Són els pensaments setmanals de l’Enric Jardí, un dels nostres dissenyadors més internacionals. L’Enric, em comenta, els ha començat com un exercici per a ell mateix, amb ganes de saber si era capaç de fer una imatge interessant per setmana. Se’n surt, i molt bé. No són imatges, només. En realitat, l’autor els planteja com a articles d’opinió en forma de dibuix, pensaments il·lustrats. No és fàcil de fer, això; però sí de seguir. Ho podeu fer a aquí.
L’altre dia responia un d’aquells test de preguntes curtes de l’estil ‘quines tres coses t’enduries a una illa deserta’. Em vaig proposar respondre al test sense pensar-m’ho gaire, intentant trobar la resposta immediata, com si fos un joc del qual jo després podria extreure alguna pista. Un mitjà?, deia una de les preguntes. I pam, Twitter, que vaig respondre jo. Un mitjà? Twitter. Ja veieu. Tenia la resposta i, a més, tenia una excusa més o menys divertida per començar a estirar el fil, i escriure aquest article. [Continueu llegint l’article, publicat a Media.cat, l’Observatori Crític dels Mitjans]
Hi ha periodistes que fan escola. No n’hi ha molts, però n’hi ha, i diria que en termes comparatius encara n’hi ha prous. En Huertas Claveria, en Montalban, la Terribas, en Puyal, en Partal, la Conesa, en Gaziel, … I després hi ha en Ramon Barnils. És un cas ben particular, el seu. No perquè fos millor, o més popular, o més influent. És clar que recordem els seus articles i programes de ràdio; però no és això, amb tot, el que va empènyer a un grup de periodistes del país a formar un grup amb el seu nom. Va ser la seva mirada descreguda i exigent, el compromís amb un projecte col·lectiu, l’incòmode discurs del que sap buscar (i trobar) tres peus al gat. Encara avui, 10 anys després, molts encara ens preguntem: què en diria d’això, en Barnils? El mètode Barnils afegeix a les cinc preguntes habituals en el periodisme (qui, on, quan, com i perquè) la pregunta incòmoda. Una pedra a la sabata per a fer millor periodisme.
* Apunt realitzat dins la proposta del Grup de Periodistes Ramon Barnils, Recordem Barnils a la xarxa.
Periodísticament som la rapidesa i el rigor amb el qual accedim a la informació i a les fonts. Abans ens servíem d’aquella ‘mítica’ agenda que anàvem carretejant de feina en feina; ara és alguna cosa més complexa: un ecosistema de dades i persones penjat d’un espai al qual diem (ejem!) núvol. En un moment en el qual les grans capçaleres es difuminen, guanya pes la figura d’un periodista que s’ha de poder explicar i presentar per si sol (google guanya el cv, avui!); en un moment en el qual les notícies ja no arriben pels quatre carrils d’abans, guanya pes la figura d’un periodista que sap i pot tenir l’orella parada a més llocs (el timeline és més que el teletip 2.0); en un moment en el qual la informació no arriba a ser mai un producte tancat, guanya pes el periodista que sap aprofitar el procés al seu favor i al de l’usuari (el ‘making off’, un gènere informatiu?). Identitat digital, diueu? Sí, i tant. Please log in.
Dimecres passat compartia taula rodona (vegeu el resum) sobre identitat digital amb en Saül Gordillo, la Karma Peiró, la Neus Arqués i l’Àlex Gutiérrez al Col·legi de Periodistes. Participava en el cicle 10 en comunicació, impulsat per la Fundació Escacc.
Aquí teniu algunes referències més de la taula:
La importància de la identitat digital (una visió crítica, per Karma Peiró)
La identitad digital bien definida, clave para triunfar en internet (La Vanguardia)
La dieta digital (Roger Palà, Darrera la Nevera)
Passejant pels volts de Can Puig, a Vilaür (Alt Empordà), fa uns mesos. El sol converteix una sola branca d’un arbre petit en una cosa molt especial, un tresor proper. Una eloqüent metàfora es presentava per sorpresa en fer ‘click’ amb la càmera. Avui un nou diari arriba a la pantalla (ah, i també al quiosc…). Només cal que cliqueu en aquest enllaç per il·luminar la vostra branqueta. Funciona, ja veureu.
Vilaweb va néixer com un diari, fa 15 anys. I 15 anys després continua sent això mateix, un diari. Hi havia (i hi ha) un clar compromís amb un territori i una sòlida agenda pròpia, els dos ingredients principals d’una capçalera d’èxit. Aquí ens interpel·la cada matí una mirada perfectament reconeixible. La distingiríem entre una multitud, aquesta mirada. Hi ha notícies que només trobem en aquest espai, ras i curt.
