Tots els que ens agrada veure cinema i compartir després les nostres impressions hem parlat alguna vegada de “pel·lícules petites”. És un lloc comú, i com a tal és terreny relliscós. ‘Petita’ vol dir modesta? L’adjectiu té a veure, doncs, amb la falta d’ambició? O bé només qualifica el pressupost de la producció? Les preguntes sempre acaben desmuntant les teories. També en aquest cas. Bé, bé. És que jo anava a començar aquest apunt amb la frase ditxosa: Yuki&Nina és una pel·lícula petita; un film que tracta amb delicadesa, i sense fer gaire soroll, una cosa important: fer-se adult. Fa pensar això: rera les pel·lícules ‘petites’ hi ha les històries més ‘grans’.
Les històries grans són les petites
Reply
He passat la meitat de la meva vida amb ‘criteri’ cinematogràfic odiant Meryl Streep i l’altra meitat, estimant-la. Però l’Streep és l’Streep, què voleu?, no és una actriu que s’adapta als papers, els papers s’adapten a ella. Una actriu de raça, vaja, de mètode, diríem, de la vella escola. Aparteu les criatures… això és una estrella. Però una estrella llunyana, que és la forma elegant de dir una estrella en declivi. Oblidada per un Hollywood més pendent dels vídeojocs que de tenir cura dels seus actius; l’edat i els físics singulars –aquest nas, aquestes caderes…– incomoden a un mercat capritxós. La Kidman va passar pel quiròfan i s’ha fet adicta al botox, és el pacte amb el diable. Convertida en una dona sense edat ni defectes (sense interés, diria jo), ha estat beneïda pels directors de càsting. L’Streep ho té més difícil. Per això cal reivindicar-la ara més que mai, a ella i a les actrius com ella. Fins i tot quan la indústria la condemna al premi de consolació, el secundari carismàtic, fins i tot quan, mal dirigida per Norah Ephron, a l’oblidable 
El Hollywood més moralista es calça les botes a 
En Ken porta barba d’una setmana i ulleres de pasta, i la Barbie té el cabell negre i rinxolat, i unes bones caderes. Mattel ja no fabrica ‘parelles ideals’, ara ho fa Google, i el model és més real, però també més incert, més inquietant… estem passant dels models familiars de punt i final (el document ‘fixat’) als de punt i seguit (el document sempre editable). A 
És el primer dia de feina d’en Daniel. Està nerviós. Coneix la Laura, companya d’oficina. Se la mira i remira. Amor a primera vista. Intercanvi de paraules, algunes frases enginyoses. La cosa avança, o això sembla. Parlen, cada dia més. Ell esdevé l’amic conseller, ella… ella és ella. Complicada, encantadora, l’emoció del que és nou, i únic. Pura energia. I destrucció. Les coses és compliquen. Ell vol més; ella, no. És una història d’amor no correspost, una més. I caldrà extreure lliçons. El fracàs és sempre una senyal, o un recordatori: que hi ha moltes maneres d’estimar. La felicitat ja no té gust d’anís, com en els contes d’abans. 
Tota bona pel·lícula té alguna cosa d’un western en el seu interior. Al capdavall, el western representa la quintaessència del cinema identitari, i la reflexió sobre qui som és, de sempre, un material artístic superlatiu: a les pel·lícules de l’oest (del oeste) hi trobem la narració d’un país en construcció, que es fa caminant vers la pròxima frontera; la confrontació amb l’enemic interior, dugui la destral de la guerra o un winchester fumejant; hi trobem també la bellesa universal en la nit estrellada; l’udol de la por que hi plana com l’àngel de la mort, en espectacular cinesmascope. Són interessants els westerns, perquè fan néixer les seves històries en les paraules majors. I no els fa vergonya. I és fantàstic, perquè fan que la ingenuïtat i la lucidesa facin bona parella. Hi ha westerns més enllà de Monument Valley. És ben sabut. Fins i tot hi ha westerns al Besòs. Marc Recha ens regala això, en el seu últim film. 
“Happiness is good health and bad memory”. La frase és d’Ingmar Bergman i l’he capturat en la sempre suggerent turbulència de les xarxes socials (gràcies, 
La casa on viu Boris Yellnikoff és una mena de ‘cova’, un habitacle informal, segurament un antic magatzem reconvertit, al qual sembla que s’hagi d’entrar per l’esquena, mitjançant una llòbgrega escala. Diu molt, això. L’esquerp Yellnikoff, protagonista de