Vet aquí la llarga costa de Badalona, mirada des del turó de Montgat. Aquí es conforma un passeig dur i urbà (per bé que agradable i privilegiat) que explica moltes coses de la Catalunya que s’ha anat fent i desfent en els últims cent anys. La petja d’una indústria pesada s’endevina en algúnes bòbiles i en un ferrocarril arran de platja que ja no transporta carbó sinó persones. Deu ser que, efectivament, anem camí d’això que hem batejat com l’economia del coneixement. En la imatge, veiem també nous edificis: la ciutat s’ha anat apropant al mar, que avui és un enorme capital ciutadà, i no pas aquella habitació dels mals endreços. Allà lluny, Barcelona; la capital, preocupada per demostrar al món que és alguna cosa especial, més insegura que mai. Se serveix d’obres simbòliques de formes capritxoses i clarament apressades. És com si intentés reeditar a la desesperada aquella arrauxada –i tanmateix tan compromesa– arquitectura de Gaudí. Se’n surt?

Una gens casual sobreposició d’un cartell comercial sobre l’Hotel Princess, d’Òscar Tusquets, ens convida al dubte magritteià: la representació rapta (i repta) la nostra mirada. El dibuix, la caricatura d’un cel blau, esdevé un simulacre que seria reeixit sinó fos perquè un tag i un adhesiu –armes d’un art urbà, per sort, ben difícil de domesticar– assenyalen l’engany.