Els joves volen més cultura, la volen en català, arreu del país i accedir-hi sense barreres econòmiques. Molt interessant l’estudi encarregat per l’Escola de Formació Guillem Agulló i Òmnium i amb un títol que ho diu tot (i bé): Cultura en Disputa. A continuació uns breus apunts (i l’enllaç per descarregar l’enquesta).
Continue reading
Cada vegada més, les audiències que segueixen l’actualitat són menys conscients del mitjà concret del qual obtenen la informació: la identificació amb una capçalera perd força davant la voluntat —i també la necessitat— de trobar continguts allà on passem més temps. Plataformes globals d’entreteniment quotidià, com Instagram o TikTok, s’han convertit en espais centrals de consum informatiu, tot i que no estan subjectes a cap codi deontològic i operen amb algoritmes opacs i interessats. El panorama és encara més complex: conviuen avui dues tendències aparentment oposades, però complementàries. D’una banda, la conversió de la notícia en arma de combat ideològica i de desgast polític (les notícies falses circulen arreu, també en canals de missatgeria fora del radar; molt interessant la unitat 3CatInfoVerifica en aquest punt, per cert). De l’altra, la saturació informativa que empeny molts ciutadans a desconnectar deliberadament de l’actualitat, autorestringint-se el volum de notícies que reben. (continua)
Continue reading
Aquest agost, el Govern de la Generalitat ha demanat formalment als ajuntaments que intensifiquin el seu compromís amb el Pacte Nacional per la Llengua. Els municipis són l’administració més propera a la ciutadania i, per tant, argumenta l’executiu, tenen un paper fonamental en la promoció del català. Des de la proximitat, diu la teoria, es poden detectar necessitats específiques, generar complicitats amb el teixit cívic i desplegar accions concretes que facin del català el que ha estat i ha de continuar sent, un instrument de cohesió i d’oportunitat.
Tot un repte, passar de la ‘teoria’ a la pràctica, i més en un municipis com Badalona, que trenca tots els motlles, i en què la llengua del país viu una realitat precària tant pel que fa al seu ús social, com a la dificultat que les persones que la parlen habitualment tenen per exercir els seus drets lingüístics.
El Govern proposa, entre altres mesures, que cada ens local designi un responsable polític per liderar les polítiques de llengua, que s’impulsin plans locals adaptats, que s’incorporin clàusules lingüístiques en la contractació, que s’asseguri el compliment de la normativa i que els treballadors de l’Ajuntament i tots els seus serveis respectin els drets lingüístics dels ciutadans. També anima a crear taules locals, enteses com a espais de coordinació amb el teixit associatiu, educatiu, cultural i econòmic. La comunicació oficial enviada als consistoris inclou, finalment, una moció perquè els plens municipals aprovin la incorporació de cada ajuntament al Pacte. (continua)
Continue reading
Aquest curs que acaba he recuperat una cosa que m’agrada molt: ajudar a l’equip del Servei de Llengües i Terminologia de l’Universitat Politècnica de Catalunya a fer l’acollida d’estudiants de mobilitat a la llengua i la cultura catalanes. Fa ja molts anys que ho faig (amb el parèntesi obligat 2015-2021); però aquests darrers mesos he treballat sobretot amb estudiants de doctorat i investigadors vinculats amb els centres de recerca de la Universitat; es tracta de sis sessions organitzades a mode de seminari de treball que donen per un intercanvi molt estimulant entre cultures i en el qual el català esdevé fil conductor i porta d’entrada a la realitat del país!
Gràcies per la confiança Marta de Blas Abante i Jordi Pujol-Nadal (a la foto de dalt, en l’acte institucional de benvinguda als estudiants de doctorat del novembre passat).
Moció sobre la (òbvia) unitat de la llengua aprovada al #plediba aquest migdia. Gràcies per la feina i la iniciativa, Plataforma per la Llengua. M‘ha tocat presentar-la en nom del grup d’Esquerra al plenari de la Diputació d’aquest mes de novembre.
En el plenari s’ha aprovat el pressupost 2021, i això és el que n’hem dit. Natural i contundent intervenció de Dionís Guiteras. En la sessió també hem defensat la tarifa plana amb l’oficina de gestió triburària (Martí Pujol), +compromís contra desnonaments (Eva Baró), suport SAD (Olga Serra), solidaritat amb Continue reading
El darrer dijous de l’hivern, teclejant descobrim el dia de la poesia a internet. Aquí van uns versos solts dels que Josep Gual i Lloberas, poeta badaloní, va declamar un 24 de març de 1968 al teatre Zorrilla de la ciutat, amb motiu del centenari de Pompeu Fabra. El mestre va viure a Badalona prop de 30 anys; per cert, tres dècades crucials en la seva biografia, atès que va ser en aquells anys que va bastir la seva (i nostra) gran obra, el Diccionari.
