La conspiració de les begudes vermelles

Després de negronis, garibaldis i camparis… arriba l’Spritz. No és estrany, la població italiana a la ciutat és, avui, una autèntica legió; una invasió subtil, però implacable. Els vicini de Barcelona han encomanat als indígenes les propietats d’aquest aperitiu alegre i elegant, consumit amb frucció al Vèneto i el Friül. Hi ha una conspiració de les begudes vermelles, que s’estén per Barcelona amb l’elegant poder de seducció que comparteixen els habitants de bona part dels països d’Itàlia. Excel·lents notícies. La seva Europa s’assembla a la nostra Europa.

L’Spritz és, pel meu gust, una beguda de vespre: conversa bé amb els rajos del sol de la tarda quan incendien les pedres de les ciutats amb molta història. Hi trobem prosecco (el cava també li va bé, sí), l’aperol (un licor d’herbes prudentment amargant) i un raig d’aigua de seltz (el nostre sifón). A Barcelona, al Xemei el fan deliciós, en un got pesant i amb un gel molt dur, quasi una joia. … I fins i tot hi ha locals especialitzats, com el Cin Cin.

Un got d’orxata, si us plau

Una orxata, si us plau?

Cal un got gran, de vidre gruixut, i es guanyen punts si hom s’apropa a la barra amb desinteressada coqueteria. Com el senyor del dibuix que il·lustra els tovallons de l’orxataria Planelles Donat, a la Porta de l’Àngel. Un genoll mig flexionat, el colze suportat amb elegància damunt del marbre. A fora, al carrer, s’escolta el hip hop ratllat que balla un grup de break dance (o un cor de flautes inques que miren passar els coloms, com si fossin còndors; o una banda d’old time de regust exsoviètic, o… tan se val!) perquè el nostre senyor resta allà, tan confiat, ell, amb una corbata prima que ha estat, ha deixat d’estar i ara torna a estar de moda. Al seu costat hi ha una noia jove amb unes sabates que són tot primavera, i una nena menuda que es posa de puntetes per agafar el gelat. Tots –l’home, la dona jove i la botiguera– fixen la mirada en els seus ditets quan miren de prendre el cucurutxo. En aquells pocs centímetres que separen el gelat i la seva ma brilla com un diamant un moment feliç que no coneix èpoques. Encara hi ha molta gent que para 5 minuts i fa… una orxata. No m’estranya.

Tetris urbà

Joc de formes i encaixos al cor del Camp d’en Grassot (la foto està presa precisament al carrer d’en Grassot), un barri que fa de mal definir. Forma part del districte de Gràcia, però està situat ‘extramurs’ de l’antiga vila. Aquest barri prèn prestat de l’Eixample un aparent ordre formal; però, discretament, exerceix una prudent indisciplina.. Animat i sorollós, i un pèl caòtic. Hi batega amb proletari orgull l’antiga fàbrica de la Sedeta, ara centre cívic, el lloc on desenes de persones converteixen cada tarda el primer pis de l’espaios bar en una gran sala on es juga a les cartes i als escacs. No tots els barris encaixen amb normativa perfecció del bon jugador de tetris. Tan se val, la ciutat és un joc, però per sort no és aquesta mena de joc.

Fem un te a mitja tarda?

Vet aquí el Palau del Marquès de Llió, espectacular mostra del gòtic català, i avui encara, aquell oasi necessari en la ciutat vella més densificada, a tocar del carrer de Montcada. L’espectacular galeria de la primera planta resta una mica disfressada per les imatges del Disseny Hub i que actualment ocupa l’antic Tèxtil, per entendre’ns. Aquí hi ha una de les terrasses ‘secretes’ menys secretes de la ciutat, el Cafè del Tèxtil, o el Laie DHUB, per anar d’acord amb la nova denominació. Un establiment sense gaires pretensions, aquest; eficaç i recomanable per unes expectatives moderades. En té prou no sortint gaire del guió. És que amb aquest entorn… està clar que no li cal.

Enlloc i a tot arreu

Aquestes lletres de Quim Roig al seu blog de l’Efecte Jauss enllacen amb una foto recent meva, trobada (no pas buscada) una tarda de primavera a Santa Maria del Mar. “Em sembla que l’essencial —una imatge, un concepte, la feliç combinació d’unes quantes paraules— és a l’abast de molt pocs, d’aquells que saben mirar i veure, d’aquells que saben que el més important és el que hi ha entre dintre i fora, el que hi ha enmig, el que no és enlloc i és a tot arreu (…) Com Larkin, com Farrés, com Pavese, com Ferrater…”

Animals urbans

És enorme, aquest ocellot que es passeja en l’oblidat habitat que trobem allà on els nostres ulls a penes paren esment. Entre parets mitgeres, terrats i antenes de televisió, la criatura va fent cap al mercat de Santa Caterina.

