Aquest stencil, capturat al carrer d’Encarnació, a Gràcia, reprodueix la famosa fotografia que Jim Marshall va fer a Johnny Cash abans de la seva actuació a la presó de San Quintín, l’any 1969. Marshall, un dels grans fotògrafs del rock. Dels grans, sí. Una fotografia, la seva, que continua emocionant-nos des de les més de 500 portades de discos que va signar… i també a través d’aquest graffitti, que manté la força desafiant de l’original, i que està estampat en un carrer de Barcelona. Marshall va morir dimarts 23 de març als 74 anys a Nova York. S’ha endut la càmera, ha deixat les fotos.
Tag Archives: paisatges urbans
“Toca’m, és teu”

Per unes hores, la música més bonica és la més desafinada, la que té més soroll de fons i la més incoherent. Cultura participativa en do major. “Més de 20 pianos de carrer es distribuiran per diversos indrets de Barcelona en el marc del Concurs Internacional de Música Maria Canals Barcelona, durant el mes de març de 2010. Situats en parcs públics, carrers i places i sota el lema “Toca’m, sóc teu” els pianos estan col·locats perquè qualsevol persona els toqui, els personalitzi i els gaudeixi.” Més info, aquí.
Nous veïns a la ciutat

Feinejant al Google va anar a trobar-me aquest article d’Anatxu Zabalbeascoa, per al País. Aquest fragment concret va reclamar una fotografia. És la que acompanya aquest apunt: “En menos de un lustro, arquitectos como Nouvel, Perrault o Herzog & De Meuron aterrizaron en los solares vacíos. Eran, son, las nuevas estrellas de la zona. Sus edificios han llevado al viejo barrio a las revistas internacionales. Sólo que esos inmuebles tan brillantes… no acaban de cuajar. Como les ocurre a algunas estrellas del fútbol galáctico, esos iconos no se adaptan, no hacen amigos. No se hacen con el lugar aunque sobresalgan, como islas, en medio de un paisaje desconocido.” Més, aquí.
El ‘soroll’ de la cultura
Un dia vaig escoltar algú que deia que el millor dels museus eren les seves botigues, compendi frívol i alegre de petits objectes de gust indiscutible i utilitat incerta (a vegades és al revés), exhaustiu recull de llibres estranys i únics, crida a la conspiració secreta; vegeu, tipografies excèntriques i fotografia desenfocades confabulant-se per atrapar l’esperit de totes les grandiloqüències: la crisi de l’identitat en el graffitti, el no-lloc en els aeroports, la fractura del coneixement en els suburbis, etcètera. Una joieria? Més aviat un bulliciós mercat. Aquí els objectes, tan plens d’intenció, criden el seu missatge. Joc, ironia, autoreferència, denúncia: una postal kitsch, un obridor d’ampolles disfressat de clau, un ninot de vudú amb forma de PC. Quin cansament! Bé, res, pensava en això l’altre dia mentre fotografiava l’espectacular aparador de la botiga-llibreria del MACBA des de la plaça dels Àngels. Des de l’altra banda del vidre tot semblava sumit en un curiós silenci.
El guardarroba i la ciutat
En la duresa cromàtica de l’Hotel Silken Barcelona Diagonal, obra de Juli Capella, trobem, unes poques hores al dia, aquest excepcional racó de color. La ciutat és, massa sovint, com un gran guardarroba de peces fosques i avorrides. La roba del dia a dia, amb la qual ja hem pactat els mínims de la no agressió, els vestits triats d’esma, la monotonia d’un tall confiat, que ja no necessita el contrast del mirall. Però fins en l’armari més avorrit destaca aquella camisa comprada a l’estiu, una corbata llampant, el delicat perfum que habita encara dins d’un mocador vaporós.
Papallona immòbil
És subtil, d’acord. Oblidat, menystingut i amenaçat. També. És per això que és un regal poder disfrutar (encara) d’aquest patrimoni ple de delicadesa, al marge dels llibres i les guies turístiques: prenguem d’exemple aquesta porta. Al carrer Francisco Giner, al cor de Gràcia. O el rètol del forn del barri. El dibuix d’aquella façana camí de la feina. Els oficis d’abans –fusters, vidrers, linotipistes, serigrafistes– s’hi mostren en silenci i discreció, sense vanitat.
La plaça de Fèlix Bitllet

