L’aigua de l’aixeta de NY és bona. Tant, que l’Ajuntament de la ciutat ha decidit instal·lar noves fonts en alguns carrers, places i parcs. Bona idea! De fet, l’aigua de la gran capital ha quedat segona en un test de l’American Water Works Association, després de la d’Stevens Point, a Wisconsin. [Continueu llegint a Sostenible.cat]
… vet aquí una d’aquelles píndoles tan trivialitzades pels manuals del políticament correcte, facció I+D: “la necessitat d’innovar.” Aquesta mena d’instal·lació poètica; ben intencionada en ironia, i visible encara al carrer de l’Espaseria, al Gòtic; sembla voler reivindicar el significat que, massa sovint, maldissimulen els mots.
És difícil d’entendre com la conferència del senyor Hira Rattan Manek, originari de la Índia, que porta més de 10 anys alimentant-se del Sol (això diu ell), ha pogut saltat a una agenda oficial (de la qual cal esperar, si més no, un filtratge bàsic d’allò que publica i més si ho fa dins l’apartat de ciència i medi ambient). La filosofia del senyor Rattan és una empanada tan majúscula que sembla una mostra d’art conceptual. M’he quedat, però, amb un petit fragment de la seva biografia, consultable a la inenarrable web de l’entitat organitzadora: “Ni siquiera tienes que preocuparte por sus dietas, puesto que no come… Pasó de ser un empresario preocupado a ser un maestro sin discípulos, un sereno y tenaz transmisor de una técnica sencilla basada en el mirar al Sol, cuyos protocolos estableció él mismo.” Aquest sobtat atac de pragmatisme, tan oportú en temps de crisi, –no us heu de preocupar per les dietes!–, és irresistiblement hilarant, trobo.
És enorme, aquest ocellot que es passeja en l’oblidat habitat que trobem allà on els nostres ulls a penes paren esment. Entre parets mitgeres, terrats i antenes de televisió, la criatura va fent cap al mercat de Santa Caterina.
Ah, per cert, que aquest cap de setmana, 12 i 13 de juny, té lloc BioBlitzBcn, "la primera recerca intensiva de biodiversitat portada a terme per voluntaris: científics, estudiants, aficionats, que durant 24 hores, treballaran conjuntament per a conèixer la diversitat biològica de la ciutat de Barcelona." Aquí trobareu més informació.
Al capdavall, sempre es tracta de posar una lent d’augment sobre allò que estudies, siguin cèl·lules, bancs de peixos, fluxes monetaris o persones amb noms, cognoms i adreces postals. Cada objecte d’estudi té les seves peculiaritats; però també un tret comú, que, en realitat, deu ser ben poc objectivable. La curiositat. És, la curiositat, allò que empeny a la persona que, amb un ritual meticulós, tanca un ull i enfoca l’altre en el visor del microscopi. En la gravetat del mètode científic trobem, malgrat tot, com un tresor infantil oblidat al fons d’una caixa, una il·lusió per saber. Ampliada i modulada pel coneixement es manté la pregunta formulada tants anys enrera. Podrien ser aquestes (o tantes altres!): on van les formigues quan desapareixen de la nostra vista?, com s’aclareixen els centenars d’ocells que formen un estol?, per què es reprodueixen els mateixos rols en grups diferents? Llu en els ulls del petit de la casa una ànsia atàvica: desmuntar la joguina és la forma d’entendre-la. Provar i equivocar-se, sentir-se còmode amb la pregunta, el gran esquer, el gran joc. La ciència pressuposa una mirada exigent i incansable.
El científic no és pas cap sacerdot, malgrat el paper al qual l’hem condemnat en aquest segle de fés intercanviades. És algú que cerca, és algú que assaja, és algú que s’equivoca (com hem vist darrerament amb el climategate, és algú que és precari, és algú que innova (vegeu la iniciativa innocentive), és algú que comparteix… és aquell petit que, als peus dels grans, sota la taula, desmuntava una joguina… [PUBLICAT A SOSTENIBLE]
La catàstrofe ecològica esdevé la pedra de toc d’uns arguments que mostren una humanitat que parla amb accent yankee, abocada al col·lapse. El canvi climàtic es presenta com un ‘malvat’ protagonista. A diferència dels agents russos de les pel·lícules de la guerra freda, i de les màfies colombianes del cinema dels noranta, el nou ‘dolent’ és invisible. És una mena de gran Macguffin. [Continuar llegint a Sostenible]
La textura de les barres mostra com la decadència sempre comença amb un senyal discret. El temps és implacable; i necessita ben poc, en realitat. En té prou amb una petita esquerda, una mà de pintura mal aplicada, un calendari de manteniment negligent. Les marques de l’òxid espatllen el blau turquesa, promesa d’un mediterrani sommiat. Filosofia de saló al voltant del detall d’una tanca al passeig marítim de Badalona.
Hi ha un nen que cavalca dalt d’una escombra vella aixecant la pols davant del portal de casa. L’escombra és un cavall, en realitat; i les partícules de brutícia que fa voleiar, i que en uns minuts provocaran la queixa del quiosquer de la cantonada, són la misteriosa bruma matinal d’un bosc encantat. El menut és al bell mig de l’Eixample, però el nen que cavalca dalt d’una escombra es dirigeix decidit a un combat a tot o res amb un drac ferotge, o amb l’exèrcit poderós d’un bruixot temible en un país que només existeix dins el seu cap. El nen encara no ha decidit amb qui s’enfrontarà amb la seva espasa invisible. Però nosaltres decidim per ell. I no sempre ho fem bé. La il·lustració que acompanya aquest article és obra del pedagòg italià Francesco Tonucci, un dels primers a reivindicar una mirada al món amb ulls d’infant. En Frato, la seva versió de ninotaire de Tonucci, mostra com, sovint, no sempre el que és fet amb la millor intenció funciona. [Continueu llegint a Inspira, el blog de la Fundació Roger Torné]
En paral.lel a la detenció de quatre membres de Greenpeace per part del govern danès, altres activistes ambientals perdien la seva vida defensant el planeta. El seu patiment amb prou feina ha merescut l’atenció dels mitjans. Són les víctimes invisibles. [Continueu llegint l’article a Inspira, de la Fundació Roger Torné]
L’any 1929 hi havia 23 milions de cotxes a les carreteres nordamericanes. L’aparcament ja era un problema i les ciutats van començar a buscar solucions. Aquesta és una de les informacions contingudes a l’exposició ‘House of cars’ que es pot veure fins al mes de juliol al National Building Museum de Washington D.C. La mostra s’aproxima a un dels elements més característics del paisatge urbà nordamericà: l’edifici d’aparcaments, el pàrquing… fins i tot nosaltres hem incorporat en el nostre vocabulari quotidià aquest anglicisme, com el hot-dog, el jazz i ‘googlejar’. Hi ha invents de pes, aquest n’és un… i bé mereix una exposició. (Continueu llegint… a Sostenible.cat.)