Hi ha pel·lícules disfressades d’altres pel·lícules. Amaguen la mirada, dissimulen la veu, s’aixequen el coll de la camisa, es canvien la clenxa de lloc. Però no hi ha res a fer. El ‘déja vu’ no deixa petja. El record d’aquestes pel·lícules acaba sent un paper rebregat trobat, setmanes després del seu visionat, en la butxaca interior d’una jaqueta. Un es mira la capçalera del full; on podem llegir Verdi, Renoir o Icaria (tan se val); i es veu confrontat al terror dels aficionats al cinema: la volatilitat de la memòria fílmica. Per això és tan important guardar aquests paperots que, per sorpresa, reivindicaran un temps després, –sigui una setmana, un parell de mesos, o la següent temporada–, els cinc minuts de fama dels films que es dilueixen en la nostra memòria. Això m’ha passat amb Public Enemies (Enemigos Públicos), l’avorrida i prescindible pel·lícula de Michael Mann, una pel·lícula que, en realitat, ja havia vist diverses vegades abans de veure-la per primera vegada. Dana Stevens, la periodista d’Slate, li dedica una frase demolidora: “It’s like spending an afternoon–a long one–at a beautifully lit wax-museum display inspired by earlier gangster movies” (és com passar una llarga tarda davant d’una recreació d’una pel·lícula de gàngsters feta per un museu de cera). Una figura de cera, el full oblidat en la jaqueta. Un mal final per una pel·lícula.

UP, com Wall-E, comença amb uns primers 40 minuts d’una bellesa abrumadora: l’àvida gosadia del perquè no? es tradueix en dues històries precioses, d’entremaliada simbologia. En la primera: un avi que converteix el dol per la mort de la dona en un viatge interior, una mena de cerca del temps perdut (dictada per Howard Hawks, no per Marcel Proust). En la segona, un robot que s’enamora del seu model avançat i que salva el món al ritme d’un cursi musical enllaunat. Les dues últimes produccions de Pixar fugen de les convencions per crear-ne de noves desafiant les lleis del màrqueting més elemental (i mandrós): que una pel·lícula amb ‘vell’ no funciona i que no es pot deixar sense diàleg una hora de metratge. UP i Wall-E són l’aposta majúscula per la història i el vers. També són el fruit d’anys de feina i d’una tecnologia prodigiosa que en el cas d’UP porta el 3D a desencaixar totes les mandíbules. Però el seguent nivell no és només el de l’excel·lència tècnica, és, principalment, el de la invisibilitat. L’efecte especial ja ni es nota. El tenim, per fi, al servei a la història.

Totes les pel·lícules tenen aquell moment definitori. Pots aïllar una línia de diàleg, pots capturar una sola seqüència. Només cal que, després, la presentis en format solista. Si has sabut ‘caçar’ el moment, només amb quatre paraules, o amb uns pocs segons, pots sintetitzar tot un llargmetratge. V.O.S, la pel·lícula de Cesc Gay que encara es pot veure a les cartelleres de la ciutat –un símptoma saludable que no ens hauria de passar per alt– té aquest moment quan els dos protagonistes d’aquesta pel·lícula dins d’una pel·lícula es pregunten sobre com ha d’acabar el film. La discussió es mou hàbilment en l’artifici propiciat per un guió que juga a barrejar constantment la ficció i la no ficció. Com ha d’acabar, doncs, la pel·lícula? Com ha d’acabar, per tant, la seva història? Els dos personatges van discutint: és pertinent un final feliç, bé que trampós i no molt fidedigne? O cal restar fidel a la veritat, l’aspra veritat?

Cesc Gay, que es basa en l’excel·lent text de Carol López, aborda amb lucidesa les relacions de parella perquè ens n’il·lumina les tramoies. La ficció, –la pel·lícula, en el cas que ens ocupa–, és un artifici. Però la societat també és un artifici, perquè el joc d’expectatives i interessos se sustenta en una complexa estructura de convencions i pactes –n’hi diguem feina, amistat, parella…–. Per tant, quan els dos personatges es pregunten per la manera com acabarà la pel·lícula, estan definint com és la seva relació, com és per a ells i com és per als altres. I això és una cosa que, de forma més subtil, o en tot cas menys conscient, tots fem en moltes ocasions. El director torna a demostrar l’habilitat per parlar-nos de coses importants, aquest cop servint-se de la carícia efervescent (però no naïf) de la bona comèdia romàntica.