pompeufabrabadalona.cat

“Com que Pompeu Fabra vivia a Badalona, molts el creien badaloní. Però no era aquest el motiu que ell tenia per a viure en un lloc tan apartat de la metròpolis, on havia d’anar gairebé cada dia. Durant els anys de la seva actuació com a professor, a l’Escola d’enginyers de Bilbao, havia tingut el domicili a Begoña, poble pintoresc de muntanya, on les seves filles podien esbargir-se. En tornar a Barcelona no li semblà bé d’encabir-les en un pis i, cercant un lloc adequat, amb aire i llum, li va plaure Badalona, on a més de llum i d’aire hi havia mar, i va instal·lar-s’hi. El mar ja li agradava abans de residir a Badalona, baldament fos un nedador mediocre. És a Badalona on començaà a agafar el gust a la natació. Romania hores i hores a l’aigua com en el propi element. Les seves filles compartien el gust per aquest esport i, de vegades, l’esglaiaven de tan temeràries.” Aquest fragment està extret d’un llibret que corria per casa els pares. És el volum 14 de la col·lecció de biografies populars editada als anys seixanta per l’editorial Alcides i, en aquest cas, està escrit per Domènec Guansé.

M’ha semblat oportú recuperar-lo aquesta setmana, que l’ajuntament de Badalona ha demanat formalment que l’última estació de la línia lila (L2) del metro dugui el nom del mestre Fabra i el de la ciutat que el va acollir durant prop de 30 anys i on hagués mort, molt probablement, si no hagués hagut d’enfilar l’exili amb l’entrada de les tropes franquistes.

Sempre hi ha una història rera qualsevol nom. M’agrada pensar en aquesta, la de Fabra surant entre lletres, llegint en l’aigua del mediterrani, veí d’una ciutat amb tot l’aire i la llum. Badalona és avui una ciutat ben diferent: hi ha el mar, clar; però l’aire i la llum són avui un pèl menys llaminers. Això sí, encara recorda el seu ciutadà més important.

Espero que l’Autoritat del Transport Metropolità en prengui bona nota.