+ AMOR

A l’autopista, + Amor. Passen els cotxes rabent i, potser, algun distret copilot dubtarà per un moment en veure la inscripció: + Amor? Però els seus ulls tornaran ràpid a l’asfalt, o a la pantalla del mòbil. Moviment continu: la carretera, la pantalla… inesgotables. Un prec anònim, + Amor, convençut però no sé si exactament convincent. Es va extenent, això sí, a la ciutat metropolitana, sense distincions de termes municipals i amb una calculada ambigüetat lingüística. Qui contradiria mai aquest missatge, en forma de graffit gegant? Per cert, que el graffit de la foto està al barri de Sant Crist de Badalona.

Tot plegat és menys obvi del que sembla. I està bé que sigui així. Perquè, en realitat, el missatge no és en les enormes lletres de la pintada (en aquest amor majúscul), sinó en el lloc on es plantifiquen: cases en procés d’enrunament, parets mitgeres, obres mig abandonades. El suport que conté l’escrit té tota la intenció: abandonat i imprevist, en construcció. L’amor és això, transformació.

Salabret, estendard de conquesta

És com si el planeta sencer volgués reflectir-se en aquest tros de mar. Hi trobem aquella llum màgica, que arriba com la cançó, a s’hora baixa; i també aquests dos nens que, desafiant amb una picada d’ull tots els tractats de geopolítica, van saltant d’una roca a l’altra, com si fossin continents.

Hi ha moments que queden, com aquest dissabte de juliol, a l’Escala. Només fa falta la fina xarxa del salabret per atrapar-los.

Engranatges en suspensió

 

Diu l’Enric Juliana d’aquesta foto, que vaig fer fa uns pocs dies a la Rambla. “Els engranatges de Badalona en suspensió”. El cablejat elèctric i les catenàries de la via del tren esdevenen, a Badalona, autèntiques escultures quan es retallen al blau del mar i el cel. Ho va saber veure l’Alfons Soldevila amb la seva esplèndida passera, a Canyadó; i també els arquitectes Poch i Moliner, quan van fer el discutit (i per a mi indiscutible) allargament de la Rambla a Santa Madrona. Hi ha un diàleg molt singular entre natura i indústria al nostre passeig marítim.

Però crec que en Juliana no va per aquí; o no va per aquí, exactament. El seu comentari es refereix, aventuro, a algun aspecte més intangible i clarament conjunturual. Els engranatges de Badalona en suspensió, diu; i jo m’imagino la ciutat agafant aire, mirant un horitzó de falsos tons pastel. S’inicia un nou cicle, aquí. El motor al descobert, engranatges en suspensió. Ajustar? Desmuntar? Necessitarem enginyers, mecànics i artistes. Perquè la persona que va dissenyar aquestes estructures metàliques, que tan expliquen què som, era una mica de les tres coses.

Qui és la indígena?

Rera aquesta pregunta gens innocent hi ha la proposta d’un exercici, més que no pas una provocació d’ofici. La imatge mostra una àvia que passa decidida davant de l’espectacular mural que hi ha a la finca situada a la confluència del carrer Sant Martí amb la Rambla del Raval, a Barcelona. Qui és la indígena, aquí?

Diríem que és la jove del graffitti, vestida amb l’uniforme d’una cultura llunyana. Tanmateix, avui representa un barri que palpita en mil colors nous. La senyora del vestit blau és, en canvi, una veïna de tota la vida (és una hipòtesi, s’entèn) que el fenomen immigratori recent ha convertit en quasi excepció. La normalitat ja no es mostra en un color de pell, o en una forma de vestir. El debat sobre la identitat i la pertinença s’emiralla amb tota la seva complexitat al barri del Raval de Barcelona, i a tants altres ravals d’arreu del país.

Les fronteres difuses d’avui han convertit la paraula indígena en un concepte gairebé líquid. Ens serveix per assenyalar el nouvingut, i també, finalment, el que ja hi era, convertit, aparentment, en raresa. Qui és la indígena, doncs? Jo diria que cap d’elles; i també diria que les dues. I rera aquesta aparent contradicció hi ha tot un tractat de sociologia per escriure.

Souvenirs al divan

No sempre busquem descobrir coses noves, quan viatgem. A vegades busquem que una ciutat o un paisatge ens doni la raó. Deu ser perquè la nostra mirada mai és neta del tot i que, d’alguna manera estranya, tot el que tenim davant, en realitat ja ho portàvem damunt. Però ja és això, no? Quan viatges, també viatges dins teu. Tot el que mires, ho remires i després ho oblides, que és la manera de reinventar i, finalment, tenir memòria.

