Rera les tres xemeneies de la Fecsa, entre Badalona i Sant Adrià, trobem les restes de l’antiga platja nudista de Txernòbil, llençades contra la costa per la fúria del dit progrés. Les restes del naufragi: quatre pescadors de canya, algun despistat que fa footing i un parell d’homes que no gosen apropar-se sota el pantalà, on els espera la furtivitat d’un xapero de mirada absent. També hi trobem una colla de grafits de gran qualitat, aquí: obres de Pez (com la que il·lustra aquest post), Zosen, Kenor, Rue, Uri, Olivia, Blue, Resto… L’espai dels artistes urbans guanya eloqüència entre els filferros oxidats i les tàpies esquerdades. És una autèntica galeria a l’aire lliure que ens desafia i ens encurioseix. Alguns dels murals ens incomoden, d’altres ens fan somriure. Així és la ‘música’ de la perifèria.
El novembre del 2008, Javier Pérez Andújar va publicar a El País la seguent crònica. Excepcional: “Y todo ello en medio de la obstinación del mar, de la obstinación de las torres, de la obstinación de los chaperos, de la obstinación del arte… por la vida”.
Les xemeneies de la tèrmica són icona, a la nostra comarca… especialment mirades de lluny, quan el trident esdevé brúixola i referent. Però rera la icona (sempre és saludable mirar a l’altra banda de les icones) … trobem aquest lloc, que és un no-lloc, tal i com dirien els teòrics de l’espai urbà. Ha estat bandejat de la narració oficial, és imprecís en la seva definició espaial (cap GPS t’hi sabria portar, aquí) i acull diferents usos fora de normes. Aquest espai sense llei sembla un error, un pixel danyat en la foto que anuncia la propera promoció immobiliaria d’alt estànding amb vistes al mar.
De fet, al costat d’aquest racó hi ha noves promocions immobiliàries, atrapades en la xarxa de la crisi immobiliària: persianes abaixades, carrers deserts i la promesa indefinida d’un entorn habitable. Al costat d’aquesta part de la Tèrmica, ja visiblement abandonada, trobem un assaig de gespa ben cuidada, que marca on arriben les obligacions del constructor. Hi ha un diàleg que és tot ironia entre la fantasmagòrica instal·lació energètica, el que va ser i ja no és; i aquests nous habitatges sense arrels, que són sense haver estat.
