Àvids de llum



Un tel gris s’enganxa d’imprevist arran de mar i transforma un paisatge que crèiem segur. Són uns pocs minuts, per sort, perquè a tots ens atrapa amb massa poca roba i una perplexitat com mig meravellada. Els carrers i les places que coneixíem esdevenen un decorat punyent i inquietant: no ens sabem trobar, a la nostra pròpia ciutat. Aquell cafè amb gel que pensavem fer a mig matí a la terrassa ha de convertir-se en un cafè llarg, a l’interior del bar de la cantonada. I des de la finestra estant, amb el got calent a les mans, observem com la boira va entereanyinant arbres i bancs i descobrim, un pèl aturdits, que som com la planta més petita i modesta. Nosaltres també necessitem el sol per sobreviure. Àvids de llum.

* El fenomen de les boirines matinals que ahir i avui ens han sorprès a molts a la costa central del país, –expliquen a Ara Méteo–, “és típic de les primeres calorades primaverals” i es produeix quan xoquen l’aire càlid amb el mar encara molt fred. Per cert, la foto que il·lustra aquest apunt la vaig fer ahir sobre les 11.30h a la platja de la Barceloneta.

The way young lovers do

Si no volien estimar-se, perquè es posaven sota aquesta lluna enorme? A vegades les persones busquen el moment, però és el moment el que quasi sempre troba les persones. Tot amant voldria capturar el destí, confrontar-lo a una llum forta i sotmetre’l a interrogatori. És massa terrible imaginar que és l’atzar el que decideix la nostra sort…

Avui dissabte 19 de març, la Lluna plena coincidirà gairebé exactament amb el perigeu, la mínima distància possible a la Terra. Aquesta nit podrem veure la Lluna més gran que s’ha pogut veure des de 1993 (més informació, aquí).

Sona aquell piano i el vell Van canta, “there’s a fabolous night for a moondance”. Esteu avisats.

(Múltiples) Horitzons

Això és Barcelona, senyors. Vet aquí el nou Poblenou, abigarrat i poc afavorit, vist (i després capturat) en el rètol del Restaurant Catamarán, al passeig Marítim del Bogatell. M’agrada el blanc que divideix la imatge en dos –allà on la foto es troba amb el cel blau d’un dia d’hivern–. Aquí es revel·la una línia de l’horitzó que marca amb força la composició. La línia és potent, i també falsa. Tota ciutat té, sempre, múltiples horitzons. Orientar-s’hi és més difícil del que sembla.

Un mar de barracons de fusta

Foto: fundacioateneusantroc.org.

Foto: fundacioateneusantroc.org.

És un dels meus blogs de referència. L’escriu en Pere Meroño, a can Vilaweb, des de fa una pila de temps. En Pere és badaloní del barri del Congrés (bé que fa molt temps que no hi viu, a la ciutat). En Pere va jugar un paper important en la transició política a Badalona (va estar en el nucli fundador del primer PSC, a l’any 1976). Escriu amb una sensibilitat ben especial i que d’alguna manera m’acompanya en la meva ‘feina’ de blogaire. La seva és una mirada molt humana, ben atenta a les històries dels que menys tenen; un mirada necessària, oportuna i potser urgent… aquí i ara. Ho demostra (de nou), aquest breu apunt de fa uns dies sobre el mar de barracons de fusta que van omplir Sant Roc, després de les fatals inundacions del setembre de l’any 1962.

Explosió de ciutat

BaetulonaÉs una de les propostes més arriscades de la Capitalitat de la Cultura Catalana exercida aquest 2010 per Badalona. 100 dissenyadors han proposat una lectura gràfica d’algun capítol destacat de la història de la ciutat. Fa uns mesos, es van poder veure el centenar de cartells dissenyats davant de la peixera, l’edifici d’oficines principal de l’ajuntament. La cosa, promoguda per Brrothers, un jove estudi de disseny amb base a Barcelona, responia al nom de Baetulona. Ara m’arriba el llibre que recull els dissenys. Es tracta d’un petit volum editat de forma acuradíssima, un autèntic llibre-objecte. Es presenta en una mena d’estoig seriós, presentat en rigorós blanc i negre. És com si la pròpia coberta volgués protegir l’interior, molt més ric i acolorit. Quan treus el llibre de l’estoig, aquest es desplega com un acordió: són els 100 cartells explotant en color i inventiva i formant una semàntica incomprensible. Em sembla encertat. La primera vista a Badalona és una mica així, emboirada amb un gris fred i trist. Però la cosa escampa en poca estona: als nostres carrers, com en els cartells continguts en el llibre, explota el color, compendi inacabable de veus i formes diferents.