El París que veu Gil, el protagonista de l’última pel·lícula de Woody Allen, l’excel·lent Midnight in Paris, és una ciutat feta a còpia de maons i lletra, la construcció d’un paradís que, fet i fet, només existeix al cap d’aquest guionista de Hollywood, obsessionat per les vanguardes dels anys trenta a l’aleshores capital del món. El protagonista passa tot un seguit de nits impossibles, en una mena de roadmovie onírica, acompanyat de Dalí, Buñuel, Hemingway, Lorca, Picasso, Gertrude Stein, Man Ray… Reclama amb entendridora desesperació que els fantasmes genials del passat li donin la raó, que qualsevol temps passat va ser millor. Però el que està fent Gil, de nou un maldissimulat alterego de Woody Allen, és desfullar la margarida del seu present.

Perquè el que vol Woody Allen és portar-nos al mateix lloc on han acabat algunes de les seves pel·lícules: viu al dia! I així doncs, vet aquí la moral d’aquesta història: que la ciutat no només et doni la raó, que sigui també el lloc on t’exploti l’amor com una bombolla de sabó en una nit d’estiu passejant al costat del Senna. No sempre busquem descobrir coses noves, quan viatgem. A vegades busquem que un paisatge o una ciutat ens doni la raó. I quasi sempre –afegeixo ara– busquem enamorar-nos. D’això va, per a mi, Midnight in Paris.

Explicació de l’inexplicable (intent)

És lleig o és bonic, aquest balcó? Està al cor del barri de la Salut, just davant del nou Centre Cívic. Com a abstracció, –en la foto he obviat el context–, la cosa funciona. Ens fa somriure, té un aire kitsch irresistible. Tanmateix, si recuperem el context, emplaçat com està en una zona d’intensa transformació en un dels barris més poblats i complexos de Badalona, el balcó esdevé una altra cosa. Potser el símbol d’una resistència. Com sobreviure en la ciutat anònima? Com sorprendre amb la singularitat enmig de la grisor de l’asfalt. Vet aquí un intent.

Trepitjar les llibreries

El sol de mitja tarda regalava un reflex ben oportú damunt les llambordes de davant del Palau Moja. El dia del llibre, Sant Jordi, a la Rambla dels Estudis, a Barcelona. Llibreria, es llegeix a la foto. Arran de terra, ja ho veuen. Sacrilegi? Sabates, bambes i espardenyes la van trepitjant sense ferir-la, perquè en passar-hi per sobre la donen per descomptada. Lletres damunt la pedra. Sembla que no hi siguin, però hi són. Un paisatge urbà que és natural, i que potser ja no és ni notícia. El dia del llibre ha de ser, de fet, cada dia i està bé (molt bé) trepitjar les llibreries fins i tot quan no hi parem esment.

El poder dels globus de colors

M’impressiona, aquesta foto. Ja sé que no pot ser, però és una mica com si un guionista (i concretament un guionista de Pixar) hagués fet una curta estada a la nostra ciutat. El temps just per fer desaparèixer una casa de lloc (i tot això passava al carrer Santa Madrona, al cor de la Rambla de Badalona). Pim, pam. Arrencada d’arrel (qui sap si ajudada de milers de globus de colors, com passava al principi de la pel·lícula UP, una de les més celebrades produccions de l’estudi d’animació nordamericà).

En Pere Calders; n’hagués escrit un conte. Tic, tac. Mentre la sorra del rellotge del temps s’escola entre els nostres dits… aquella façana impertèrrita, tan carregada d’anys, esdevé en pocs dies aire, cel, l’interrogant que ens assalta i ens fa veure que no podem donar res per descomptat. Una nova façana ocuparà el lloc de la vella. I complirà la seva tasca amb disciplina i discreció: la de fer-nos pensar que ella, la nova casa, és la que restarà allà per sempre més. Tothom menysté el poder dels globus de colors. Ja sé que no pot ser, però és una mica com si un guionista…

Àvids de llum



Un tel gris s’enganxa d’imprevist arran de mar i transforma un paisatge que crèiem segur. Són uns pocs minuts, per sort, perquè a tots ens atrapa amb massa poca roba i una perplexitat com mig meravellada. Els carrers i les places que coneixíem esdevenen un decorat punyent i inquietant: no ens sabem trobar, a la nostra pròpia ciutat. Aquell cafè amb gel que pensavem fer a mig matí a la terrassa ha de convertir-se en un cafè llarg, a l’interior del bar de la cantonada. I des de la finestra estant, amb el got calent a les mans, observem com la boira va entereanyinant arbres i bancs i descobrim, un pèl aturdits, que som com la planta més petita i modesta. Nosaltres també necessitem el sol per sobreviure. Àvids de llum.

* El fenomen de les boirines matinals que ahir i avui ens han sorprès a molts a la costa central del país, –expliquen a Ara Méteo–, “és típic de les primeres calorades primaverals” i es produeix quan xoquen l’aire càlid amb el mar encara molt fred. Per cert, la foto que il·lustra aquest apunt la vaig fer ahir sobre les 11.30h a la platja de la Barceloneta.