El riu d’asfalt

Un mural sobre un mural, sobre un mural, sobre un mural… infinites capes fan de la ciutat un gran geoglífic. L’artista urbà Joachim és autor d’un nou enigma. La seva darrera creació es pot veure a la finca en runes situada a la confluència del carrer de Santa Madrona i la riera de Canyadó, a Badalona (per cert, gràcies a l’Arcadi Poch per l’avís).

Mai passem pel mateix carrer dues vegades. L’enorme riu d’asfalt és un riu diferent cada vegada.

Les tres últimes Madrones

“Des del 1403 es troba documentada l’ermita de Santa Madrona, que estava situada a mitja muntanya de Montjuïc, més o menys on ara hi ha el MNAC.

Era un lloc de trobades i aplecs dels barcelonins, que durant molts anys hi anaven a passar estones de lleure, a contemplar el paisatge i a gaudir de la natura. Sortien de les muralles pel portal de Santa Madrona, que era el més proper al camí que pujava a l’ermita, i que estava situat més o menys darrera les drassanes. Encara avui dóna nom al carrer del mateix nom, on, per cert, al número 10, treballo jo. I anaven a passar el dia a l’ermita de Santa Madrona. Tanta va ser la nomenada de l’ermita i de la santa, que traspassà els límits de la ciutat i s’estengué a ciutats veïnes com Badalona, on trobem el carrer de Santa Madrona a continuació de la Rambla, i on encara fins al segle XXI hem pogut trobar noies amb aquest nom.

L’any 2012, però, d’alguna manera ha representat, de moment, la fi d’aquesta tradició onomàstica, ja que a principis d’aquest any, amb pocs dies de diferència, han mort les tres darreres madrones badalonines: la Madrona Sabater, la Madrona Oliveras i la Madrona Campmany. Ara ja no queda cap Madrona a Badalona. Deu ser el pas inexorable de la història.

He pensat que estaria bé de recordar-ho, amb un bri de nostàlgia, justament avui que és el dia de Santa Madrona.”

Valentí Sallas
15 de març de 2012
+ info sobre Santa Madrona, la patrona oblidada de Barcelona, aquí.

Avui que em sento optimista

Malgrat tot, malgrat tots, la ciutat va fent, conspirant d’esma, perquè sí, sense saber ben bé per a que o per a qui. Cal saber llegir les senyals, xiuxiueja un senyor de veu greu i cabell blanc. Però cada cartell que s’arrenca mostra una metàfora nova. Cada cartell que penges de nou convida a una teoria diferent. Sobreposició. Mans que sumen, escric; avui que em sento optimsita.

* Foto de dos cartells estripats, un de les JERC i l’altre de BDN Running. Està feta amb un iphone i tractada amb el programa Instagram i capturada avui mateix a l’avinguda de President Companys, a Badalona.

Una joia de botiga

L’arquitecte i interiorista William Sofield ha convertit la Santa Eulàlia, la centenària botiga barcelonina de teles i confecció, en la metàfora perfecta del luxe. L’entrada al passeig de Gràcia és emoció continguda: una caixa que s’obre amb un clic per oferir una joia que ens fa l’ullet entre velluts. És l’entrada principal d’un establiment que reivindica el seu lloc al món, accentuant la seva singularitat. I això té molt de valor, en aquest Passeig de Gràcia que cada vegada perd més personalitat.

Trobareu més sobre la botiga Santa Eulàlia aquí i aquí.

Mirades sota el bosc lacti

“Pots sentir com cau la rosada i com respira el poble. Ets tu només que tens els ulls oberts per veure la ciutat, negra i plegada, i adormida profundament i lenta. I ets tu només que pots sentir la invisible caiguda dels estels, l’estremiment en la densa foscor que precedeix l’aurora, tocada pel rou del matí, dels minúsculs contactes sobre el mar negre (…). Escolta: és la nit que es mou pels carrers, és la processó del vent salat i musical i lent per Coronation Street i Cockle Row; és l’herba que creix a Llareggub Hill; és la caiguda dels estels i la rosada, el son dels ocells al Bosc Lacti. (…) Només tu pots sentir i veure, més enllà dels ulls dels dorments, els moviments i països i laberints i colors i consternacions i arcs de Sant Martí i melodies i desitjos i vols i caigudes i desesperacions i els amples mars dels seus somnis. Des d’on ets pots escoltar els seus somnis.”

