Canvi de rol: de viatger a (potencial) víctima

“Señores pasajeros, vigilen sus pertinencias, acaban de subir al convoy posibles carteristas.”, això sonava per la megafonia del metro ahir a la línia verda. Curiosa intervenció de la maquinista, mostra eloqüent de la impotència institucional: “almenys això, almenys ens avisem entre nosaltres”, venia a dir l’atenta treballadora. I tots vam agafar les bosses, motxil·les i bolsos amb més determinació i ens vam mirar, anònims viatgers ensonyats, amb un interès renovat, estrenant-nos amb la resignada complicitat de les víctimes. Cercàvem els sospitosos, els ‘posibles carteristes’. Tot just passaven uns minuts de les nou. Pròxima parada… Plaça del Centre.

Cinc minuts abans d’hora

Si algun dia el Time Out fa un número sobre bars de Barcelona amb bones vistes… que no es deixin aquest. L’Ambar, al capdavall de la Rambla del Raval. A mitja tarda d’ahir oferia aquesta vista privilegiada. Hi esperava dos amics: la típica reunió ràpida en un lloc cèntric. Jo hi era cinc minuts abans de l’hora. Al meu costat, fumejava una infusió. Aquells pocs minuts esgarrapats a l’agenda: el millor del dia, segurament.

Ventall d’històries

Aquesta façana és espectacular, per acolorida i suggerent. Què s’amaga rera cadascuna d’aquestes finestres? Alguns dels veïns ja s’hi deuen haver acostumat. Fan com si res, seguint el fil de les seves rutines diàries, sense mirar finestra enllà. Però potser hi ha qui encara manté la infecció de l’indiscret: un nou inquilí, potser; o un senyor que viu a la finca fa anys i que fabula d’amagat de la dona ("Manel, on tens el cap?"). A aquests dos veïns hipotètics (qui sap si no en són més?) la costum els rellisca, per sort; i saben mantenir el secret dels seus ‘viatges’ mentals a la vida dels altres. Serven encara la mateixa mirada de sorpresa de quan van descobrir que casa seva era, en realitat, una pantalla porta oberta a una gran novel·la en moviment. Teixexen àvids històries vives –però, ai las, volàtils– amb la mirada clavada al carrer i palplantats davant de la diària acolorida vidriera.

L’edifici, que es replega cap endins a la confluència de Bruc amb Diputació, "adopta una solució molt inhabitual als xamfrans de l’Eixample. La planta baixa i l’entresòl segueixen l’alineació del xamfrà, però els pisos superiors enllacen perpendicularment, confluint en una torre poligonal, on hi ha la caixa de les escales, coronada amb una cúpula. Les façanes es caracteritzen per les seves galeries amb vidres de colors. Va ser construït el 1886 i és obra de Joan Bruguera. (Més informació, aquí.)

Carrer de Casanova, 13

… o la mala sort de l’amant. El número més malestruc, en record de l’aventurer venecià. Giacomo Casanova, l’amant que va saber sortejar amb una gràcil pirueta totes les malestrugances disposades en el seu pas per l’Europa del segle XVIII. El dibuix del forjat de la porta d’entrada d’aquesta esplèndida finca de l’eixample de Barcelona recorda el joganer dibuix d’un teixit de blonda. Capritxós, suggerent… sensual.

Aparicions a la façana

Rostres a la placeta del costat de la Nau Ivanow. Les cares són d’un artista que es fa dir Suso33, m’aclareixen amablement els responsables de l’equipament. "Les va pintar el 2 de març de 2009, amb motiu de la inauguració dels espais annexos de la Nau." No m’aclareixen el sentit de l’acció. Està bé, això. La pregunta resta oberta. Quines són les històries que habiten rera les misterioses aparicions al cor de la Sagrera? Continuarem la cerca.

La ‘casa dels cotxes’

L’any 1929 hi havia 23 milions de cotxes a les carreteres nordamericanes. L’aparcament ja era un problema i les ciutats van començar a buscar solucions. Aquesta és una de les informacions contingudes a l’exposició ‘House of cars’ que es pot veure fins al mes de juliol al National Building Museum de Washington D.C. La mostra s’aproxima a un dels elements més característics del paisatge urbà nordamericà: l’edifici d’aparcaments, el pàrquing… fins i tot nosaltres hem incorporat en el nostre vocabulari quotidià aquest anglicisme, com el hot-dog, el jazz i ‘googlejar’. Hi ha invents de pes, aquest n’és un… i bé mereix una exposició. (Continueu llegint… a Sostenible.cat.)

La ciutat anònima i els benaurats ‘oblits’

casessagrerapetitesM’adono massa tard de la Sagrera: aquest barri industrial, ferroviari, dubitativament enclavat entre Sant Andreu i Sant Martí. Em dóna la sensació que hi he deturat la mirada, just abans del seu darrer alè: va ser un dels grans cigne de la indústria catalana, però avui és un ocellastre brut de fang, interrogant-se entre bulldozers sense que ningú hi pari atenció. L’autopista passa rabent per una banda, la Meridiana es concentra en si mateixa, egoista, autista, a tocar de la terra esventrada. I el tren de rodalies hi transita amb la mirada cansada, fent la seva guerra. Aquest barri viu immers en un potent procés de construcció, o de destrucció, ja no ho sé. Em passejo pels volts del carrer Berenguer de Palou: queden algunes cases de les que la Renfe va destinar a les famílies dels ferroviaris. Avui tenen un futur incert, diria que negre. A una banda, noves promocions de pisos, indistingibles de les d’altres poblacions: vet aquí una ciutat neta i ordenada, vet aquí la ciutat anònima, perfectament intercanviable. A l’altra banda, un gran forat, la promesa, el futur intercanviador ferroviari que ha de portar l’alta velocitat a Barcelona. En aquest context, les encantadores casetes del carrer Berenguer de Palou semblen un error, un oblit. Disfrutem-les mentre poguem.

Patchwork de miralls

Una de les vistes més boniques que ofereix Barcelona la regala un centre comercial. Hi ha una delicada ironia, aquí: la façana principal del Maremagnum no ens convida a mirar dins… ens convida a mirar fora. És com si l’arquitecte, d’esquenes als interessos del client, hagués decidit enviar un missatge en clau inspirat per un naïf civisme: has vist el que et perds?, sembla dir-nos l’impressionant joc de miralls i el seu reflex sobre el port vell… Aprofita el dia, fes mitja volta. Allunya’t de les botigues. Encara hi ets a temps.