El ‘soroll’ de la cultura

Un dia vaig escoltar algú que deia que el millor dels museus eren les seves botigues, compendi frívol i alegre de petits objectes de gust indiscutible i utilitat incerta (a vegades és al revés), exhaustiu recull de llibres estranys i únics, crida a la conspiració secreta; vegeu, tipografies excèntriques i fotografia desenfocades confabulant-se per atrapar l’esperit de totes les grandiloqüències: la crisi de l’identitat en el graffitti, el no-lloc en els aeroports, la fractura del coneixement en els suburbis, etcètera. Una joieria? Més aviat un bulliciós mercat. Aquí els objectes, tan plens d’intenció, criden el seu missatge. Joc, ironia, autoreferència, denúncia: una postal kitsch, un obridor d’ampolles disfressat de clau, un ninot de vudú amb forma de PC. Quin cansament! Bé, res, pensava en això l’altre dia mentre fotografiava l’espectacular aparador de la botiga-llibreria del MACBA des de la plaça dels Àngels. Des de l’altra banda del vidre tot semblava sumit en un curiós silenci.

La resistència en la penombra

En aquest bar és fuma. I l’amo del tros, en Santi, et mira malament si demanes una cola light. “No tenim res light, aquí”, et dirà. Sí que hi ha, en canvi, un prodigiosa selecció de whiskys, una ajustada bodega de vins, alguna cocacola (per fer un combinat) i alguna tònica (per fer gintònics). I una carta que varia cada dia, i que et cantarà a peu dret: un pa deliciós, formatges, embotits, foie i, si tens sort, alguna amanida. Producte excel·lent, sempre, servit amb una lentitud que cal saber disfrutar; és declaració de principis. T’hi has d’esforçar una mica, sí. Però tot el que paga la pena requereix un esforç, no? En la penombra d’aquest establiment de ciutat vella, resisteix la Barcelona que no va amb xancletes. És el bar la Palma, al carrer de l’Espaseria, a tocar de Santa Maria del Mar.

(Foto: Rick Brunner).

El guardarroba i la ciutat

En la duresa cromàtica de l’Hotel Silken Barcelona Diagonal, obra de Juli Capella, trobem, unes poques hores al dia, aquest excepcional racó de color. La ciutat és, massa sovint, com un gran guardarroba de peces fosques i avorrides. La roba del dia a dia, amb la qual ja hem pactat els mínims de la no agressió, els vestits triats d’esma, la monotonia d’un tall confiat, que ja no necessita el contrast del mirall. Però fins en l’armari més avorrit destaca aquella camisa comprada a l’estiu, una corbata llampant, el delicat perfum que habita encara dins d’un mocador vaporós.

Blau imperfecte

La textura de les barres mostra com la decadència sempre comença amb un senyal discret. El temps és implacable; i necessita ben poc, en realitat. En té prou amb una petita esquerda, una mà de pintura mal aplicada, un calendari de manteniment negligent. Les marques de l’òxid espatllen el blau turquesa, promesa d’un mediterrani sommiat. Filosofia de saló al voltant del detall d’una tanca al passeig marítim de Badalona.

Neva (també) a les xarxes socials

Neu al badiu (8/3/10)La neu ha fet sospirar mig país amb l’alè davant els vidres de l’oficina o de casa. És impossible de comptar les emocions que poden contenir els petits cristalls d’un floc. Hi ha una màgia poderosa en la neu, quan es deixa veure a la vora de la mar. És com una sirena: ens sedueix per ofegar-nos tot seguit, la neu. De l’alegria al col·lapse en unes poques hores, viscudes amb la urgència del minut a minut. Neva als carrers, neva a les xarxes socials.

Al Twitter i al Facebook la neu hi esdevé ‘trending topic’ ja a primera hora del dia. Aquesta serà la nevada més fotografiada de la història. La facilitat i la creixent competència en aquests mitjans esbossen una nova mirada sobre allò que passa. És una ‘nevada 2.0’, deien alguns (dels primers, en @rispau, l’Eduard Batlle), pels carrers (cada vegada menys) virtuals de la xarxa.

