En les cançons de Randy Newman es descabdella un món. Novel·la en primera persona, toponimia precisa, el dubte que ens emiralla en un sol detall, la picada d’ull de l’oncle murri al final d’un dinar familiar, l’anècdota erudita que a penes surt en cap manual d’història, l’horror de la guerra en la figura d’una noieta desvalguda, reflectida en el vidre de les ulleres de l’assassí, l’ensulsiada del marxisme apuntada en una reunió d’ampa en una escola de luxe de Beverly Hills… En les cançons d’aquest artista palpita una gran novel·la. El dilluns, l’escriptor Ramon de Espanya el comparava amb Cheever i Carver; unes setmanes abans, Quim Monzó n’elogiava la mirada literària. Ahir, dimarts, 4 de maig, l’escriptor i cineasta David Trueba i el popstar Lluís Gavaldà es movien impacients a la seva butaca del Zorrilla. Faltaven uns pocs minuts perquè Randy Newman debutés en exclusiva a l’estat espanyol dins el Blues&Ritmes. Totes les entrades exhaurides, naturalment, per disfrutar amb aquest gran escriptor de cançons –o hauríem de dir aquest gran escriptor que fa grans cançons?–, figura crucial en la història de la música popular al segle XX.

La casa d’enlloc de Roger Mas és com la casa del Sisa, aquella que era, també, una mica casa nostra. No és una casa que es pugui tocar; la casa d’enlloc: les seves parets són dites, no construïdes; i el fum de la ximeneia fa una música bonica sense necessitar més flama que la ens empeny a les llibreries i les botigues de discos. L’ànsia de buscar el reflex de nosaltres mateixos en les paraules dels altres. La cançó que obre el nou disc del cantautor de Solsona és ple de referències a les cançons del propi Sisa, de Serrat, Llach, Ovidi… ‘Aquesta nit pot sortir el sol’, la cançó que subtilment homanatja, també era plena de referències. Hi ha una pàtria íntima i sense bandera; un territori fet de cançons, humoristes, còmics i pel·lícules. És on hi ha la casa d’enlloc, on “d’un esqueix de cançó en surt el sol”.