Fa uns mesos eren les guerreres de Kid Acne. Avui són les gràcils figuretes de Nineta, l’artista urbana de Barcelona, que ha tornat a fer una bona repassada al Raval amb els seus stickers en blanc i negre. Les característiques ‘ninetes’ de l’artista han desplegat els seus encants en diferents carrers i es presenten com una de les excitants novetats en el bulliciós panorama graffiter del barri. L’art urbà és efímer per definició. No badeu.
Tag Archives: Barcelona
Mulitsenyalètica
La ciutat és un jeroglífic? Més aviat direm que la ciutat és un gran joc, un gran joc global. Hi ha un artista urbà que es reclama invasor de l’espai, i un altre que marca amb una fletxa els camins que no duen enlloc. Fan ‘gires mundials’ en secret, omplint escollides ciutats d’una senyalètica que només es revela a uns quants. És un art que felicita i reconeix els ‘escollits’, un art que conquereix l’espai públic per reivindicar els significats privats (que no vol dir únics). El joc d’uns quants que, tanmateix, amb el seu calculat i suggerent hermetisme, acaba esdevenint una perfecta invitació per a tots. Res és evident, aquí, i potser tampoc fàcil. Però d’això es tracta.
“Pàgines viscudes”
“Venc el meu piset, on fa molt de temps vaig ser feliç, tot i que segurament no ho sabia.” Amb aquesta concisió l’Eva Santana descriu què és fer-se gran: embrutar-se els dits amb la tinta de les ‘pàgines viscudes’, la sempre incerta aventura de mirar enrera i despertar aquelles preguntes que, amb sort, només seran lleument incòmodes. Vaig fer bé? Era feliç, aleshores?
El blog il·lustrat de l’Eva Santana s’ha de dir en forma d’exclamació, Casum la mar salada!, però es disfruta com la conversa amb una amiga o un amic.
L’Eva forma part del col·lectiu d’il·lustradors Tropicalment Soviètics. Fins al 30 d’abril es pot veure l’exposició “Vet aquí una vegada”, on diferents autors, entre les quals l’Eva, il·lustren contes tradicionals.
Les guies que et fas tu mateix…
… són Moleskine, clar. Llapis nou per al vell París. Marcàvem el camí de les nostres passes en els oportuns post-it transparents que acompanyen aquesta singular eina, endinsant-nos a Montparnasse, l’historic barri de la ‘rive gauche’ imperdonablement oblidat pels turistes de cap de setmana. Omplíem les pàgines en blanc del petit llibret amb els noms de cafès, restaurants i botigues interessants amb els quals ens topavem en el nostre recorregut. Viatjar és descobrir, sí, però també ordenar. Són, aquestes, les guies que et serveixen per ‘tornar’ a la ciutat. Les guies dels que repeteixen, dels que es resisteixen a posar la bandereta de conquesta a les ciutats visitades. Perquè les ciutats no es coneixen mai del tot. Fins i tot la teva ciutat, no la coneixes mai del tot.
No hi ha concerts ‘petits’
Jaume Pla, Mazoni, encén una de les seves cançons al local de Dalt de la Vila, a tres dies d’acabar el seu intensiu tour de març. Un plaer, disfrutar del millor rock del país amb els artistes a tocar! La Sargantana, a Badalona, afegeix la seva fórmula amb una dècada d’experiència en la combinació de cultura i gastronomia a l’auge del ‘directe’ lo-fi. Locals com l’Heliogàbal, a Gràcia, reivindiquen una aposta exigent en la tria i en la qual la proximitat amb l’intèrpret i el risc artístic sacrifiquen (i no passa res!) certs condicionants tècnics. El lo-fi és millor que l’hi-fi si ens regala l’autenticitat i l’ànsia de la descoberta (això és i ha estat sempre el rock’n’roll, no?). En aquests casos; cada vegada menys excepcionals, per sort; nom del bar o del restaurant –també podríem parlar d’alguns programes de ràdio, d’alguns blogs, discogràfiques…– acaba superant etiquetes per esdevenir un segell, una marca. L’Heliogàbal prescriu bon gust, subratllaven fa uns pocs dies David Carabén (Mishima) i Guillem Vidal (El Punt) en una xerrada a Òmnium. A l’oferta de l’Helio s’hi afegeix la de l’Elèctric, el Cara B, el Vinil, el Fantástico Club i el cicle A viva veu (tots a Gràcia, gens curiosament); o el club Old wave, new wave de Miqui Puig, el Mau Mau o els mateixos Genis (a Badalona)… etcètera. El bon moment de la música al país no és perquè sí. Neix del directe, del compromís entre artista i públic, d’una efervescent relació que ha superat amb els arguments de la cultura els rígids i en bona part caducs models econòmics de l’SGAE.
