Galeria a l’aire lliure

Rera les tres xemeneies de la Fecsa, entre Badalona i Sant Adrià, trobem les restes de l’antiga platja nudista de Txernòbil, llençades contra la costa per la fúria del dit progrés. Les restes del naufragi: quatre pescadors de canya, algun despistat que fa footing i un parell d’homes que no gosen apropar-se sota el pantalà, on els espera la furtivitat d’un xapero de mirada absent. També hi trobem una colla de grafits de gran qualitat, aquí: obres de Pez (com la que il·lustra aquest post), Zosen, Kenor, Rue, Uri, Olivia, Blue, Resto… L’espai dels artistes urbans guanya eloqüència entre els filferros oxidats i les tàpies esquerdades. És una autèntica galeria a l’aire lliure que ens desafia i ens encurioseix. Alguns dels murals ens incomoden, d’altres ens fan somriure. Així és la ‘música’ de la perifèria.

El novembre del 2008, Javier Pérez Andújar va publicar a El País la seguent crònica. Excepcional: “Y todo ello en medio de la obstinación del mar, de la obstinación de las torres, de la obstinación de los chaperos, de la obstinación del arte… por la vida”.

Les xemeneies de la tèrmica són icona, a la nostra comarca… especialment mirades de lluny, quan el trident esdevé brúixola i referent. Però rera la icona (sempre és saludable mirar a l’altra banda de les icones) … trobem aquest lloc, que és un no-lloc, tal i com dirien els teòrics de l’espai urbà. Ha estat bandejat de la narració oficial, és imprecís en la seva definició espaial (cap GPS t’hi sabria portar, aquí) i acull diferents usos fora de normes. Aquest espai sense llei sembla un error, un pixel danyat en la foto que anuncia la propera promoció immobiliaria d’alt estànding amb vistes al mar.

De fet, al costat d’aquest racó hi ha noves promocions immobiliàries, atrapades en la xarxa de la crisi immobiliària: persianes abaixades, carrers deserts i la promesa indefinida d’un entorn habitable. Al costat d’aquesta part de la Tèrmica, ja visiblement abandonada, trobem un assaig de gespa ben cuidada, que marca on arriben les obligacions del constructor. Hi ha un diàleg que és tot ironia entre la fantasmagòrica instal·lació energètica, el que va ser i ja no és; i aquests nous habitatges sense arrels, que són sense haver estat.

Barcelona literària

Aparador de la llibreria Proa Espais, al carrer de Rosselló. Reflexos perfectes: les façanes de l’Eixample i les portades dialoguen civilitzadament, un matí tranquil de setembre. La llibreria perfecta és la que es confon amb la ciutat; per així poder seguir millor el consell del poeta: “aquí el poema es para perquè baixeu i sortiu a la llum del dia” (Joan Brossa a ‘El Viatge’, tercera edició d’El Saltamartí, dins Els llibres de l’Óssa Menor, 1984).

Mística manufacturada

Days Inn, a Chapel Hill, NC.

POSTALS DELS EUA 2010 (4) Hi ha motels que semblen un port: els cotxes embarquen davant de l’habitació, que és, en realitat, una prolongació convenient del cotxe, la concessió que obligadament ha de fer el conductor si vol descansar unes hores. En una nit inquieta, l’hoste només cal que aparti una mica la cortineta (a voltes ni això) i veure que el cotxe és allà; barqueta quieta, cavall immòbil. A prop, el brogit d’una ‘interstate’ pròxima i un cel que el neó que a aquestes hores encara indica ‘vacancy’ ha deixat sense estrelles. Podria ser Georgia, Tennessee, Dakota o Oregon. Només cal saltar del llit, agafar la bossa d’una revolada i girar les claus. El motel representa l’essència del viatge en la mística dels EUA de Keruak, però avui és el paisatge produït en cadena (també una forma de paisatge); un decorat segur i confiadament avorrit. Més que un ‘no-lloc’, una ‘comodity’ més en la línia inacabable del gran supermercat nacional. No és la persona que va als llocs (la descoberta és, per definició, imprevisible), sinó que aquí és el lloc que va a les persones amb la promesa d’una experiència manufacturada, sense sorpreses.

“Quiero vivir en la ciudad”

“Me gustan las luces de los coches,
un millón de guirnaldas decoran la noche,
son estrellas fugaces con cielo de asfalto.
Quiero vivir en la ciudad.”

POSTALS DE MADRID (i)4 Només Quiero vivir en la ciudad podia tancar aquest quartet de postals sobre Madrid. Els Mecano tenen un dels millors himnes a una ciutat –a qualsevol ciutat. També, especialment, a Madrid.

“Y llegaba la polícia con sus maneras rústicas”

“Yo tenía un puesto de bisutería en el centro,
y también vendía a veces posters en el metro,
Chaplin, Jesucristo, Marilyn y el Che Guevara,
Buster Keaton, el Papa y un payasito que lloraba.