Parlem així de Vilaweb perquè sempre va ser, principalment, un projecte periodístic. També ha estat (i és) un referent en l’aplicació de les noves tecnologies en el periodisme. Però sempre m’ha semblat que insistim massa en l’aspecte tecnològic, al voltant de Vilaweb. D’acord: Internet ha estat l’instrument que ha servit per fer un periodisme extés capil·larment arreu del país (les famoses edicions avancen uns quants anys el fenomen dels mitjans hiperlocals!), que ha permès avançar en la línia de l’aleshores incipient paradigma de la conversa (amb un ecosistema de blogs avui encara molt viu). Vilaweb, el diari digital nadiu, va entendre molt aviat… [continueu llegint l’article, al blog de Vilaweb]
La bona notícia és la primera notícia: surt un diari, aquí, ara. El Círcol es va omplir de gom a gom ahir al vespre per escoltar Toni Soler i Iu Forn, dos dels impulsors del nou diari ARA. La presentació anava a càrrec de l’Anna Pruneda, en representació de l’entitat amfitriona, i de mi mateix, com a periodista i president d’Òmnium Cultural Barcelonès Nord. Prop d’un centenar de persones es van quedar a fora. Crisi del periodisme? Crisi nacional? En vaig parlar breument en la meva intervenció, resumida en el full que il·lustra aquest apunt.
Per cert, que el periodista Joan Carreras, janquim, també en parla en el seu blog.
La notícia no és que l’Internauta desapareix, sinó que l’Internauta, aquest programa tranquil i saludablement tafaner sobre tecnologia, desapareix de la nostra ràdio pública. El programa, ho diu el mateix Vicent Partal, continuarà via podcast (que la ràdio ja no necessita el dial). Tanmateix, la notícia em deixa perplex i força trist. Perquè l’Internauta era un programa excepcional, un capital envejable per a qualsevol capçalera periodística.
Durant una bona collla de temporades, l’Internauta ha aconseguit el que pocs programes a penes poden assolir: superar l’escaleta (és a dir, un conjunt de temes ordenats amb intenció periodística i radiats professionalment) per convertir-se en conversa, palpitant suggeridor d’idees, més que de gadgets; de projectes, més que de programes; de comunitats, més que d’empreses de software. L’equip de Partal ha tramat damunt d’una taula que era mig ‘timeline’, mig ‘tertúlia’. El resultat: un programa geek amb sentit de país; un pèl descregut, amb una curiositat exigent i un do rar en el periodisme tecnològic per prendre distància de l’entusiasme 2.0.
Hi ha una part molt important d’aquest país que s’ha compromès amb una tecnologia cívica i que ens ha convertit en un referent. L’internauta no està darrera cadascuna dels centenars d’iniciatives que han convertit Catalunya en un bullidor d’innovacions a la xarxa, però les ha explicat totes i ha jugat un paper clau perquè arribessin a bon port. Seguirem l’Internauta en podcast, és clar. És perquè ens agrada, però també perquè el necessitem.
Podria ser una conversa caçada al vol, un diàleg a mitges, incomplet en el millor dels casos, fallit en el pitjor. El titular de La Vanguardia afirma: ‘va ser una temeritat’ i el Periódico li ho discuteix amb una altra afirmació, disfressada de pregunta: ¿només va ser una imprudència? El desgraciat accident de la revetlla de Sant Joan a Castelldefels, quan un tren va atropellar una desena de persones que atravessaven per un lloc on autoritzat la via, ha tenyit els mitjans del país (i de fora) d’elegant truculència. Al debat sobre la gestió dels serveis públics i l’estat de les infraestructures s’hi han confrontat majúscules reflexions: quina és la moral de la nostra joventut? On ens portarà el seu hedonisme… uf! El pes de la culpa (de l’altre), el gran liet-motive que connecta una bona colla de segles per aquests verals, es mostra bé de salut. Els titulars d’avui, tan diversos, tan contradictoris, tan frustrants, es poden veure, també, com un joc de miralls. I les xarxes socials –definides aquí a la perfecció amb la interacció fluïda entre els blogs i Twitter– esdevenen el fòrum en el qual, superant l’ombra de les velles capçaleres, té lloc un refrescant i necessari debat sobre una de les nostres eines per ‘veure’ el món, el periodisme.
> Sobre #Castelldefels, al blog de redacció a BTV Notícies.
> Tabú, al blog d’Àlex Gutierrez a Escacc.
> No era tabú, era prudència, de Saül Gordillo.
> Impaciència mortal, per Salvador Giner.
> Los hechos, señores, los hechos, al blog de Toni Piqué.
> La responsabilitat Individual, per Vicent Partal a Vilaweb.
Buzz. Foursquare. Navegueu habitualment? És fàcil que us hàgiu trobat amb aquestes dues paraules, en els últims tres mesos. Encara us pregunteu què volen dir? Quan navegar per internet es va convertir en un joc tan complicat? Amb la bona voluntat de sempre, o queixant-nos entre dents, afegirem les dues parauletes a la llista interminable, on esperen el torn de la nostra atenció ‘el wave’, el ‘tumblr’ i el ‘posterous’ i d’altres amb noms més ridículament incomprensibles.
“Què ha passat amb els primers correus electrònics? Que no en teníem prou? Que no funcionen bé?”, lamenten alguns, presos d’una nostàlgia particular. Particular? És singular, certament, aquest enyor a la tecnologia de fa només… quatre anys. Alguns programes, de fet, encara mantenen en les seves icones referents antics (els relacionats amb els serveis postals d’abans) i hi ha, de fet, qui encara parla de ‘safata d’entrada’ o de bústia. El signe dels temps… passats!
> Continueu llegint, aquí.