Entre bambolines

Cap edifici és una illa, malgrat el somni amagat de molts arquitectes: en la majoria de maquetes, l’edifici es presenta en soltiari, amb sort només envoltat d’uns quants volums minimalistes. Afortunadament, però, la realitat només es pot esborrar a cop d’autocad. En aquesta imatge, l’edifici 00 de Telefónica, obra d’Enric Massip-Bosch, s’emmiralla, com si estés entre bambolines, en el fred triangle blau de Herzog i De Meuron. Què en deuen pensar els dos arquitectes suïssos? I l’arquitecte Massip? Els respectius edificis mantenen un diàleg imprevist, que els canvia, i ells no hi poden fer res. La transformació neix de la conversa, un cop més.

El carrer més bonic del món

La Rambla, un diumenge al matí, vista des d’aquell punt precís, entre la Rambla de Canaletes i la dels Estudis en la qual aquest gran passeig presenta la millor cara. És, aquest, el millor lloc per fotografiar-la, perquè aquí una lleugera elevació regala una perspectiva que, malgrat els turistes, et fa exclamar: vet aquí el carrer més bonic del món. D’aquí estant, un s’oblida fins i tot del discutible i arriscat procés de domesticació de la via. La piuladissa dels ocellaires d’abans ha mutat avui en l’assèpsia dels gelaters de disseny obrint la porta a una nova rambla… la rambla dels avorrits.

Qui se n’enrecorda avui…

… de Transportes Rodovías? Vet aquí la senyalètica testimonial d’un món que era i cada cop és menys. L’economia de les coses tangibles va desvelant-se com el que és (i segurament sempre ha estat) un complicat joc de miralls. Rera aquestes lletres s’endevina, al fons, la pell oportunament reflectant de l’edifici de Media Tic, sofisticat decorat futurista (i tanmateix, ben real) plantificat al Poblenou per l’arquitecte Enric Ruiz Geli.

Barcelona literària

Aparador de la llibreria Proa Espais, al carrer de Rosselló. Reflexos perfectes: les façanes de l’Eixample i les portades dialoguen civilitzadament, un matí tranquil de setembre. La llibreria perfecta és la que es confon amb la ciutat; per així poder seguir millor el consell del poeta: “aquí el poema es para perquè baixeu i sortiu a la llum del dia” (Joan Brossa a ‘El Viatge’, tercera edició d’El Saltamartí, dins Els llibres de l’Óssa Menor, 1984).

Fugues en la repetició

Aquesta façana a la confluència dels carrers de Josep Estivill amb Espronceda m’ha fet pensar en aquella cançó de Prince, Joy in repetition, que, amb el temps, ha esdevingut el tema més memorable de Graffitty Bridge, un àlbum més aviat oblidable, editat l’any 1990. Prince és ambivalent en aquella balada calenta i enrogallada, marca de la casa. Un no sap si el protagonista de la cançó (el mateix Prince?) està en trànsit a l’èxtasi o, pel contrari, és a punt de fúmer-se de cap per avall perseguint la promesa d’un ‘love me’ que no acabarà d’arribar mai. Tornem a la foto. També aquí, en la perfecta disposició d’aquests balcons trobem una ambivalència potent. La previsibilitat ens tranquil·litza, gràcies a la sempre fiable geometria. Tanmateix, la repetició que quasi sempre acaba condemnada al fracàs; en la quadrícula palpita l’error, la fuga… l’accident latent. Quin serà el veí que, malgrat el consens del bloc, decidirà posar l’aparell de l’aire condicionat fora de l’espai pactat? Ja l’heu trobat?

El pati del darrera

Les golondrines arriben al port de Sant Adrià de Besòs, aquest estiu. L’ecoparc i la tèrmica es mostren per sorpresa del turista en un escenari ben diferent del port vell i que, tanmateix, explica moltes coses, tantes com la millor guia. La ciutat també és això: “el conjunt de mitjans mecànics emprats en el teatre per a fer els canvis de decoració”, la tramoia, els fils i les cordes, els tubs i les canonades… que, rera l’escenari, mantenen l’obra en marxa.

Més sobre banderes

Sobre les banderes espanyoles, des de l’independentisme. Una visió singular, la de Pere Meroño. D’això que s’ha anomenat amb tremendisme (i també una certa temeritat) ‘guerra’ de banderes, el blocaire de mesvilaweb apunta en aquest article:

“Sobre el segon factor [les banderes espanyoles als balcons], penso que l’efecte és bo: tot allò que faci més visible la pluralitat del país, la cohabitació entre cultures, referències nacionals, llengües, ajuda a què el camp nacional, que el sobiranisme modernitzi i pluralitzi el seu discurs, tot fent-lo més divers, amb més registres, tons, girs…”

Hi ha un parell de coses que em semblen interessants, aquí.

Una: La ciutadania del nou estat tindrà identificacions diverses amb símbols diversos: i no passarà res, perquè això passa a tots els estats i perquè, de fet, tots ens identifiquem amb coses diferents, sovint contradictòries. Així som avui (deu ser tot allò de les societats líquides: nota al marge).

Dues: la ciutadania no la determina l’adscripció a un determinat color polític. Hi ha catalans a favor de l’independentisme, en contra i catalans a qui tan se’ls en dóna. Malament si ho plantegem com un xoc entre catalans i espanyols (no ho és, no ho és, no ho és); és un procés de construcció nacional amb visions necessàriament diferents i que cal encaixar. El consens no és en el “sí” o el “no”, sinó en que això es vota democràtica i cívicament. L’estratègia que reclama el blocaire no és la confrontació sinó la de la invitació, la proposta, el debat. En Pere Meroño demana més ‘registres, tons, girs…” en el moviment sobiranista.

Ja en som més! Bé, bé.

Els balcons de l’Espinàs

M’ha tornat a les mans un llibre que m’agrada molt: el ‘Temps afegit’ de l’Espinàs. Hi ha he retrobat aquesta frase: "Un balcó vol dir que una casa no renuncia a tenir una mirada sobre el món." Els balcons d’aquesta foto es mostren sensuals, al carrer Sant Antoni Maria Claret. En aquesta façana l’Espinàs hi descobriria una mirada de singular exhibicionisme. No estic segur que li agradés gaire, ell que s’embadalia "en els detalls que hi ha en l’aparent repetició".

Altars fora de les esglésies

M’agraden els sants. O potser més exactament: m’agraden les estampes de sants. És a dir, quan una persona (o persones) decideix (decideixen) compartir els seus referents artístics, socials, políitics (i finalment vitals) de forma pública. Una orgullosa voluntat de reivindicar, potser fins i tot una certa superstició; però també la generositat que convida a la curiositat. Quants altars hi ha fora de les esglésies? En una lleixa del menjador, dins la cartera, en la solapa de l’agenda, en la pantalla d’inici d’un iphone, en una botiga de discos, en el hall d’un cinema o d’un teatre…

A la Sala Beckett, el tal Beckett escruta els espectadors amb una mirada que un no sabria si és ens salva o ens condemna (poden ser les dues coses? En tot cas, el tal Beckett és prou gran com per aterroritzar-nos i a la vegada interpel·lar-nos per al moviment). Al Hall dels Meliès… una desena de fotografies de grans directors donen la benvinguda (beneeixen?) al cinèfil; al Verdi, un barbut Alan Alda reconeix la feina del local de Gràcia amb una caligrafia deliciosa; al Revòlver de carrer Tallers hi ha un petit museu del retall i que et distreu pedagògicament mentre esperes per pagar els discos. I a casa… (* això, gent, serà cosa d’un altre post)