“Sota el Bosc Lacti” (Clàssics Moderns Edhasa, 1987, amb traducció d’Angela Buxton i Salvador Oliva) és una de les darreres obres de Dylan Thomas, pensada i escrita per a ser dita a la ràdio. La BBC va estrenar-ne el muntatge definitiu el 1954 i un temps més tard fins i tot se’n va fer una adaptació fílmica amb Richard Burton i Peter O’Toole.

Aquest drama per a veus ens aproxima amb la càlida ironia habitual a diferents escenes urbanes: vint-i-quatre hores d’un dia qualsevol, en un lloc qualsevol. És així com Thomas ens convida a visitar una ciutat sense ser vistos, i totes les seves veus esdevenen una de sola. Recorrem estances i travessem parets i cossos saltant-nos totes les lleis de la física; l’escriptor ja ens ha convertit en petits déus.

Des del 2005 he anat aplegant en el meu àlbum de Flickr desenes de rostres presents a la ciutat/ciutats (hi podeu donar un cop d’ull, aquí). Em sembla que podrien ser també, i d’alguna manera, fotos sota el Bosc Lacti. Cares amagades rera una cantonada, ulls que et miren des d’una paret a punt de caure, un somriure que surt de sorpresa en estripar un cartell, el reflex d’una noia en el vidre d’una botiga… Thomas col·leccionava converses i pensaments que atrapava negre sobre blanc damunt les pàgina d’un llibre. Jo m’he servit d’una càmera per explicar les meves ciutats sota el cel (el bosc) lacti.

“The little boy that Santa Claus forgot”

Vet aquí la meva felicitació de Nadal. S’hi mostra la gran maqueta que aquests dies es pot veure a l’aparador de la botiga Breadsleys –un món dins un món– al carrer Petritxol de Barcelona. Fixeu-vos en el petit noiet amb que es clou el vídeo. Podria ser el protagonista de “The little boy that Santa Claus forgot” o “I saw mummy kissing Santa Claus”. Totes les nadales tenen aquella mica de tristesa… Aquesta no n’és una excepció. Bon Nadal a tots i a totes!

* Pel·lícula enregistrat amb un iphone 4 el 23 de desembre de 2011 a les 20h i tractada amb l’app Super 8 ©. acabada d’editar amb iMovie. De fons, Christmas Time is Here, de Vince Guaraldi Trio.

Homenatge (i reivindicació) d’A Casa Portuguesa, a Gràcia.

Llegeixo aquest article; de Jaume V. Aroca a La Vanguardia d’avui. “A casa portuguesa, cerrada por precinto”.  Recupero, com un homenatge, i també una reivindicació, aquest apunt al blog, escrit el 17 de juliol de 2009:

“M’agrada tornar a les ciutats que m’agraden; tot i que és sempre un viatge perillós, aquest. Perquè no tornem només a retrobar la pedra i el paisatge, tornem estirant el fil de la memòria, i la memòria marca el ritme d’una música irrepetible. Tornem a capturar el miratge, i això és impossible. Pensava en Lisboa i Porto, dos ciutats que m’agraden, mentre menjava una ‘queijada’ d’A’ Casa Portuguesa. El pastisset de formatge era deliciós: la pasta de full torradeta i cruixent, l’interior flonjós, prudentment dolç… i vaig tornar a Lisboa, i vaig tornar a Porto, fa nou anys. I va ser sense esperar-m’ho, sense expectatives prefixades. I així és com un torna a les ciutats que li agraden.”

Londres, alguns itineraris (més)


Hi ha, és clar, el Hyde Park, el bulliciós Soho, la basílica de Saint Paul’s que encara aprèn a mirar el riu; també Westminister i el Big Ben, que sempre és més petit del que recordaves… Piccadilly Circus te la trobes encara que no vulguis, i el Coven Garden es debat encara, i amb habilitat ajorna la decisió, entre el que encara és genuí i l’extés poder de la franquícia. Hi ha, doncs, el Londres de sempre i cinquanta Londres més, sempre inabastables.

