Lliçons d’un obrer milionari

Nick's pizza

Es pot traslladar la cultura de la xarxa i intercanvi d’internet a un model de negoci –diguem-ne– convencional? Nick Sarillo, propietari de Nick’s Pizza & Pub s’ha entestat a demostrar que sí, que és possible. La cultura empresarial del seu negoci es basa en la corresponsabilització dels treballadors en tasques que, tradicionalment, havien estat pròpies dels caps. L’invent funciona, perquè arrela en la cultura de l’essay and error, en la formació rigurosa i flexible dels treballadors, en una aproximació sorprenent de la comunicació interna i en un respecte escrupulós per la meritocràcia. Hi deuen haver ombres, naturalment. Però paga la pena prendre nota de com les empreses estan canviant per dins, sense fer gaire soroll. I de com la innovació té a veure també amb les coses més quotidianes. Les que donem per descomptat amb més facilitat.

+ informació en aquest llarg, però sucós, article de Bo Burlingham per a Inc. El títol, Lliçons d’un milionari de coll blau, fa referència al ‘blue collar’, que es com es coneixen els ‘obrers’ als EUA.

Parlem de tecnologia… i prou?

Deu haver-hi un camí del mig, i a la vista de l’opinió publicada, deu ser ben poc transitat. Com ens podem aproximar a les informacions sobre tecnologia sense fer curt o sense excedir-nos de frenada? Perquè la cosa avui bascula entre l’entusiasme volàtil del ‘tot és nou’ i l’hermètic recel del ‘tot és vell’. Tot plegat presentat enmig d’un soroll absorbent i desarmador. N’hi ha per a tant? O bé ens hauríem de preguntar… N’hi ha per a més? (Continueu llegint l’article a Vilaweb.cat)

La política com a vodevil

008-063-01-af_A4Yes, minister + The West Wing + Teléfono rojo, volamos hacia Moscú? + The Queen (*)= In the loop. Imprescindible comèdia política, aquesta, en la forma d’un infecciós ‘vodevil’. ¿Com es va ‘cuinar’ la invasió d’Irak? ¿Quines reunions van precedir la decisió final? ¿Mitjançant quines gestions els governs anglesos i estatudinenc van recopil·lar les proves necessàries per iniciar la ‘captura de les armes de destrucció massiva’? Les preguntes són ben pertinents, però no tenen una resposta clara, en aquesta delirant pel·lícula que té més de libel, que no pas de documental. Accelerada i magistralment interpretada per Peter Capaldi –no oblidarem mai la seva odiosa recreació del cap de comunicació del govern Blair (?), Malcom Tucker– In the loop fotografia la cara més grotesca i caòtica de l’exercici del poder. La guerra d’Irak ajuda a situar l’espectador amb un referent proper, però és una mera excusa, aquí. In the loop és interessant perquè retrata bé una realitat calidoscòpica, que va més enllà de la crisi a l’Orient mitjà i que també, fins i tot, va més enllà del sector professional amb el qual es centra el film: el que gira al voltant dels passadissos de la política. In the loop fotografia bé la pressa desenfocadora amb la qual avui, siguem advocats, periodistes, metges o polítics, hem de prendre les decisions. Per això les rialles dels espectadors, a la sala de projecció, són tan entranyablement solidàries.

* L’Àlex Gutiérrez afegeix a l’eqüació, amb bon criteri, la versió anglesa de The Office.

Realitat dissociada

newyorkernov09Tothom sap (ho hauria de saber) que les portades més boniques sempre són (i sempre han estat) les del New Yorker. Aquesta és especialment reeixida, i ha estat seleccionada per la revista TIME com una de les millors de l’any. No és per menys. La revista de Manhattan mai ha necessitat gaires paraules per emirallar-nos. L’il·lustrador Chris Ware ‘captura la màgia tardorenca de Halloween aportant un subtil i irònic comentari social”. Els petits juguen al ‘trick or treat’ mentre els pares que els ‘vigilen’ són a molts quilòmetres (molts bits?) de distància mirant les pantalles d’iphones i blackberrys. Amb molta delicadesa, aquesta il·lustració ens revel·la com els universos paral·lels no són només un argument per a la ciència ficció… sinó la característica cada vegada més evident de la nostra quotidianitat. La realitat dissociada.

En defensa dels drets fonamentals a internet

“Els autors, com tots els treballadors, tenen dret a viure del seu treball amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvis legislatius a una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en el control de les còpies de les obres i això a Internet no és possible sense vulnerar drets fonamentals, haurien de buscar un altre model.” M’adhereixo al manifest en defensa dels drets fonamentals a internet que ha circulat com la pòlvora per la xarxa aquestes últimes hores, amb l’anunci de la inclusió en l’Avantprojecte de Llei d’Economia sostenible de modificacions legislatives que tramita el govern estatal i que afecten el lliure exercici de les llibertats d’expressió, informació i el dret d’accés a la cultura a través d’Internet. M’hi adhereixo, clar, però no em puc estar d’apuntar que: primer, el debat sobre la cultura i els models de negoci que necessàriament hi hem de vincular no s’arregla amb una llei que amaga el cap sota l’ala davant d’un ‘canvi’ en els models de consum que ja és realitat, que parla massa de ‘suports’ i poc de ‘continguts’ i que fa passar la protecció a un dret comercial per damunt d’un de fonamental, el dret a conèixer i saber. I segon, que per bé que el manifest és un pèl altiu i que és més una rèplica que una proposta, aquesta iniciativa és una invitació a enfortir un diàleg (una conversa, diríem avui) que ja està en marxa: com és la cultura al segle XXI i com la podem gestionar eficientment? La discussió ha de ser més diversa, més positiva, més àgil: en aquest camí va el manifest, m’agradaria pensar. El document, redactat ahir mateix per una quarantena de bloggers i periodistes, s’adreça clarament i durament al govern de l’estat; però també ens interpel·la a nosaltres: consumidors, empresaris o autors.

* El manifest ha estat traduït per Marc Pallarès al seu blog. En Manuel Caceres en fa una lectura en negatiu força interessant en el seu blog.

NY no és una illa que s’enfonsa

“Per cada nano que m’he trobat que no sabia com posar els peus en la convulsa indústria dels mitjans d’avui, n’he trobat un altre amb el cap bullint d’idees, energia i competència digital. En la pròxima onada, no trucarem a la porta; la tirarem a terra, directament. Avui mateix, en algun despatx al Flatiron, al cor de Manhattan, a Brooklyn o potser a Queens, qui sap si a Harlem, trobarem desenes de joves professionals mirant-se amb avidesa tota aquesta confusió. És molt més que interès acadèmic, el que els empeny. Amb els seus portàtils lleugers i els seus petits Iphones, els quals fan de portal al gran núvol de continguts online, canalitzen la informació d’una manera impensable en les velles redaccions de fa uns pocs anys. Saben com trobar els continguts que les seves audiències necessiten i frisen per aconseguir la manera de fer-la més útil. Combinen les dues qualitats de la seva edat: una desganada suficiència i la confiança en les seves idees. Nova York no és una illa que s’enfonsa, per a ells; sinó l’illa que s’aixeca davant dels seus ulls creant una fresca i ferotge onada.” Ho deia David Carr, un dels analistes de mitjans de referència, en un article al NY Times de diumenge.

M’agrada veure les paraules de Carr com una invitació. Una invitació oberta als periodistes, a tots els periodistes fins i tot als que continuen sense donar-se per aludits; una invitació oberta als ciutadans, a tots els ciutadans, fins i tot als que esperen que, finalment, una mà paternal acabarà arreglant tot el desgavell. Carr ens recorda que cal desconfiar de tots els pessimistes, també dels que es disfressen de realistes (i potser especialment d’aquests); i que mort i naixença són, al capdavall, indestriables. Que l’èxit neix de la imprudent gosadia de veure primer les coses que els altres encara no han vist i de llençar-se a la ferotge onada. Una solució extrema? És més perillós quedar-se quiet, dempeus, esperant que l’aigua t’arribi al coll.

El lloc on comença la conversa

Captura de pantalla 2009-11-02 a las 12.05.21El New York Times ‘estrena’ eslògan: ‘el lloc on comença la conversa’. Aquest lema acompanya la presència del mitjà nordamericà a les xarxes socials (especialment a Twitter, d’on he extret la present il·lustració). De l’All The News That’s Fit to Print, el cèlebre lema històric del NYT, al Where Conversation Begins. En poques paraules, però amb dues metàfores de molt de pes: el camí que va de la notícia com a producte ‘acabat’, llest per al consum; a la notícia com a material en construcció. Els dos eslògans comparteixen una certa prepotència –pròpia de la reeixida ambició del mitjà. També fan pertinent una pregunta que, en els últims temps, torna un cop i un altra al cap de tot periodista: la nostra feina és ‘donar informació?’ o bé ‘donar la paraula?’. Això no obstant, la informació sempre ha aspirat a ser el lloc on comença la conversa, sigui al twitter, sigui al cafè del poble. La informació sempre ha sigut del lector, perquè és un material interpretable, com una cançó, un vers, un plat o una pel·lícula. El que ha passat avui és que la ‘conversa’ és ara ‘material’ informatiu i que, a més, ja ha estat beneïda pel canònic NY Times. Amèn.

En la ‘mort’ d’un diari

capillardienteUn mitjà de comunicació –un diari, una ràdio, una televisió, fins i tot un blog– amaga desenes de petits gestos. Al seu voltant, aleten els hàbits de la nostra quotidianitat. Les notícies ens deixen les mans brutes de tinta, tenen el sabor del tallat, ens recorden una taula parada per esmorzar, el diumenge. Els mitjans són la conversa, però més que això, són la conversa que propicia la conversa. Record, idea, recel i insult. El diari (tingui forma de TV, de ràdio, ipod o pàgina web) és el mirall, que ens deformem a posta per protegir-nos del caos de cada dia; és l’espasa, és l’escut; l’instint, l’estòmac, el consol, l’empenta. El diari és un pacte, vaja. Un pacte que cal complir: bones arts, col·laboració mútua, confiança. Tan se val si és parlat o és mut, si ens arriba a la bústia o en obrir el navegador. El diari és molt més que una finestra oberta al món, és la forma com volem ser, al món. Un diari no és mai innocent, però no per cap mà oculta, sinó perquè arrela en la pertinença i això desafia tota neutralitat. Ahir va plegar un diari, un diari digital. Em pregunto quants costums hauran quedat orfes, aquest matí… amb la desaparició de Soitu.es, el diari difunt. La mala notícia és majúscula: la mor d’un mitjà arrossega tot un ecosistema de creences i hàbits, trenca un mirall, un mirall de pertinença. Soitu.es era tota una referència periodística, malgrat els seus pocs mesos de vida: innovació formal i tècnica, frescor en la selecció de les notícies en clau espanyola, destinades a un públic urbà i compromés, participatiu i potent; bé que també incert i encara poc vertebrat… La crisi, clar; la impaciència dels inversors, també, segur. Els mitjans tenen èxit si són capaços de bastir una xarxa de petits compromisos en els seus lectors. A soitu.es, com a mínim li va faltar temps per convertir el seu espectacular banc d’experiments en un fil narratiu sòlid, aquell mirall que dèiem. La fórmula d’èxit de tot mitjà.