot cau a trossos i on hi ha grans pendents materials, i també alguns elements patrimonials oblidats que clamen al cel (com la Torre Codina, Ca l’Andal, la Piher, les mines de la ciutat, els edificis de Ca l’Arnús) pot semblar frívol revindicar aquest elements malanomentats secundaris. Però tot és patrimoni i el patrimoni és cultura, i la cultura fa les nostres ciutats millors.

I això implica i obliga a polítiques decidides i proactives. No ho podem deixar els tresors presentes als nostres carrers i places a mans de l’atzar o el voluntarisme… perquè això tendeix a anar-nos a la contra. El cas dels tres murals de la Plana és, en aquest sentit, una feliç excepció. 

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *