#sensepreguntescapcobertura. Aquest hashtag (una etiqueta pactada entre diversos usuaris de Twitter) s’ha estés per les xarxes socials en els darrers dies. Aquesta inciativa ha sorgit d’un grup de periodistes en actiu (i ben actius, també) i pretén que els professionals es neguin a informar dels actes en què hi ha compareixences que no accepten preguntes. La cosa ha tingut la repercussió suficient i ha esgarrapat algunes notícies (sobretot en mitjans digitals, o en les versions digitals de determinats mitjans), també alguns polítics s’han sentit interpel·lats. Jordi Portabella, Xavier Trias o Raül Romeva han anunciat que s’han adherit a la campanya.
Bones notícies, per tant, per una iniciativa sortida fora dels corrents habituals. Les xarxes socials amb la seva efervescent complexitat trenquen ben sovint l’statu quo de qui diu què i com. Ja està bé que sigui així. La campanya ens interpel·la no tant per la ‘novetat’ sinó per l’oportunitat de recuperar un ‘vell’ debat professional, a una setmana de l’inici d’una campanya electoral.
Que hi hagi rodes de premsa en les quals no es poden fer preguntes és, en realitat, la conseqüència de moltes renúncies anteriors. El polític que s’ha acostumat a que notes de premsa són reproduïdes sense tocar ni una coma, és el mateix que espera fer això mateix quan presenta una notícia davant dels mitjans. Només faltaria! El polític que ha vist com el seu ‘relat’ de la societat, de l’economia o de la immigració era assumit per activa (i, el que és pitjor, per passiva) acaba donant per fet que la feina del periodista és, en el fons mecànica. No és estrany que amb l’auge dels ‘agregadors’, algunes fonts hagin entès el periodista com, fet i fet, algú que, com una simple aplicació informàtica, rebota un missatge. Eficaçment i acríticament.
#sensepreguntacapcobertura s’adreça a les fonts de les notícies. Bé. Però l’èxit de la campanya no dependrà, en el fons, de si als polítics, entrenadors o directors generals de torn els arriba el missatge. L’èxit dependrà de com nosaltres, els periodistes sapiguem defensar que la nostra feina és, sobretot, la de preguntar. Preguntar, sempre preguntar: als altres i a nosaltres mateixos. Sigui en una compareixença, sigui davant d’una nota de premsa o sigui davant, la nostra pròpia feina, la d’escriure i reescriure un titular, les vegades que calgui.
* Article publicat a Media.cat. Podeu veure la presentació original, aquí.
Són els pensaments setmanals de l’
Hi ha periodistes que fan escola. No n’hi ha molts, però n’hi ha, i diria que en termes comparatius encara n’hi ha prous. En Huertas Claveria, en Montalban, la Terribas, en Puyal, en Partal, la Conesa, en Gaziel, … I després hi ha en 


Podria ser una conversa caçada al vol, un diàleg a mitges, incomplet en el millor dels casos, fallit en el pitjor. El titular de La Vanguardia afirma: ‘va ser una temeritat’ i el Periódico li ho discuteix amb una altra afirmació, disfressada de pregunta: ¿només va ser una imprudència? El desgraciat accident de la revetlla de Sant Joan a Castelldefels, quan un tren va atropellar una desena de persones que atravessaven per un lloc on autoritzat la via, ha tenyit els mitjans del país (i de fora) d’elegant truculència. Al debat sobre la gestió dels serveis públics i l’estat de les infraestructures s’hi han confrontat majúscules reflexions: quina és la moral de la nostra joventut? On ens portarà el seu hedonisme… uf! El pes de la culpa (de l’altre), el gran liet-motive que connecta una bona colla de segles per aquests verals, es mostra bé de salut. Els titulars d’avui, tan diversos, tan contradictoris, tan frustrants, es poden veure, també, com un joc de miralls. I les xarxes socials –definides aquí a la perfecció amb la interacció fluïda entre els blogs i Twitter– esdevenen el fòrum en el qual, superant l’ombra de les velles capçaleres, té lloc un refrescant i necessari debat sobre una de les nostres eines per ‘veure’ el món, el periodisme.