Soy hermana de los perros y de toda la canalla,
desayuno en la Latina con un trago de cazalla.
Por las noches me reunía con conjuntos musicales
y cantando en compañía huían todos mis males.
Los vecinos protestaban y con muy malos modales
nos vaciaban encima sus repletos orinales
y llegaba la policía y con sus maneras rústicas,
demostraba que la música no es para todos los mortales.”

POSTALS DE MADRID 3 Impressiona la frescor que mantenen els primers discos de Vainica Doble i que entre els setantes i els vuitantes el duo madrileny feia arribar juganerament a les botigues de discos (quan les botigues de discos conjuraven tantes esperances). Hi ha propostes musicals que, en realitat, són com un missatge tancat dins una ampolla; notes i paraules que també prenen sentit en mans d’altres, com una descoberta que et fa veure el món d’una altra manera; no és atzar, no. És una mena de justícia poètica que, per sort, no acabarem d’entendre mai del tot, i que trobem en les melodies singulars dels cantants que no són intercanviables. Ningú va fer gaire cas al duo madrileny, Vainica Doble, autèntiques madrines de l’indie espanyol. Tan se val. Avui les seves històries petites, el seu naïf ple d’intel·ligència, inspiren les veus de tanta gent que m’agrada: la Buena Vida, Nosotrash, Astrud, la Casa Azul… Apuntades en aquest post hi ha les primeres línies de la seva ‘Crónica madrileña’, inclosa dins ‘El Tigre de Guadarrama’ (1981). La música que val la pena navega cargolada com si fos el mapa d’un tresor dins d’una ampolla que en qualsevol moment pot arribar a la teva platja.

“Un agujero en el cielo”

“Nunca vuelvas a pensar que lo nuestro
no tiene solución,
porque vamos a excavar un agujero
en el cielo.

Porque vamos a trepar tierra adentro,
vamos a luchar hasta caer muertos,
y al final en la habitación
sólo se escuchará el eco
de un jadeo.

Y un suave perfume que sólo tú y yo
sabremos apreciar.
Nunca vuelvas a pensar…”

POSTALS DE MADRID 2 L’arquitectura transparent del Palacio de Cristal, al Retiro, m’ha fet pensar en ‘Un agujero en el cielo’, una de les cançons més romàntiques (també menys críptiques) dels enyorats Esclarecidos. Està en el seu disc de 1987, ‘Por amor al comercio’.

“No se acaban las calles”

“No se acaban las calles
no terminan de pasar
No se acaban las calles
avenida sin final.”

POSTALS DE MADRID 1 Vet aquí la primera de les quatre postals sobre Madrid que he confegit a partir de la veu d’alguns dels seus cronistes, i que aniré publicant aquesta setmana al blog. Inspira el primer lliurament una cançó de Nacha Pop, ‘No se acaban las calles’, inclosa dins d’un dels seus últims discos, El Momento (1987).

Fugues en la repetició

Aquesta façana a la confluència dels carrers de Josep Estivill amb Espronceda m’ha fet pensar en aquella cançó de Prince, Joy in repetition, que, amb el temps, ha esdevingut el tema més memorable de Graffitty Bridge, un àlbum més aviat oblidable, editat l’any 1990. Prince és ambivalent en aquella balada calenta i enrogallada, marca de la casa. Un no sap si el protagonista de la cançó (el mateix Prince?) està en trànsit a l’èxtasi o, pel contrari, és a punt de fúmer-se de cap per avall perseguint la promesa d’un ‘love me’ que no acabarà d’arribar mai. Tornem a la foto. També aquí, en la perfecta disposició d’aquests balcons trobem una ambivalència potent. La previsibilitat ens tranquil·litza, gràcies a la sempre fiable geometria. Tanmateix, la repetició que quasi sempre acaba condemnada al fracàs; en la quadrícula palpita l’error, la fuga… l’accident latent. Quin serà el veí que, malgrat el consens del bloc, decidirà posar l’aparell de l’aire condicionat fora de l’espai pactat? Ja l’heu trobat?

El pati del darrera

Les golondrines arriben al port de Sant Adrià de Besòs, aquest estiu. L’ecoparc i la tèrmica es mostren per sorpresa del turista en un escenari ben diferent del port vell i que, tanmateix, explica moltes coses, tantes com la millor guia. La ciutat també és això: “el conjunt de mitjans mecànics emprats en el teatre per a fer els canvis de decoració”, la tramoia, els fils i les cordes, els tubs i les canonades… que, rera l’escenari, mantenen l’obra en marxa.

Els balcons de l’Espinàs

M’ha tornat a les mans un llibre que m’agrada molt: el ‘Temps afegit’ de l’Espinàs. Hi ha he retrobat aquesta frase: "Un balcó vol dir que una casa no renuncia a tenir una mirada sobre el món." Els balcons d’aquesta foto es mostren sensuals, al carrer Sant Antoni Maria Claret. En aquesta façana l’Espinàs hi descobriria una mirada de singular exhibicionisme. No estic segur que li agradés gaire, ell que s’embadalia "en els detalls que hi ha en l’aparent repetició".