“S’ha complert el temps
i el gra de mostassa
en créixer es feu arbre,
i els mots s’han posat
a les seves branques.”
… i jo em pregunto ara pels grans de mostassa que, potser, avui mateix han caigut de les butxaques dels savis despistats de la ciutat: quins arbres creixeran; i quins mots es posaran damunt les seves branques?
* Aquest passat diumenge, (precisament) un grup de ciutadans de la ciutat reivindicava la memòria de Fabra a la ciutat.
Hi ha aquella imatge idealitzada de la ‘Cultura’ (noteu les majúscules) com una gran butaca orellera. La làmpada ens suspèn màgicament dins d’una bombolla de llum mentre, a tocar, fumeja una tassa de porcellana. Podríem fer ploure a l’exterior (per anar bé, caldria un gran finestral): la foto seria perfecta, així. Perfecta i falsa, també. Perquè avui llegim al metro, escoltem música a l’autobús, mirem pel·lícules al nostre portàtil esperant la sortida d’un vol, fem fotos amb un mòbil. La realitat és sempre més accidentada. I per això mateix més engrescadora. El llibre electrònic, diuen les previsions, serà el regal d’aquest Nadal. Està bé, això: la cultura és (també) un bé de consum. Benvinguda sigui tota eina que ens permeti aproximar-nos-hi amb comoditat i eficiència.
«LaBreu Edicions s’autogestiona, distribueix i estampa tot allò que estima». Així es presenta aquesta editorial petita de grans ambicions. Té cinc anys de vida i ja no és un secret, sinó una realitat. Han recuperat autors pendents al nostre país (Dovlàtov, Herbert, Larkin) i tenen un catàleg de poesia madur i seriós. Són reconeguts per la crítica, els llibreters i els lectors. Aprofiten l’espai que deixa lliure el concentrat mercat editorial en català per publicar el que, per mandra, temor o càlculs, les grans no fan. [Continueu llegint aquí l’article a la meva secció ‘Tasques connectades’ de la Revista d’Òmnium]
El Luna Park, el primer gran parc temàtic del segle passat, va obrir les portes a Coney Island, a Nova Jersey, l’any 1902. Durant un temps va oferir als nordamericans la possibilitat de viatjar a milers de quilòmetres sense haver d’allunyar-se més d’una desena d’estacions de metro de casa. El Luna Park es presentava a si mateixa com la ciutat excepcional, un territori suspès de tota lògica o tradició: tot hi era possible, allà: fins i tot viatjar a la lluna. Oficines de correu i de telèfon, restaurants, atraccions donaven ales al somni de la república independent. El Luna Park va acabar tancant, engolida per la ciutat. Manhattan va incorporar l’evasió en el seu menú de serveis. El Luna Park no va morir, va mudar la pell a Nova York i va començar a estendre l’ombra per cadascuna de les ciutats del món occidental.
"Bienvenido al parque temático BCN", diu aquest graffitti capturat al cor del barri de la Ribera, que sembla voler descobrir la sopa d’all amb un missatge que, a hores d’ara, ja és del tot previsible. Tota ciutat és un parc temàtic, avui, i cada cop més. L’urbs intercanviable, l’asfalt ‘low cost’: restaurants japonesos o mexicans que són la còpia de la còpia; les mateixes marques, les mateixes botigues, les mateixes cançons; el paisatge convertit en capritxós zàping… Vols un tatoo maorí? Un massatge xinès? O un cafè italià? El missatge d’aquest graffitti ens adverteix en la llengua dels 300 milions de parlants del risc de desnaturalització de la ciutat, al capdavall, el gran artifici. La calavera riu. De nosaltres.
Deia en Gabriel Ferrater: “mots que romanen, mentre ens varien els dies i se’ns muden els sentits, oferts perquè els tornem a entendre. Com una pàtria.” La lletra desplega el sentit en la mesura que es confronta amb l’experiència del lector. Llegir és una forma de veure-hi, una forma de ser al món. En realitat, en llegir, escrivim. Els mots romanen, nosaltres no: el llibre se’ns ofereix de nou perquè el poguem entendre. No tornem mai al mateix llibre, per tant, perquè mudem la pell contínuament i no som mai la mateixa persona. Però a la vegada, si convenim que un llibre no és més que el reflex de nosaltres mateixos en un moment donat, tots els llibres són d’alguna manera, el mateix llibre. Nosaltres i els nostres mots: una pàtria. Una pàtria particular.
* El vers de Gabriel Ferrater està extret del seu poema ‘Josep Carner’, que podeu llegir aquí. La fotografia mostra una paradeta de vell a Viena.