Al matí, la impaciència: la neu és un regal car i capriciós. ‘Mira, sembla que… [Continueu llegint al Mail Obert de Vilaweb].

Papallona immòbil

És subtil, d’acord. Oblidat, menystingut i amenaçat. També. És per això que és un regal poder disfrutar (encara) d’aquest patrimoni ple de delicadesa, al marge dels llibres i les guies turístiques: prenguem d’exemple aquesta porta. Al carrer Francisco Giner, al cor de Gràcia. O el rètol del forn del barri. El dibuix d’aquella façana camí de la feina. Els oficis d’abans –fusters, vidrers, linotipistes, serigrafistes– s’hi mostren en silenci i discreció, sense vanitat.

La plaça de Fèlix Bitllet

IMG_0353 2

La Plaça de Fèlix Millet (el pare) s’ha transformat en la Plaça de Fèlix Billet (sic). La queixa plena de raons, un humor ben àcid i l’oportunitat ben aprofitada conflueixen en aquesta acció de protesta davant del Palau de la Múisica. Aquesta és una de les places més concorregudes de Barcelona, on trobem, bé que ignorant-se, les xancletes gastades del turista i els collarets de perles més valuosos dels cognoms de tota la vida. Ara hi ha també exposada la prova de la vergonya. A punt per a ser fotografiada. Una atracció més. Som això, també.

Urpes de felpa a la ‘pelu’ llatina

Un gran lleopard presideix l’interior de la perruqueria afro-llatina del número 39 del carrer Encarnació, a Gràcia. Entre xampús i condicionadors, el gran felí rugeix en silenci, urpes de felpa, ulls de plàstic, immòbils. Qui tem ara la mirada depredadora d’aquest animal solitari, caçador de nit? Hi ha dones que deixen el fulard o la jaqueta damunt la seva esquena mentre diuen ‘holaaaaa’ a la concurrència; nens que desafien els grans ullals amb el boli mentre les mares es miren distretes una revista, i l’encarregada de la perruqueria que a l’hora de plegar, hi deixa reposar l’escombra, mentre sospira mirant finestra enllà. És com si estés dins d’una gran gàbia.

Petit, sí; modest, no

Una cosa és ser un restaurant petit i l’altra és ser un restaurant modest. Le Cucine Mandarosso és un restaurant petit, però no és pas modest. Hi ha molta ambició, en el petit local del carrer Verdager i Callís. En l’ambició batega la intel·ligència, l’instint i l’ofici; no pas la pressa pel compte de resultats. Al costat de la impersonalitat creixent de bona part de l’oferta gastronòmica de ciutat vella –près per la plaga de les 15 nits i la franquícia del fals bon restaurant, per no parlar de les ‘Tagliatellas’ i altres hibridacions– sorgeix aquest petit establiment, la carta de presentació d’un grup de joves italians: un petit restaurant, una botiga, un modest però ben selectiu actor cultural que amplifica un determinat univers –en aquest cas el de l’expat italià– És una altra de les diverses propostes de cuines no locals vinculades a l’univers de l’slow food que reclamen atenció al país. El luxe del que és genuí no es compra amb diners. Per això és el més car de tots.

Dedicat a l’Àlex Gutiérrez, autor del blog de cuina de refència, Per la boca.

Joc de pistes en un ‘còmic’ antic

dibuix cornetM’agrada trobar les restes del llapis dubitatiu sota el traç decidit de la tinta, contemplar d’a prop els originals del dibuixant de còmic. Hi descobreixes el relleu d’un pedaç del paper, la pasta blanca que maquilla l’error; l’ombra de les primeres versions desestimades per sempre. És com un joc de pistes, un making off suggerent del procés de creació del dibuixant. Un privilegi. La sala Rovira; aquest discret oasi que des del 1942 està a la Rambla de Catalunya número 62; mostra aquests dies una petita exposició deliciosa. A “Quatre dibuixants d’una època” podem disfrutar d’una vintena d’originals dels anys trenta d’Apa, Cornet (el del dibuix que acompanya l’apunt) i Xirinius. Teniu temps fins aquest dissabte, 27 de febrer.