Vistes que curen

Hospital de Mollet

No és una habitació, la que té vistes. En són moltes. El llarg i generós passadís que enllaça una part important de les habitacions del nou hospital de Mollet del Vallès és en realitat una mena d’àgora a cobert; una plaça guanyada per pacients i familiars. L’espai natural de Gallecs regala una vista preciosa; tota una cura, de fet. La feina de l’estudi d’arquitectura Corea&Moran és fabulosa perquè sap veure que el millor de l’edifici és, en realitat, el que hi ha a fora.

El cor de la ciutat

Hi ha molts cors, a la ciutat, tants com gàbies. “+ Amor”, diu aquest graffit de la Barceloneta. I aquest mateix missatge es pot anar descobrint arreu de la ciutat del Clot al Poblenou, passant per Sant Martí, els llocs, sempre sorprenents, on aquest artista urbà ha anat deixant la seva petja. El cor obert de la foto batega rera la runa, en la paret que un dia va bastir una casa i que avui és només un testimoni brut i desfilat. Dues venes (podrien ser dos cables, també) s’entertolliguen com l’heura a la cerca del sol, a la cerca de la vida.

Doncs sí: + Amor i… Bon Nadal!

La noia del rellotge

“L’ombra en el mur escapça límits greus,
tremola allò que és quiet, i tu ho depasses:
volia el pensament saber-ne més
i el temps va esmicolar-se en carn besada.

Ales altives els secrets s’esquitllen
i un sol deler perdura en aquests cels”

La noia del rellotge ens torba des d’un anunci de Swatch, més aviat convencional. Aquí, capturada i deformada gràcies a Instagram, i entrevista a través del vidre mullat d’una marquesina d’autobús, és com si pogúes tornar a la vida, gràcies a aquest poema de Susanna Rafart. Els versos alenen en L’ocell a la cendra, el nou Alabatre de LaBreu Edicions. El que és estrany és que jo encara no sabia del llibre quan vaig fer aquesta foto, tot esperant la B27 a Can Ruti, un dia de novembre.

El ‘hall’ del Romea

El hall del Romea, vist un dissabte a la nit, abans de la funció. Vet aquí la invitació fantàstica a una partida que, en realitat, no té principi ni final. Un gran tauler d’escacs dóna la benvinguda a l’espectador, l’obra comença només creuar la porta d’entrada.

* Per cert, que dissabte vam disfrutar de valent amb l’Hort dels cirerers, d’Anton Txèkhov, versió de David Mamet. Julio Manrique hi torna a excel·lir en la direcció d’actors. En l’espectacular elenc, tres badalonins estimats: la Gemma Brió, en Norbert Martínez i en Xavier Ricart.

La conspiració dels fotògrafs accidentals

instagramoriolllado

Benvinguts a l’iphoneografia! La proliferació d’smartphones (els d’apple, i els altres, s’entén) ha obert un camp emergent entre els afeccionats a la fotografia. Les múltiples opcions d’edició i les facilitats per capturar i compartir les imatges són els punts forts de diverses aplicacions, entre les quals destaca Instagr.am, de moment només disponible per a Iphone. El petit programa treu tot el partit a la limitada càmera del nostre dispositiu, tot maquillant la mediocritat de les òptiques amb estudiats filtres predeterminats. I així, podem veure una mateixa captura presentada com si haguéssim fet servir una Lomo, una càmera en blanc i negre o una vella càmera dels anys setanta. Això, segur, esgarrifarà molts fotògrafs. Els filtres d’instagram són, en certa manera, el simulacre automatitzat d’una feina d’edició curosa. La frivolitat amb la qual els utilitzem són un autèntic desafiament a un ofici calmat, que requereix un depurat domini de diferents tècniques. Aquí només cal obrir el programet, apuntar el mòbil i fer ‘clic’. L’empobriment del procés té una conseqüència positiva, però. Instagr.am incideix en la línia que ja van obrir les càmeres digitals… la de la invitació a experimentar. Cada minut, la fabulosa trama de fotografies creix i creix tot evidenciant l’enorme influència que avui tenen els fotògrafs accidentals.