La Plaça de Fèlix Millet (el pare) s’ha transformat en la Plaça de Fèlix Billet (sic). La queixa plena de raons, un humor ben àcid i l’oportunitat ben aprofitada conflueixen en aquesta acció de protesta davant del Palau de la Múisica. Aquesta és una de les places més concorregudes de Barcelona, on trobem, bé que ignorant-se, les xancletes gastades del turista i els collarets de perles més valuosos dels cognoms de tota la vida. Ara hi ha també exposada la prova de la vergonya. A punt per a ser fotografiada. Una atracció més. Som això, també.
Urpes de felpa a la ‘pelu’ llatina
Un gran lleopard presideix l’interior de la perruqueria afro-llatina del número 39 del carrer Encarnació, a Gràcia. Entre xampús i condicionadors, el gran felí rugeix en silenci, urpes de felpa, ulls de plàstic, immòbils. Qui tem ara la mirada depredadora d’aquest animal solitari, caçador de nit? Hi ha dones que deixen el fulard o la jaqueta damunt la seva esquena mentre diuen ‘holaaaaa’ a la concurrència; nens que desafien els grans ullals amb el boli mentre les mares es miren distretes una revista, i l’encarregada de la perruqueria que a l’hora de plegar, hi deixa reposar l’escombra, mentre sospira mirant finestra enllà. És com si estés dins d’una gran gàbia.
“Això no és un hotel”
Això no és un hotel (gràcies a la lluita veïnal). Aquest mural, situat al carrer Magdalenes, al barri Gòtic, és contundent en la tipografia, el color i en el missatge, especialment. A magdalenes.net expliquen més coses: com ara que l’oposició d’un col·lectiu de ciutadans al projecte d’obertura d’un hotel va néixer l’any 2006 i que des d’aquell any s’ha impulsat un espai social amb una activitat regular, ben intrincada, que des de fa un temps s’han mantingut negociacions estretes amb altres entitats del barri i amb la seu del districte, que finalment aquest treball discret però tenaç ha portat l’anul·lació de la llicència d’obertura de l’equipament turístic. M’han interessat dues coses: una, el debat sobre com volem que sigui la ciutat (necessàriament vinculat en aquesta àrea a la pèrdua de diversitat social i econòmica per culpa de la voracitat de la indústria turística) i la forma com aquest debat és entomat per diferents organitzacions i col·lectius, que no sempre responen a la tipologia clàssica i que s’afegeixen, enriqueixen i en alguns casos competeixen amb les associacions de tota la vida. Finalment, paga la pena fer notar la importància que, cada vegada més, donem a la comunicació en les diferents lluites (veïnals i no veïnals). El col·lectiu ESM desenvolupa una tasca presencial ben intensa, però també té una pàgina a Twitter i informa, a temps real, de les principals novetats en la seva lluita. És una de les claus, i no pas menor, del seu èxit.
El somni de l’arquitecte
Reflexos en el Nexus II de Ricard Bofill, a l’UPC. M’ha agradat descobrir una elegant ironia, en aquesta imatge: l’arquitecte sommia capturar la línia pura, la prova de la seva omnipotència, però la ciutat, ai las, fa la seva, feliçment entretinguda en la saludable confusió dels seus carrers. I així, gràcies al sol del migdia, la rectilínia façana posterior del Nexus es veu desafiada per l’edifici veí. I per uns moments, els grandiloqüents finestrals s’omplen de prosa mostrant el que no són –però semblen– desenes de llençols estesos al vent, ignorant, tot assecant-se, el somni de poder de l’arquitecte.






