Després de negronis, garibaldis i camparis… arriba l’Spritz. No és estrany, la població italiana a la ciutat és, avui, una autèntica legió; una invasió subtil, però implacable. Els vicini de Barcelona han encomanat als indígenes les propietats d’aquest aperitiu alegre i elegant, consumit amb frucció al Vèneto i el Friül. Hi ha una conspiració de les begudes vermelles, que s’estén per Barcelona amb l’elegant poder de seducció que comparteixen els habitants de bona part dels països d’Itàlia. Excel·lents notícies. La seva Europa s’assembla a la nostra Europa.

L’Spritz és, pel meu gust, una beguda de vespre: conversa bé amb els rajos del sol de la tarda quan incendien les pedres de les ciutats amb molta història. Hi trobem prosecco (el cava també li va bé, sí), l’aperol (un licor d’herbes prudentment amargant) i un raig d’aigua de seltz (el nostre sifón). A Barcelona, al Xemei el fan deliciós, en un got pesant i amb un gel molt dur, quasi una joia. … I fins i tot hi ha locals especialitzats, com el Cin Cin.

Cal un got gran, de vidre gruixut, i es guanyen punts si hom s’apropa a la barra amb desinteressada coqueteria. Com el senyor del dibuix que il·lustra els tovallons de l’orxataria Planelles Donat, a la Porta de l’Àngel. Un genoll mig flexionat, el colze suportat amb elegància damunt del marbre. A fora, al carrer, s’escolta el hip hop ratllat que balla un grup de break dance (o un cor de flautes inques que miren passar els coloms, com si fossin còndors; o una banda d’old time de regust exsoviètic, o… tan se val!) perquè el nostre senyor resta allà, tan confiat, ell, amb una corbata prima que ha estat, ha deixat d’estar i ara torna a estar de moda. Al seu costat hi ha una noia jove amb unes sabates que són tot primavera, i una nena menuda que es posa de puntetes per agafar el gelat. Tots –l’home, la dona jove i la botiguera– fixen la mirada en els seus ditets quan miren de prendre el cucurutxo. En aquells pocs centímetres que separen el gelat i la seva ma brilla com un diamant un moment feliç que no coneix èpoques. Encara hi ha molta gent que para 5 minuts i fa… una orxata. No m’estranya.

Vet aquí el Palau del Marquès de Llió, espectacular mostra del gòtic català, i avui encara, aquell oasi necessari en la ciutat vella més densificada, a tocar del carrer de Montcada. L’espectacular galeria de la primera planta resta una mica disfressada per les imatges del Disseny Hub i que actualment ocupa l’antic Tèxtil, per entendre’ns. Aquí hi ha una de les terrasses ‘secretes’ menys secretes de la ciutat, el Cafè del Tèxtil, o el Laie DHUB, per anar d’acord amb la nova denominació. Un establiment sense gaires pretensions, aquest; eficaç i recomanable per unes expectatives moderades. En té prou no sortint gaire del guió. És que amb aquest entorn… està clar que no li cal.