A continuació, alguns consells recopil·lats després d’uns dies a la capital anglesa: el mapa que il·lustra aquest apunt resumeix la nostra estada, que també podeu repassar aquí, en forma d’àlbum fotogràfic.

HAMPSTEAD HEATH. Consulteu la previsió meteorològica i reserveu el matí més net de núvols. Planteu-vos a Camden amb la Northern. Passeu dels estables i de l’engany d’una fira que ja fa anys que va deixar de ser interessant. Recupereu-vos de l’ensurt fent un bon te al cafè del Roundhouse Center, a Chalk Farm, una de les millors sales de concerts de la ciutat. Agafeu un autobús direcció Hampstead Heath per (re)descobrir el parc més gran de Londres. Llacs, boscos impenetrables i el Parlament Hill, que si el dia acompanya, regala unes fabuloses vistes a la ciutat. Londres com no l’has vist mai. El parc us reclamarà un parell d’hores, com a mínim. Us podreu refer a Hampstead, el barri dels escriptors amb més solera i avui perfecte oasi bo-bo.

ISLINGTON CANALS. Passejant per Angel, a sobre la City, és fàcil pensar: jo si visqués a Londres viuria aquí, com en Nick Hornby. És cèntric i tranquil i, penses, tampoc no deu ser tan car (sí, un perfecte cas d’autoengany terapèutic). Allà a tocar hi ha una zona de canals preciosa, anant cap a Islington (aquí, concretament). Val la pena invertir-hi un parell d’hores. Ah, sí… potser tot el que podríem pagar és un lloguer en alguna de les barcasses que hi suren confiades. Però tampoc estaria gens malament, la veritat.

SAINT PANCRAS STATION. Saint Pancras l’estació internacional de Londres és espectacular, tot just acabada de rehabilitar. Molt a prop hi ha la seu de The Guardian, amb una sala d’exposicions temporals oberta al públic. A tocar, King’s Cross espera el final de les obres. Aquesta serà un espai emergent, segur, en poc temps. Tota la gasiveria dels anglesos en el seu ‘tube’ –petit i incòmode, el metro– la corregeixen explotant la grandesa de les seves estacions de ferrocarril. Pel cas, també us podria valdre la Liverpool Street Station o la sempre convenient Victoria.

HOLBORN. La zona de High Holborn (Russell Sq direcció Saint Paul’s) val un passeig, amb el seu aire de fals barri residencial. Aquí cada porteta dóna pas a un bufet d’advocats o a un hermètic despatx de lobbistes. Fa unes dècades el lleter deixava l’ampolla blanca al portal, ara s’hi apilen els exemplars dels principals diaris internacionals. El poder que s’amaga amb discreció és el poder de veritat. Imprescindibles els Gray’s Inn Gardens, per cert.

BRICK LANE. El mercat de Brick Lane (estació Liverpool Street o Storedich Station), i en especial la zona de la Truman Brewery, els diumenges, és molt millor que l’ara excessivament higeneïtzat Spitalfields. Allà hi té una inacabable sucursal Rough Trade, paradís de l’indie britànic, i a tocar, el food hall de la Boilerhouse ofereix a preus d’escàndol el millor menjar ètnic de la ciutat.

Més consells solts:

    • Te al setè pis de la Tate Modern, un dia a la tarda, just quan es comença a fer fosc. Més informació sobre menús i horaris, aquí.
    • Picnic al parc (una oportunitat per arribar-se fins als Kensington Gardens?) amb productes comprats a la planta baixa de Harrod’s, contra tot pronòstic de preu assumible. Saliveu amb aquesta selecció de fotos.
    • Canton Arm’s, a (177 South Lambeth), a la riba Sud. Un pub que recupera receptes antigues angleses. Relació qualitat preu imbatible. “A hugely attractive type of food: rustic, solid, big flavours, no ingredient frottage. That is exactly what you get. To see it spread to this quieter corner of town is a marvellous thing.” Ep, que ho diu el Guardian!
    • Les llibreries de Charing Cross Road (en especial la Koenig, de fotografia i disseny) i Fopp’s, és clar, i els seus cedés a preu de saldo en perfecte estat de revista.
    • Sandwich (i molt més) amb classe a A. Gold, al 42 Brushfield Street. Fantàstic per fer un mos al migdia (compte amb les cues, la gent reserva per internet l’entrepà que es vol endur).