Sortint del cine
De la foscor de la sala de projeccions a la llum d’una nit clara de primavera, al nou Poblenou, l’avui tan callada vila dels atletes. Uns minuts enrera, la pantalla del cinema era una finestra, i ara l’asfalt de la ciutat és un mirall que ens enlluerna amb preguntes sobre allò què hem vist. És, aquest, un dels millors moments d’anar al cine; quan retrobes el món tangible i mires de descodificar els 35mm de la pel·lícula en el codi de la quotidianitat. I aquí es descobreix un bon acompanyant. Perquè aquest és un moment delicat. El canvi de medi és sobtat, enlluernador, com mostra aquesta foto voluntàriament sobreexposada. M’agraden les persones que saben administrar bé els silencis en sortir de la cova dels somnis i que desgranen amb criteri, prudència i sense pressa allò que els ha semblat la pel·lícula. És que jo, de fet, necessito una estona per adaptar la meva visió a la realitat… i decidir si la pel·lícula m’ha agradat o no.
Estiu en la llum, hivern en l’ombra
El vertígen de la cultura
El pati de butaques del Liceu des del cinquè pis, dissabte passat. A punt per a la Fille du Régiment de Gaetano Donizetti. Audició fantàstica, els escumosos rantanplans ens van deixar amb un somriure que havia de durar hores; visió nul·la des d’algunes de les butaques de l’últim pis del temple de la lírica. El preu d’aquestes ‘butaques sense visió’ és ajustat i les característiques del seient estan ben publicitades (no és cap frau!). Malgrat això, les condicions podrien ser millors: una pantalleta individual permet seguir l’òpera, però té una resolució deficient i el pla general (la senyal no està realitzada) no permet disfrutar ni de l’escenografia ni dels actors/cantants. Això sí, entre actes, hom es pot apropar a la barana i comprovar, en veure l’eloqüent grandiositat del Gran Teatre, que allò del vertígen de la cultura és, a vegades, ben literal.
“Toca’m, és teu”

Per unes hores, la música més bonica és la més desafinada, la que té més soroll de fons i la més incoherent. Cultura participativa en do major. “Més de 20 pianos de carrer es distribuiran per diversos indrets de Barcelona en el marc del Concurs Internacional de Música Maria Canals Barcelona, durant el mes de març de 2010. Situats en parcs públics, carrers i places i sota el lema “Toca’m, sóc teu” els pianos estan col·locats perquè qualsevol persona els toqui, els personalitzi i els gaudeixi.” Més info, aquí.
Nous veïns a la ciutat

Feinejant al Google va anar a trobar-me aquest article d’Anatxu Zabalbeascoa, per al País. Aquest fragment concret va reclamar una fotografia. És la que acompanya aquest apunt: “En menos de un lustro, arquitectos como Nouvel, Perrault o Herzog & De Meuron aterrizaron en los solares vacíos. Eran, son, las nuevas estrellas de la zona. Sus edificios han llevado al viejo barrio a las revistas internacionales. Sólo que esos inmuebles tan brillantes… no acaban de cuajar. Como les ocurre a algunas estrellas del fútbol galáctico, esos iconos no se adaptan, no hacen amigos. No se hacen con el lugar aunque sobresalgan, como islas, en medio de un paisaje desconocido.” Més, aquí.






