L’arquitectura ens tempta al joc de les abstraccions. Venint de la Barceloneta, camí de Poblenou… un capvespre suau i serè de primavera encertava a veure el que altres vegades m’havia passat desaparcebut: un joc impossible en els volums immòbils dels edificis. Rera aquests grans cossos, oberts a totes les mirades, s’amaguen molts secrets… vet aquí el que va passar –i que només en part aconsegueix mostrar la foto: en el ciment i el ferro es va mostrar la màgia d’una composició floral; la freda eficiència de l’autocad substituïda pel subtil ball d’imprecisos equilibris del mestre d’ikebana.
Tag Archives: paisatges urbans
Una nova veïna al barri
Fa uns mesos eren les guerreres de Kid Acne. Avui són les gràcils figuretes de Nineta, l’artista urbana de Barcelona, que ha tornat a fer una bona repassada al Raval amb els seus stickers en blanc i negre. Les característiques ‘ninetes’ de l’artista han desplegat els seus encants en diferents carrers i es presenten com una de les excitants novetats en el bulliciós panorama graffiter del barri. L’art urbà és efímer per definició. No badeu.
La gran novel·la americana
En les cançons de Randy Newman es descabdella un món. Novel·la en primera persona, toponimia precisa, el dubte que ens emiralla en un sol detall, la picada d’ull de l’oncle murri al final d’un dinar familiar, l’anècdota erudita que a penes surt en cap manual d’història, l’horror de la guerra en la figura d’una noieta desvalguda, reflectida en el vidre de les ulleres de l’assassí, l’ensulsiada del marxisme apuntada en una reunió d’ampa en una escola de luxe de Beverly Hills… En les cançons d’aquest artista palpita una gran novel·la. El dilluns, l’escriptor Ramon de Espanya el comparava amb Cheever i Carver; unes setmanes abans, Quim Monzó n’elogiava la mirada literària. Ahir, dimarts, 4 de maig, l’escriptor i cineasta David Trueba i el popstar Lluís Gavaldà es movien impacients a la seva butaca del Zorrilla. Faltaven uns pocs minuts perquè Randy Newman debutés en exclusiva a l’estat espanyol dins el Blues&Ritmes. Totes les entrades exhaurides, naturalment, per disfrutar amb aquest gran escriptor de cançons –o hauríem de dir aquest gran escriptor que fa grans cançons?–, figura crucial en la història de la música popular al segle XX.
Una paret amb esperits…
La casa d’enlloc
La casa d’enlloc de Roger Mas és com la casa del Sisa, aquella que era, també, una mica casa nostra. No és una casa que es pugui tocar; la casa d’enlloc: les seves parets són dites, no construïdes; i el fum de la ximeneia fa una música bonica sense necessitar més flama que la ens empeny a les llibreries i les botigues de discos. L’ànsia de buscar el reflex de nosaltres mateixos en les paraules dels altres. La cançó que obre el nou disc del cantautor de Solsona és ple de referències a les cançons del propi Sisa, de Serrat, Llach, Ovidi… ‘Aquesta nit pot sortir el sol’, la cançó que subtilment homanatja, també era plena de referències. Hi ha una pàtria íntima i sense bandera; un territori fet de cançons, humoristes, còmics i pel·lícules. És on hi ha la casa d’enlloc, on “d’un esqueix de cançó en surt el sol”.
Spray existencialista
"No estoy" diu el torturat street artist al Torrent de la Font de Badalona. És curiós com a vegades un necessita deixar escrit que no, que no hi és. No pas com una resposta a una pregunta, sinó com una afirmació prèvia que s’avança, de fet, a la pregunta. L’spray del graffiter fixa el missatge en la paret, tot i que no sabem si és un advertiment desesperat o existencialista. A la banda del lector hi queden els interrogants. Deu ser això… la ciutat literària.
Les guies que et fas tu mateix…
… són Moleskine, clar. Llapis nou per al vell París. Marcàvem el camí de les nostres passes en els oportuns post-it transparents que acompanyen aquesta singular eina, endinsant-nos a Montparnasse, l’historic barri de la ‘rive gauche’ imperdonablement oblidat pels turistes de cap de setmana. Omplíem les pàgines en blanc del petit llibret amb els noms de cafès, restaurants i botigues interessants amb els quals ens topavem en el nostre recorregut. Viatjar és descobrir, sí, però també ordenar. Són, aquestes, les guies que et serveixen per ‘tornar’ a la ciutat. Les guies dels que repeteixen, dels que es resisteixen a posar la bandereta de conquesta a les ciutats visitades. Perquè les ciutats no es coneixen mai del tot. Fins i tot la teva ciutat, no la coneixes mai del tot.
Un museu amb moltes capes
Impressionant vista exterior de la Fundació Cartier per a l’Art Contemporani, a París. Aquest edifici, situat al cor de Montparnasse, i per tant protegit de les riuades de turistes, és obra de Jean Nouvel. L’arquitecte francès, autor de la Torre Agbar i del Parc del Poblenou, a Barcelona, excel·leix aquí en plantejar-nos un espai de fronteres difuses, ric en la juxtaposició de realitats. Aquesta imatge, de fet, mostra diferents capes: la sala del museu, les pintures de Takeshi Kitano, a qui aquestes setmanes es dedica una retrospectiva, el jardí posterior, el reflex dels edificis del Boulevard Raspail… La discreció i l’elegància brillen, no sé si accidentalment, en el disseny d’aquest museu d’ego més suportable.
Tour(ist) Eiffel
Obres a l’emblemàtica torre de París… Els turistes som una plaga. Ni ha quatre que han desafiat les lleis de la física més elemental i han quedat immobilitzats, víctimes de l’encanteri low cost, en la gran fotografia que embelleix un dels barracons habilitats per als treballadors que aquests dies estan restaurant la gran estructura de ferro.
La paradoxa de París
” Aunque ya nadie leía, todo el mundo sabía leer” va deixar escrit Juli Verne a “París en el siglo XX.” La frase és de l’any 1863 i prediu com podria ser la capital de França l’any 1960. 50 o 147 anys després… avui comencem unes minivacances al que les guies turístiques descriuen des de fa dècades com la ciutat de la llum. La paradoxa de París –“aunque ya nadie leía, todo el mundo sabía leer”– també val avui per la meva ciutat. Cada vegada viatgem més, però, diria, tot tendeix a ser més semblant. Restarem amb els ulls ben oberts! Ens llegim a la tornada. Bones vacances!









