Fa tres anys que vaig obrir-me un compte a Twitter. “Treballant…”, deia el meu primer estatus. Un temptativa primera piulada publicada en una eina no gaire coneguda aleshores i que, en els primers temps, jo anava actualitzant una mica a cegues, a través d’SMS. Tot semblava girar al voltant de la pregunta “Què estàs fent?”. Inicialment es plantejaven algunes qüestions importants: a qui pot interessar, això? De què serveix, té tot plegat? En el meu cas, i ben aviat, Twitter es va anar guanyant sentit, esdevenint una mena de microblog: pensaments, opinions, versos i cançons d’altres redirigits amb cura a una comunitat que anava creixent… Un repte addictiu i excitant condensar aquell imparable batec de coses en 140 caràcters! Ara em miro aquelles piulades amb un cert pudor. Deien molt! Amagat rera una codificació molt vulnerable, jo em mostrava d’una manera que ja no em mostro. El meu Twitter continua dient molt de mi, però és avui una altra cosa, potser més professional. Twitter és avui un espai d’intercanvi, un lloc on donar i rebre, una parada imperdible en la meva jornada laboral. Twitter és una eina, també.
8,182 piulades després, al meu Twitter segueixo a 955 persones, tinc 1.685 seguidors i les meves actualitzacions estan en 171 llistes. Tot un capital. Han passat tres anys i Twitter continua sent tan difícil de descriure. Això ja passa amb les coses vives, oi?
* Si t’agrada aquesta t-shirt, la pots comprar aquí.
Un dels meus moments preferits al cinema és també un dels més tòpics. És aquella seqüència de 