Ah, per cert, que aquest cap de setmana, 12 i 13 de juny, té lloc BioBlitzBcn, "la primera recerca intensiva de biodiversitat portada a terme per voluntaris: científics, estudiants, aficionats, que durant 24 hores, treballaran conjuntament per a conèixer la diversitat biològica de la ciutat de Barcelona." Aquí trobareu més informació.

La Toscana rera un ‘tag’

Curiós aquest grafit a la frontera entre Sants i l’Eixample. Rera aquesta intrincada caligrafia s’amaga un paisatge imprevist, que té molt de la Toscana (podria ser el Palazzo Vechio de Florència, el Palio de Siena…). Sorprèn aquest diàleg entre la ciutat somiada –l’urbanisme com a forma de civilització– i la ciutat possible, la ciutat del present –amb l’urbanisme com a subjecte a discutir, i, finalment a transgredir.

Rock a la cua del supermercat

El Primavera Sound exhibia el seu indiscutible triomf empresarial en les multituds ‘benicassimitzades’ (encertada expressió del periodista musical d’El Punt, Guillem Vidal) que divendres i dissabte recorrien com formiguetes el Forum. Aquest triomf és ambivalent (com totes les victòries) perquè desafia, de fet, la mateixa naturalesa del festival. El PS reivindica la proximitat, l’ànsia de descoberta, però ho fa amb una proposta fragmentada i angoixant, el rock a cop de zàpping, el rock a la cua del supermercat. Aquesta és una experiència ben sovint impracticable, com saben els que divendres van intentar apropar-se a conèixer la (suposada) nova sensació, els Beach House i es van veure atrapats en un col·lapse espectacular.

Al PS, el rock’n’roll no es viu en present: o és l’anticipació –la ‘next big thing’ és sempre en l’escenari al qual t’encamines (i al qual no acabes d’arribar mai)– o és el viatge a un passat còmodament i superficialment estereotipat –ara són els vuitantes dels escalfadors i les wafarers de colors–. Tot plegat forma part d’una estratègia estudiada: la suma de propostes és indigerible (literalment, amb dues, tres, quatre actuacions simultànies), cuinat per no saciar-nos la gana. Volem més, més, més, més. Petits davant l’allau de noms que a penes coneixem. Descobrim o col·leccionem? Hi ha una diferència entre el turista que posa banderetes en el mapa i el viatger que passa hores contemplant la gent al cafè de la plaça.

El Primavera gira avui en un espiral vertiginós, similar a la carrera desesperada a l’hipèrbole que va empendre la premsa musical britànica dels noranta. El Primavera Sound 2011 haurà de ser molt diferent. No cal esperar que les coses vagin malament per reinventar-se. Aleshores ja acostuma a ser massa tard.

Rock’n’roll manufacturat

El nou disc d’Standstill és una obra literalment manufacturada, tota una declaració que mostra les intencions en fer-se tangible; existeix en tota la seva ambiciós només quan la pots tocar. Tres discos disposats en un estoig a tres colors: únic, però transferible; amb el segell de l’artista que es mostra, mai més ben dit, en el retall i l’estampa, i en la veu també, és clar. L’enèrgica banda catalana simfonitza amb la solvent habilitat que els caracteritza la cerca d’un Bonaparte escaldat i dubitatiu que es pregunta pel sentit de la vida. Podria ser cadascú de nosaltres. Tenim aquí un retorn sobtat, refrescant. El disc com a objecte d’art; el joc de pistes que desafia la distinció entre contingut i continent en l’elecció dels colors i les imatges; el maliciós mapa suministrat per l’artista i que ens farà perdre i trobar. L’experiència de la música és, ha estat i segurament serà sempre, un viatge que es fa amb les orelles, però també amb els ulls.

Ikebana amb pedra i ferro

L’arquitectura ens tempta al joc de les abstraccions. Venint de la Barceloneta, camí de Poblenou… un capvespre suau i serè de primavera encertava a veure el que altres vegades m’havia passat desaparcebut: un joc impossible en els volums immòbils dels edificis. Rera aquests grans cossos, oberts a totes les mirades, s’amaguen molts secrets… vet aquí el que va passar –i que només en part aconsegueix mostrar la foto: en el ciment i el ferro es va mostrar la màgia d’una composició floral; la freda eficiència de l’autocad substituïda pel subtil ball d’imprecisos equilibris del mestre d’ikebana.